J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 2 d’abril de 2012

DOS PRESIDENTS: H. G. WELLS I POMPEU FABRA


Els he vist presidir tots dos. En sessions acadèmiques, rialleres i primaverenques, i en sessions tempestuoses i autumnals, extraacadèmiques i fins i tot antiacadèmiques. L’atzar literari els ha fets coincidir tots dos a presidir una mateixa sessió, acadèmica en els principis, primaveral per l’estació i tardorenca per l’airet fi i el cel plujós.
Si llur activitat literària és dissemblant, llur actitud presidencial és idèntica. Quatre vegades que he vist pre­sidir Wells, totes quatre ha estat davant un públic d’es­criptors bellugadís o cavil·lós i, en alguns moments, gaire­bé tibant. La presència dels escriptors alemanys exiliats a les reunions del PEN Club, a Ragusa, agitava i amoi­xava, al volt de Wells, personatges de tragèdia. Pocs de nosaltres coneixem, com a escriptors, l’estat espiritual de violència dels qui, tot estimant la pàtria sense ésser par­tidaris que en nom de la pàtria la meitat del país aixafi l’altra, en són exiliats, potser per tota la vida. Wells, da­vant tantes de passions enceses, roman a la presidència com si en fos absent. Creuríeu que viu, espiritualment, en el món futur de les seves «anticipacions»; responia, per fer més allunyada la seva presència, en un francès jussà —que ha elaborat lentament durant el curs de les seves presidències—, àdhuc als seus mateixos compatriotes. Quan els debatents extremen l’oposició, Wells exagera, quasi sublima, la seva absència. La taula presidencial s’allunya quilòmetres enllà de la riba cremosa dels pre­sidits. Ahir, però, va poder parlar el seu anglès obac i fresquívol.
En Pompeu Fabra no hi ha allunyament: hi ha de­serció. Diríeu que s’amaga sota una carota neutral amb el fi de dissimular la seva emocionada humanitat. Deser­ta d’ell mateix i, com Wells, respon amb mots apagats, tancats en capses de suro i perceptibles només per a raríssims receptors. És cert que Wells no s’ha trobat mai a la presidència de cap entitat catalanista, com En Fa­bra. Entre els concurrents a una assemblea de catalans hi ha sempre un nombre destacat d’aspirants a alcalde de barri que més d’una vegada han estat a punt de fer perdre les causes més honorables i la bona humor dels més sensats. El fet, que tothom ha lamentat, que molts de compatriotes han confós Catalunya amb un casino, ha obligat sovint En Fabra, per deure, a presidir tot de casinaires. Aleshores el nostre gran gramàtic rosega un català singular que, com el francès de Wells, ha estat elaborat amb independència de la fonètica oficial. Els casinaires, que en el fons solen ésser uns tímids, atribo­lats, es dispersen aleshores i gesticulen per les dependèn­cies contigües amb sentors ofegades de cuina.
Ahir, quan escoltava, al Casal del Metge, Wells i Fa­bra, vaig recordar tantes d’altres sessions presidides per aquests dos escriptors eminents. Els qui els coneixíem tots dos conveníem que tan britànic com Wells era En Fabra. Per la meva part puc assegurar que cada vegada que els he vist en l’exercici de la funció presidencial he tingut la mateixa presumpció: que Wells i Fabra, absents davant centenars de congressistes, o desertors, o eva­dits, amagaven darrera un rígid allunyament la més ex­pressivament decidida de les actituds. Llur balbuceig no era més que l’emanació del gas que potencialment conté el mot, que, en moments decisius, podríem dir sil·labejat amb claredat i que sense embuts anomenem «un renec». Però ahir no va passar així: la sessió va ésser pacífica, i tots dos presidents van gaudir d’un públic addicte i dis­posat a picar de mans.
L’actitud evasiva de tots dos no va respondre al ma­teix esforç que coneixíem de contenció civil: evitar de cloure els debats amb una paraula franca i entenedora. Diríeu que ahir havien britanitzat tot dos, sense dir-s’ho, els concurrents.

[La Publicitat, 22-V-1935]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada