J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 22 d’octubre de 2012

I A LES ESCOLES...


El meu darrer comentari sobre el singular comporta­ment de tants amics concurrents als cursos de català els quals, tot duna, han cregut innecessària la coneixença de la nostra llengua, ha coincidit amb l’obertura de nombrosos cursos de català. Els inscrits de nou, nombrosíssims, són gent molt jove: pertanyen a la darrera lleva i no descobreixen, encara, aspiracions burocràti­ques. Vol dir això que no tinc res a veure amb aquest eixam innoble d’arribistes que durant els dos primers anys d’autonomia, com les llagostes bíbliques, han tapat el sol tot estenent una ombra i una foscor sinistres da­munt el territori català.
Tants de catalanistoides, de socialistoides i de comu­nistoides, és a dir, de «catalanistes», de «socialistes» i de «comunistes» provisionals o previsors (o proveïdors) que no tenien res a veure amb els titulars legítims d’aquestes denominacions, són substituïts a les classes de català, per minyonesa noble i desinteressada que, com la d’al­gunes de les generacions d’abans de la Dictadura, reco­neixen en el Catalanisme una ètica i accepten, de la seva adhesió a la causa de la llibertat i de la grandesa de la Pàtria, deures i sacrificis. Em diuen que aquest minyo­nam procedeix gairebé tot d’escoles catalanes particu­lars i de grups escolars i escoles lliures amb professorat lleial. L’escola, doncs, reivindica la seva eficiència. Tinc la convicció que tots vosaltres, estimats lectors de «La Publicitat», convindreu amb mi que el problema de l’es­cola, si adés no estava resolt del tot, ara es planteja du­rament i greu.
Puix que és dura i greu la realitat escolar a Catalu­nya: no solament no hi ha escoles catalanes per a tots els nois catalans, sinó que la majoria de pares catalans no senten en llur consciència el remordiment patriòtic que han sentit darrerament els més modestos dels obrers del Saar, els quals, tot i llur franc internacionalisme ideo­lògic, a l’hora de triar escola per a llurs infants, els inscrivien a les escoles alemanyes. Sense tenir en compte la creu gammada, «perquè els ensenyaven en alemany i a estimar Alemanya», segons declara un obrer socialista.
A Catalunya hi ha milers i milers de pares que en arribar llurs fills a l’edat escolar no senten aquella emoció adient amb la transcendència de l’acte de decidir l’escola on anirà l’infant. Milers i milers de pares que lliuren llurs fills a la primera escola de la cantonada sense co­nèixer el trasbals profund de qui, per tal com estima la Pàtria, vacil·la abans de matricular-los a una escola on no solament no els ensenyen ni la llengua ni la història autòctones, ans els distreuen del compliment dels deu­res del ciutadà fidel al seu país. Hi ha pares que es diuen i es creuen catalanistes que no tenen ni remotament la idea que el primer deure del pare català és matricular l’infant a una escola catalana. Hi ha ciutadans que no manquen a cap aplec patriòtic: per Sant Jordi els tro­beu al vestíbul del Palau de la Generalitat; per l’Onze de Setembre, al peu del monument d’En Casanova. Canten «Els Segadors» a hora i a deshora, i obturen totes les butxaques del gec amb diaris catalans i fulls subversius. Però quan arriba l’hora de fer anar el noi a estudi o la noia a la costura obliden la idea i els excessos amb què massa sovint l’exhibeixen i claudiquen davant el compli­ment d’un deure elemental i indefugible: matricular-lo en una institució catalana d’ensenyament.
És tan important la resolució del problema escolar a Catalunya que no dubto a afirmar que és la primera de les nostres reivindicacions. Si els patriotes catalans arribessin a establir aquella solidaritat política que és al cor de tots i a la voluntat de molts, el problema escolar hauria d’ésser el tema preferit dels propagadors de les idees de redempció nacional.
Durant algun temps, tots els catalans haurien d’ésser mobilitzats per a l’obtenció d’aquesta reivindicació im­mediata: escoles catalanes per als infants catalans.
[La Publicitat, 16-II-1935]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada