J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 30 d’abril del 2012

«LA SOCIETAT SECRETA DELS POETES»


Amb aquests mots L. G. Gros intenta fixar la situació feta a la poesia i als poetes pel món actual. No ho ha escrit en cap revista política, ni en uns quaderns socials, ans en una publicació per a tots solvent: «Cahiers du Sud» (agost 1935). Els seus mots són, exactament, aquests: «les cinc-centes persones aproximades que, a França, s’in­teressen per la poesia contemporània no en fan res d’una nota de revista. Pertanyen ja, poc o molt, a la Societat Secreta dels Poetes i llur adopció és tota feta».
«La Societat Secreta dels Poetes»! Vegeu què vol dir, segons un altre poeta, Edmond Humeau: indiferència de les grans revistes envers la poesia i la crítica de la poe­sia; procés d’un aristocratisme que alguns poetes, per excés o per defecte, acceleren; isolament voluntari i àd­huc: «... pretext invocat, amb el menyspreu de tota co­munió. Els poetes, ¿no són per ventura víctimes d’un sentiment de classes que els isola amb els gossos de luxe?»
És a dir: la indiferència de la crítica per la poesia correspon a la indiferència del públic per la poesia con­temporània. Els poetes, colpits en llur orgull, es refu­gien de nou en les històriques i senyorials torres de vori, on converteixen el desdeny dels altres en distinció aristocràtica tot establint entre ells i l’ampla plebs, la dels financers, botiguers i proletaris, una barrera de classes. Això és: els Poetes i els altres.
Tanmateix reconeix Humeau que els poetes francesos d’avui tenen un auditori ben escàs. El públic no sap res de la poesia actual, i el poeta, davant tanta d’ignorància, cedeix «... davant el luxe nefast de les petites sectes sub­vencionades com Mesures o Minotaure tot acontentant-­se amb bells papers, edicions de preu inassolible i un odiós aristocratisme que els separa de tota comunitat real».
De qui és, però, la culpa? Hi ha, fet i fet, culpa? El poeta ha tendit sempre a conjurar-se amb els qui li són més addictes per a constituir-se en secta. I al moment precís que tothom parla de «comunió», alguns poetes, potser els més sensibles al batre d’ales de les masses, es dessolidaritzen del major nombre d’humans. D’una part.
De l’altra; ni els editors, ni els crítics, ni el públic, no s’acosten als poetes. ¿Per raó d’aquell aristocratisme o a causa de llur propi plebeisme? És allò que els partidaris dels poetes del poble —o per al poble— no indaguen. Puix que bé podria ésser que, el menyspreu fos, en els uns i en els altres, instintivament mutu. (Ens referim, és clar, al grup de poetes a què al·ludeixen Gros i Humeau. Entre els receptors de les veus celestes —o demonía­ques—, entre els poetes efectivament inspirats, tots dos temperaments, el populista i el sectari, tenen represen­tants immortals a totes les literatures. Volem dir que l’allunyament del poble —o llur acostament— no és pro­vocat, sinó instintiu. Qui gaudeix d’ésser ovacionat per la multitud —o de viure en l’espasme del nombre—, qui agonitza només de pensar en la possibilitat d’aconseguir involuntàriament un seguici d’admiradors. És clar: comp­te amb els falsos sectaris!)
Compte amb la demagògia poètica! La Societat Se­creta dels Poetes assenyala, amb la seva existència, el perill.
[La Publicitat, 20-IX-1935]

dilluns, 23 d’abril del 2012

QUATRE GRANS LLIBRES CATALANS

   Tots els qui segueixen atentament totes les accions i reaccions de la vida catalana s’hauran adonat d’aquest fenomen: la coincidència de la represa de l’ofensiva internacional dels vicaris del sindicalisme llibertari, que acull en les seves organitzacions els més indesitjables dels metecs, paral·lela a l’ofensiva antinacional del lerrouxisme inadaptat i dels blancs alfonsins afemellats, amb la represa del fervor patriota dels catalans lleials a la causa sagrada de Catalunya. Aquesta coincidència és palesa àdhuc en aquelles activitats espirituals menys perceptibles de la massa vel·leïtosa. Així, mentre la grolleria, la incivilitat i la barbàrie exòtica intenten ensenyorir-se de la ciutat, heus ací com, de l’estol de patriotes formats a l’època heroica del catalanisme i educats en les disciplines civils que instaurà l’insubstituït Prat de la Riba, és represa o, si us plau més, continuada, l’ampla, la generosa ofensiva cultural, que és una de les motivacions fonamentals del moviment català.
      D’aquesta ofensiva, en poc temps n’hem vist exemples magnífics: diaris nous en català, revistes, llibres, cursos, conferències, tot un conjunt d’activitats que no tenen encara llur expressió política adequada, però que, lentament, fervorosament, heroicament, preparen l’hora de la Revolució Catalanista a la qual hem fet al·lusió temps enrera en aquestes planes. La gran Revolució que ha d’ofegar totes les altres petites revolucions per tal com serà integral: la de la Pàtria, per un aixecament en massa dels catalans; la de l’Ordre, en el sentit d’una estructuració jeràrquica d’una democràcia civil profundament nacional; la de la Disciplina, en oposició a tots els corrents bàrbars amb què la immigració incontrolada ha sacsejat, i sacseja! (fins quan?), Catalunya.
     No sabríem amagar que la nostra emoció patriòtica és mol més forta en adonar-nos que l’esperit de continuïtat és encara present en els millors que no en conèixer el resultat d’unes eleccions; que preferim una conquesta del català, per petita que sigui, a un vot; un llibre en català, a un conseller municipal que no sigui en tots els seus actes públics un soldat de la nostra revolució. Aquesta emoció l’hem sentida, i molt forta, en rebre com a subscriptors, i d’un plegat, quatre volums nous d’«Els Nostres Clàssics», això és, dels clàssics catalans. No pas com a bibliòfils, ni tan solament com a lectors. Ans com a adeptes de la causa nacional. Puix que aquesta bella ofensiva bibliogràfica suposa: a) un editor amb fe; b) un grup benemèrit de subscriptors que no claudica i, per tant, amb fe; c) unes possibilitats editorials davant un públic lent a comprendre les fretures urgents de la Pàtria, un nucli del qual, però, tan reduït com vulgueu, conserva i aviva la nostra fe. Només un patriota, català nacional, pot comprendre el que representa per a la causa de la llibertat i de la grandesa de Catalunya la tasca dura d’aquests altres patriotes, catalans nacionals, que, a l’hora mateixa que la multitud inconscient i els polítics hàbils juguem a una cosa tan indefinible com és a «blancs» i a «negres», treballen, incansables, per la causa de l’esperit, que és la que ha de redimir-nos a tots. Aquests editors, aquests erudits, aquests escriptors que, allunyats del brogit estèril i per damunt de la pugna fratricida entre estats d’un mateix exèrcit, editen, treballen i estudien per Catalunya, per la causa de la seva cultura i per l’esplendor i expandiment de la nostra llengua gloriosa, i assenyalen la presència de la Pàtria amb un fervor que forçosament desarmarà, a no trigar, el botifler pervers i el bàrbar inadaptat...
                                                                                                                       [La Publicitat, 5-XII-1933]

dilluns, 16 d’abril del 2012

«QUÈ ES EL SURREALISME?»

Ahir al vespre, a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, Paul Éluard va donar la seva conferència, ja anunciada, sobre Surrealisme. Éluard, amb molta de claredat, rectificà, sense per ventura proposar-s’ho, l’error dels qui han vol­gut donar a aquest moviment una interpretació exclusi­vament literària i artística. No pas que no afirmés, com un dels seus trets primers, el de la Poesia, sinó perquè, amb raonaments que no admeten doble interpretació, mostrà el lligam del Surrealisme amb les forces subversives —les forces del mal, en tant que per mal hom entén el i el bell burgès—, amb la idea revolucionària que mou el proletariat.
Amb textos de Breton, que Éluard accepta, va dir que no refusaven, els surrealistes, «el pes magnífic i aclaparador de la cultura», sinó que el prenien amb el fi de guiar-lo contra la societat capitalista. El surrealisme, que segons Éluard és un estat d’esperit i un instrument de coneixença, lliga la seva sort a la causa de l’allibera­ment de l’home, representada, sempre segons ell, pel proletariat revolucionari. No pas que acceptin la submis­sió de l’art i de la poesia a la política proletària, sinó que en realitzar el surrealisme la seva revolució en art i en literatura contribueix, amb els seus mitjans propis, a aquella subversió que ha de fer recobrar, segons ells, ín­tegres els drets de cadascú amb l’emancipació col·lectiva.
En al·ludir als qui acusen d’esnobs els qui han preferit el Picasso surrealista en la tria de pintures exposades ac­tualment a Barcelona, els compara als qui perseguien Voltaire, Rousseau, Sade, etc., tot confirmant la perma­nència del «surrealisme» que d’Heràclit a Miró i a Dalí passant per Llull s’ha manifestat diversament. Remarca la surrealitat d’alguns artistes catalans i es fixa en l’ar­quitectura de Gaudí —Sagrada Família i casa Milà—, que ell considera d’un surrealisme integral.
En una al·locució emotiva als «camarades» exposa la seva fe en un sol mot: Fraternització. Cita l’exemple seu i de Max Ernst, el surrealista alemany, que es combate­ren, ignorant-se, de trinxera a trinxera, ell com a soldat d’infanteria i Ernst com a artiller, i que ara van junts en la lluita contra el que ell considera llur enemic comú: el Capitalisme amb els seus aliats, Pàtria, Família i Religió.
La conferència, que sobtà els qui ignoraven l’adhesió al comunisme del Surrealisme que segueix les directives de Breton, fou il·lustrada amb nombroses diapositives de Duchamp, Picasso, Dalí, Miró, Ernst, Magritte, Arp, etc.
Si tenim present que el comunisme oficial defensa el realisme socialista, en art i en literatura, que és la negació mateixa del Surrealisme, plàstic i poètic, és possible imaginar que la subtil disquisició de Paul Éluard, exquisida dicció i clar de concepte, no satisféu del tot ni molts comunistes artísticament de gust «burgès», ni els aficionats al Surrealisme, molts d’ells ben conservadors socialment.
Fou molt aplaudit, i l’arquitecte J. L. Sert en donà, en català, la traducció.

                                   [La Publicitat, 24-I-1936]

dilluns, 9 d’abril del 2012

PATRIOTES I PATRIOTERS


Pàtria, nació, Estat; patriotisme, patrioterisme; na­cionalisme llibertari, nacionalisme defensiu, naciona­lisme imperialista, etc. Conceptes prou escatits perquè calgui definir-los de nou. Amb tot, mireu: si sou ho­nestament patriota, això és, patriota bretó, o escocès, o ucraïnès, sereu acusat pels falsos «universalistes», això és, per aquells qui per damunt els drets de la pàtria posen els de l’Estat, de «patrioters». En nom d’una «unitat» estatal superior acusen els patriotes con­crets d’exacerbar el sentiment i la idea de pàtria, ge­nerosos, que ells voldrien substituir pel sentiment i per la idea d’Estat, abstractes.
I fet i fet, no són pas la pàtria irlandesa, ni la pàtria bretona, ni la pàtria ucraïnesa, les que, segons alguns, afavoreixen el nacionalisme imperialista i agressiu, característica dels Estats supernacionals. En nom de la seguretat de les seves fronteres, l’Estat fran­cès protegeix totes les manifestacions del patriotisme ultrancer i militarista; en nom de la teoria de la unitat de l’Imperi, Anglaterra extrema la seva duresa; en nom del panasiatisme, el Japó amenaça el món amb una nova guerra; en nom de la superpoblació, Itàlia posa el coturn guerrer als seus personatges bufats i tibats; en nom de la revenja, Alemanya crema d’ardor pa­triotera i els seus governants afavoreixen les manifes­tacions antipacifistes. Àdhuc en nom de l’Espanya nova hi ha qui projecta aliances i col·laboracions absurdes.
No són, però, les pàtries: són els Estats. Les pà­tries són l’únic llevat de la pau que hi ha avui a Europa. Les pàtries immediates, entengueu bé, les pe­tites nobles comunitats. Són elles tan geloses de llur llibertat com necessitades de solidaritat universal, les més aptes a comprendre la valor de la pau i les més decidides a negar-se a pertorbar-la. Només la pàtria natural sotmesa anys i segles a un Estat arrogant ha sofert prou per a estimar en les altres la seva dolor pròpia. Només ella ha sacrificat, en guerres hecatòm­biques, milers d’homes per a una causa abstracta que no era la de la defensa de la seva individualitat ame­naçada.
El patriotisme dels pobles irredempts d’avui, opo­sat al patrioterisme dels defensors d’estatismes o for­mes de govern centralistes, és la fermança més segu­ra d’una futura comunitat internacional.
Els patriotes tenen una idea molt més generosa de la comunitat peninsular que els autonomistes teòrics estranys al sentiment de Pàtria. L’Europa futura serà una solidaritat de pàtries obertes i no un ajustament d’Estats amb muralla i catapultes.
Ací i allà el patriotisme genèric, honest i pacifista, s’oposa al patrioterisme compost i abstracte, encara que s’anomeni república.
   
     [La Publicitat, 9-X-1932]

dilluns, 2 d’abril del 2012

DOS PRESIDENTS: H. G. WELLS I POMPEU FABRA


Els he vist presidir tots dos. En sessions acadèmiques, rialleres i primaverenques, i en sessions tempestuoses i autumnals, extraacadèmiques i fins i tot antiacadèmiques. L’atzar literari els ha fets coincidir tots dos a presidir una mateixa sessió, acadèmica en els principis, primaveral per l’estació i tardorenca per l’airet fi i el cel plujós.
Si llur activitat literària és dissemblant, llur actitud presidencial és idèntica. Quatre vegades que he vist pre­sidir Wells, totes quatre ha estat davant un públic d’es­criptors bellugadís o cavil·lós i, en alguns moments, gaire­bé tibant. La presència dels escriptors alemanys exiliats a les reunions del PEN Club, a Ragusa, agitava i amoi­xava, al volt de Wells, personatges de tragèdia. Pocs de nosaltres coneixem, com a escriptors, l’estat espiritual de violència dels qui, tot estimant la pàtria sense ésser par­tidaris que en nom de la pàtria la meitat del país aixafi l’altra, en són exiliats, potser per tota la vida. Wells, da­vant tantes de passions enceses, roman a la presidència com si en fos absent. Creuríeu que viu, espiritualment, en el món futur de les seves «anticipacions»; responia, per fer més allunyada la seva presència, en un francès jussà —que ha elaborat lentament durant el curs de les seves presidències—, àdhuc als seus mateixos compatriotes. Quan els debatents extremen l’oposició, Wells exagera, quasi sublima, la seva absència. La taula presidencial s’allunya quilòmetres enllà de la riba cremosa dels pre­sidits. Ahir, però, va poder parlar el seu anglès obac i fresquívol.
En Pompeu Fabra no hi ha allunyament: hi ha de­serció. Diríeu que s’amaga sota una carota neutral amb el fi de dissimular la seva emocionada humanitat. Deser­ta d’ell mateix i, com Wells, respon amb mots apagats, tancats en capses de suro i perceptibles només per a raríssims receptors. És cert que Wells no s’ha trobat mai a la presidència de cap entitat catalanista, com En Fa­bra. Entre els concurrents a una assemblea de catalans hi ha sempre un nombre destacat d’aspirants a alcalde de barri que més d’una vegada han estat a punt de fer perdre les causes més honorables i la bona humor dels més sensats. El fet, que tothom ha lamentat, que molts de compatriotes han confós Catalunya amb un casino, ha obligat sovint En Fabra, per deure, a presidir tot de casinaires. Aleshores el nostre gran gramàtic rosega un català singular que, com el francès de Wells, ha estat elaborat amb independència de la fonètica oficial. Els casinaires, que en el fons solen ésser uns tímids, atribo­lats, es dispersen aleshores i gesticulen per les dependèn­cies contigües amb sentors ofegades de cuina.
Ahir, quan escoltava, al Casal del Metge, Wells i Fa­bra, vaig recordar tantes d’altres sessions presidides per aquests dos escriptors eminents. Els qui els coneixíem tots dos conveníem que tan britànic com Wells era En Fabra. Per la meva part puc assegurar que cada vegada que els he vist en l’exercici de la funció presidencial he tingut la mateixa presumpció: que Wells i Fabra, absents davant centenars de congressistes, o desertors, o eva­dits, amagaven darrera un rígid allunyament la més ex­pressivament decidida de les actituds. Llur balbuceig no era més que l’emanació del gas que potencialment conté el mot, que, en moments decisius, podríem dir sil·labejat amb claredat i que sense embuts anomenem «un renec». Però ahir no va passar així: la sessió va ésser pacífica, i tots dos presidents van gaudir d’un públic addicte i dis­posat a picar de mans.
L’actitud evasiva de tots dos no va respondre al ma­teix esforç que coneixíem de contenció civil: evitar de cloure els debats amb una paraula franca i entenedora. Diríeu que ahir havien britanitzat tot dos, sense dir-s’ho, els concurrents.

[La Publicitat, 22-V-1935]