J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 26 de març del 2012

CAP A LA UNITAT VALENCIANA

Un telegrama que publicàvem a l’edició d’ahir informava els lectors de LA PUBLICITAT de la reunió  imminent, a la ciutat de València, cap i casal de l’antic regne, dels presidents de les tres Diputacions de València, Castelló i Alacant, amb el fi de començar els treballs preliminars per arribar a la formació de l’Estatut regional amb què es regirà la projectada Mancomunitat de València.
     Prèviament el president de la Diputació de València, senyor Serrano, ha canviat impressions amb el senyor Castelló-Tàrrega, de Castelló de la Plana, i s’ha arribat a l’adopció d’acords concrets i terminants en diversos punts essencials que cristal·litzaran en l’esmentat Estatut. Segons la premsa valenciana, en altres entrevistes els representants de les tres grans comarques valentines en deixaran enllestit el projecte amb el fi de sotmetre’l a l’aprovació de l’Assemblea de Diputacions de la germana València.
      Heus ací un esdeveniment del més alt interès per als catalans. La unitat valenciana és de realització imprescindible per als que pugnen a Catalunya, a Mallorca i a València per una més gran unitat. Com diu «Acció Valenciana» en el darrer número (1 d’agost) l’Estat Valencià, autònom i distint del català, pot gloriejar-se d’haver donat dies de glòria a la nació comuna. València una i Catalunya una van a un mateix lloc, segueixen un mateix camí. Cal, doncs, “que lluitem junts” germans de llengua, soldats d’un mateix ideal, capirats d’una mateixa bandera, futurs ciutadans d’una pàtria comuna.
       És possible que als regionalistes valencians que en aquests moments preparen l’estructuració regional de València els mogui una política i una ideologia prou conservadora per a motivar les reserves dels valencianistes integrals i dels republicans valencianistes. És possible que entre els congregats per a redactar l’Estatut de la futura Mancomunitat de València n’hi hagi d’inspirats per les deixes doctrinals del vell localisme, per l’anorreament del qual amb tant de coratge lluiten les joventuts valencianistes i republicano-valencianistes.
        Darrerament un publicista republicà, Angel Martínez, ha publicat a la revista madrilenya «Nosotros» un interessant article entorn del tema de la unitat valenciana. Ens permetrem de donar-ne una síntesi: No hi ha cap raó per demostrar l’existència d’un estat de discontinuïtat o de feblesa en l’esperit valencià. L’esperit de València com a unitat regional es manté viu, i si la compenetració entre alacantins, valencians i castellonins no és, en certs moments, completa, cal culpar-ne el règim que dirigeix la política espanyola. El sentiment de fraternitat valenciana, la compenetració entre valencians del nord, del centre i del sud, presenten característiques més vives que Galícia i Bascònia. No supera Catalunya però la iguala. L’amor dels valencians per llur terra és tan intens com el dels catalans per la pròpia. Ara que tant es parla d’una nova estructuració de l’Estat i davant la possibilitat d’un règim federalista, el fet d’una realitat valenciana, de la seva unitat cal plantejar-lo decididament.
       Angel Martínez creu, però, que el fet de la unitat de València no l’han d’establir les representacions oficials que no compten amb el poble, les autoritats imposades per Reial Ordre. El fet de València com a unitat política ha d’establir-se, com el de Catalunya, amb tota la seva amplitud i donant-li tota la importància. No són, doncs, ni els Ajuntaments valencians d’avui ni les actuals Diputacions els que han de resoldre la unitat regional, ans bé la voluntat sobirana del poble en reorganitzar-se l’Estatut futur.
        «El problema regional valencià no és solament el d’un règim administratiu interior que pot respectar i defensar tots els vicis i totes les deficiències d’un règim fracassat. No és el règim d’avui, no són els homes d’aquest règim que han de resoldre el problema de l’autonomia regional; materialment i espiritualment no hi estan capacitats; políticament i ideològicament viuen allunyats de la realitat hispana d’avui, trasbalsats.»
        Per als republicans valencianistes hi ha, doncs, un problema valencià, un regionalisme integral, un fet diferencial. Llur solució, però, ha de derivar d’una nova estructuració de l’Estat que canviï radicalment tot el sistema actual. Amb el problema de la unitat regional cal resoldre el religiós, el del règim del treball i del capital, el de la terra (amb un contingut regional), el de la propietat.
         Això no interessa els regionalistes valencians però interessa els republicans catalanistes. L’aspiració, però, a la unitat de l’antic regne és avui comuna entre els valencianistes conservadors i els republicans valencianistes. Com ens escriu un valencianista fervorós i nacionalista integral, «la nova joventut valencianista, republicana, com la nova joventut catalanista, si defuig el pacte amb els republicans històrics de València no el defuig amb els republicans nacionals de Catalunya». Així és que el veritable pacte republicà l’establiran els catalans i valencians per a obtenir, amb la unitat regional, una superior unitat nacional.
                    
 [La Publicitat, 10-VIII-1930]

dilluns, 19 de març del 2012

PRESÈNCIA HUMANA

  En poques èpoques literàries havia estat posada, com en aquests darrers temps, la qüestió del paper que li toca fer al poeta. Podríem assegurar que tot ha estat dit, això és, que tots els papers li han estat encomanats. Si repas­sem, a partir del 1914, els manifests literaris que han es­tat llançats als quatre vents de l’avidesa, trobarem el poeta frèvol vestit successivament amb tots els oripells —amb tots els parracs!— de tots els guarda-robes. Tant si ha de xiular com el tren, com si ha de fer ganyotes damunt un escenari, tant si ha d’exalçar l’Estat com si ha de maleir el Poderós, el poeta, generós per natura, es deixa acompanyar pels més fal·laços dels doctrinaris, amb una candor que el delata en la seva mateixa puresa.
   Haureu llegit els manifests en els quals hom apel·lava als poetes com l’esperança del món nou —«vosaltres sou els ungits a l’hora de la pau!»—; coneixeu la crida dels qui reclamen llur ajut als poetes perquè davant la lluita de classes es posin, decidits, al costat dels «Favets» o dels «Tremends». Aquest l’empeny pel camí de la retò­rica inútil; aquell l’encisa amb un mostrari de deixalles romàntiques. En Tal «exigeix» que sigui realista; en Tal Altre, superrealista. El de més ençà li ensenya el camí de la Torre de Vori; el de més enllà l’insulta pel seu isolament. Ningú, però, no deixa el poeta en la seva prò­pia llibertat.
   Tots hem conegut la «poesia», és un dir, d’encàrrec; hom assenyala un tema: hi ha qui canta la Font dels Ocellets; qui la fabrica de filats dels senyors Perers i Tutusaus; qui la Moreneta. Aquesta subordinació del poe­ta a un tema prèviament elaborat, aquesta poesia aplica­da, no és patrimoni únicament del regionalisme vallesenc o tolosenc. Els socialistes, dic jo, també organitzen con­cursos literaris, on hom sol·licita dels poetes, honorables empreses que han de posar en joc l’emotivitat, etc. Pocs demanen als poetes allò que fa poc llegíem que els recla­mava Ed. Humeau: el cant natural de llur presència al món.
    La tasca del poeta és alliberar-se ell mateix en el cant, i és d’aquest alliberament que la comunitat, de retop, es beneficiarà. El cant del poeta, encara que sigui entonat a la més amagada de les estances del Castell, no és mai un cant perdut. Sia el seu llenguatge comunicable, sia hermètic. Cada poeta no solament s’ha d’expressar ell mateix en el seu poema, ans també en la seva pròpia retòrica.
    La seva expressió serà una realització individual o una comunicació. S’expressarà ell mateix, o ens expressarà a tots, o procurarà expressar els fets o el misteri. O ens expressarà a tots per mitjà d’ell mateix. Però en tots els casos el poeta, forjador, endeví o mèdium, ha d’advocar per fer-se responsable del seu cant i de les contradiccions del seu cant. L’obra del poeta, en l’accepció més pura, tendeix sempre a expressar l’universal. El poeta és just. «No pot ajornar la seva obra per a circumstàncies més favorables.» D’ací el seu realisme i el seu irrealisme, el seu naturalisme i el seu sobrenaturalisme. Si el poeta, com hem dit prou vegades, transcriu, és per tal com és present a una realitat. Clàssic o romàntic, la precisió del seu missatge es deu a la seva presència humana. Goso dir que és precisament poeta qui és present. Però el més difícil per als homes és mantenir-nos, sense defallir, en aquesta presència.

[La Publicitat,14-XII-1934]

                                                                                                                               

dilluns, 12 de març del 2012

LA BELLESA NOVA

No ens referim a la que al·ludí fa poc un estimat company en aquesta mateixa secció: el tipus femení novell producte d’un mestissatge curiós. Ans bé a alguns dels elements mecànics del paisatge en el qual aquests éssers gentils ornen de floracions de carmí. D’ençà de la propagació d’allò que hom ha anomenat «esperit nou» són alguns aquells que han cercat la bellesa nova en els productes de la indústria moderna, que n’han confirmat l’existència o que n’han propagat les excel·lències. Darrerament, en un diari parisenc, un editorialista en feia una apologia de neòfit: hom pot admirar, i admira, Versalles; però una locomotora moderna a 130 quilòmetres l’hora, un navili com l’«Île-de-France», petita ciutat flotant ornada amb totes les gràcies de l’art modern, un hidroavió dels que prengueren part a la Copa Schneider volant a 500 l’hora i amarant impecable, un ascensor elevant-nos silenciosament, una moto, un far...
            Hi ha, confirmava exaltat l’articulista, una bellesa nova. ¿Però no caldria establir potser allò que és realment aquesta bellesa de tots els productes inferiors que sota aquesta etiqueta l’asfixien amb perill mortal? Recordem només l’Exposició de les Arts Decoratives i les seves funestes conseqüències. Puix que dos perills ben remarcables ens sembla que amenacen contínuament aquesta bellesa nova en la seva espontaneïtat: el barroquisme de la majoria dels seus falsos intèrprets continuadors del modernisme execrable d’antany i els seus apologistes, que en pretendre accelerar-ne la realització es perden dins un disgraciós futurisme. Nombre de projectes de decoració d’interior estandarditzats, pertanyen al primer grup; al segon, certes evocacions dels films de darrera hora. I encara, uns i altres, s’influeixen i lliuren al mercat com a autènticament noves les més híbrides de les produccions.
El fet, però, és cert. Hi ha una bellesa nova. Un bell vuit cilindres, una instal·lació productora del «cracking» de l’oli pesat, una super-antena, o els mil petits accessoris d’un avió, d’un auto, d’una moto, simples en llur adaptació a una necessitat mecànica indefugible, són bells d’una bellesa nova. I les amples avingudes d’asfalt on naufraguen les clarors matisades de tants de reflectors, de difusors de mirall en el capvespre o en la nit ciutadans, són un espectacle que dóna a la sensibilitat moderna el mateix esborronament diví de les més perfectes realitzacions de les belleses caduques.
La nostra ciutat, però, està en dèficit en l’aportació dels elements que componen aquesta bellesa. No solament perquè la majoria de les realitzacions mecàniques o urbanes a les quals ens referim són d’importació, ans també per una mena d’impotència, per ventura tradicional, que ens impossibilita de fer servir cada un d’aquests elements com a unitat tipus, com a centre en el qual convergeixin harmònicament els altres elements complementaris o secundaris. Estem mancats de la voluntat exigent de reduir a una mateixa unitat els factors materials que donin per exemple a una avinguda urbana, a un edifici, a un interior, a una manufactura industrial, a una fulla impresa, el segell que avala l’existència d’una voluntat coordinadora.
I si no havem sabut academitzar al seu temps l’Acadèmia, ¿serem capaços de fer-ho amb els elements que ens comencen d’ésser-nos donats de la bellesa nova?

                                     [La Publicitat, 23-XII-1927]

dilluns, 5 de març del 2012

LA PAU PER LA LLIBERTAT


Els que neguen universalitat als moviments de reivin­dicació lingüística no ignoren, és clar, la batalla que per llur idioma lliuren els flamencs. Ni, menys que un altre, ignoren, ací, la nostra batalla. Però, ¿és prou co­neguda la lluita empresa d’alguns anys ençà pels no­ruecs contra la llengua de llurs conquistadors danesos? Cal recordar que des dels segles xvè. i xviè. la llengua nacional de Noruega ha estat substituïda pel danès fins al punt que en els segles xviiè. i xviiiè. els noruecs foren els principals representants de la literatura danesa. Ja en el temps de la Reforma el noruec era oblidat i en el segle xvè. la Bíblia en danès iniciava la literatura noruego­danesa, a la qual els noms contemporanis d’Ibsen, de Bjoernson, de Knut Harnsun, donen universalitat.
En una molt interessant revista francesa, «Nord-Sud», Maurice Bedel exposa els orígens i l’estat d’aquesta llui­ta, que va néixer durant la guerra i que ha continuat fins avui, aguditzada. Els primers canvis varen ésser dels noms de les ciutats: Cristiania, record execrable d’un con­quistador, va es devenir Oslo; Trondhjem, Nidaros; Kristiandsund, Fosna. D’ací hom va passar als noms dels ob­jectes. Els vells textos varen ésser consultats, i amb un fervor exemplar hom establia una terminologia comple­ta, en la qual no mancaven els arcaismes, com s’ha esde­vingut, poc, en el català, o com s’esdevé en l’occità literari. (Remarquem que la substitució de la literatura no­ruega per la noruegodanesa i la dels parlars occitans pel francès —oc per l— és contemporània. Remarca volun­tàriament optimista.)
El pa, la vianda, els arbres, els ocells, varen recobrar llur nom en noruec. I, per als noms moderns sense cor­respondència en els textos dels segles xvè. i xviè., els filòlegs noruecs han reeixit enginyosament per mitjà de neologismes a hores d’ara populars.
Al cap d’alguns anys —diu Bedel— Noruega ha re­cobrat, modernitzada, la seva llengua nacional, que ha esdevingut, poble feliç!, obligatòria en l’ensenyament i oficial en els afers públics. Els clàssics del país que ha­vien escrit llurs obres mestres en noruegodas han estat tradts a l’idioma nacional i hi han estat adaptades les comèdies de Holberg, les poesies de Wergerland, els drames d’Ibsen i l’himne noruec. (Puix que, cosa singular, la grandesa de la pàtria noruega ha estat exalçada, durant segles, amb la llengua dels que lhavien vençut.)
Maurice Bedel treu com una conseqüència de la guerra actual de les llengües que Europa no és prou madura per a la pau. Sense compartir la seva malenconia, creiem que la pau en l’ordre de les llengües com en el de les altres manifestacions de l’esperit vindrà per la llibertat.
                                                                                           [La Publicitat, 23-III-1930]