J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 20 d’agost de 2012

ESCOLA CATALANA?

Hi ha una escola catalana de superrealisme? L’ano­menada actual de dos pintors racialment catalans, Dalí i Miró, permet de fer aquesta pregunta. Quant a Dalí, la seva racialitat és, ho hem dit alguna altra vegada, típica. Dalí aporta a la pintura universal les característiques més sensibles del «realisme metafísic» dels endicocèfals brus. Tota l’altra pintura dita «surrealista», això és, de la secta a que pertany Dalí, recula davant les produccions del solitari del Cap de Creus. Ignorem si entre els ama­dors de les recerques plàstiques o de l’aventura espiritual Dalí és «comprès» (permeteu el vulgarisme) amb la facili­tat amb que el comprendrà sempre un sud-europeu occi­dental i, singularment, un català sensible. Puix que cal po­sar-se aquesta paradoxa: nosaltres, que no creiem en un tipus ràcic català, ni en un nacionalisme de tipus àric, hem de modificar la nostra creença o, si voleu, establir una excepció davant un pintor com Dalí (ideològicament un sense-pàtria, un negador de la pàtria), el qual manté totes les essències del català tipus fins al punt d’haver donat la nota més aguda dins la pintura europea precisa­ment per la seva fidelitat a l’esperit de la tribu que l’ha infantat. Amb motiu de la seva exposició recent a les Galeries Pierre, ha estat reconeguda (no diem acceptada) la personalitat de Dalí. Els crítics més oposats en ideo­logia han reconegut la seva primacia dins la pintura anomenada «surrealista». No han vist prou bé que era precisament pel seu agut «realisme», profundament, ex­clusivament local.


II

Com Dalí, el pintor Joan Miró fa plàstiques en les pintures algunes de les qualitats autòctones més castis­ses. No solament per nodriment irracional, ans bé per voluntat, per dir-ho així, política. L’obra de Miró —d’in­tuïció irrealista i plàsticament romàntica— és gairebé d’expansió nacional. (En l’exposició de les seves pintures, que acaba de cloure a les Galeries Pierre, de París, Miró ha venut catorze de les seves divuit grans teles exe­cutades aquest hivern darrer. Actualment se li represen­ta, amb èxit, a «L’Alhambra» de Londres, Joc d’infants, i els seus admiradors anglesos han organitzat ràpidament —per telèfon i tramesa per avió— una exhibició de pin­tura i dibuix mironians a The Major Gallery de Lon­dres. A la tarda li ha estat sol·licitada una exposició a Nova York, i, per a l’hivern, una exposició general a Ba­silea i a Zuric. Una altra exposició de l’obra de Miró es prepara a Londres, l’obertura de la qual serà dins la pri­mera quinzena d’abril de 1934. Simultàniament a aquesta exposició, «Cahiers d’Art», de París, publicarà un número dedicat exclusivament a la reproducció de les darreres obres del nostre pintor amb textos en francès. anglès i alemany. I, també, la casa editorial Skira, que ha publi­cat obres de poetes clàssics il·lustrades per Picasso i per Dalí, acaba d’encarregar a Miró les il·lustracions del llibre d’un poeta, clàssic també.) L’expansió, la «irradiació», com es complau a dir Miró, de Catalunya a través de la seva pintura és palesa si hom té present que ha pintat les seves obres ací —com Dalí—, i que es nodreix, també com Dalí, de les més delicades essències de la nostra espiritualitat. Per exemple, les catorze pintures darreres, venudes l’endemà d’ésser exposades, han estat executades totes al passatge del Crèdit, de Barcelona. En aquest temps de crisi i de «contingentaments» és bo de saber que l’exportació de pintura superrealista ha esdevingut un honorable comerç.

[La Publicitat, 12 i 13-VII-1933]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada