El meu darrer comentari sobre el singular comportament
de tants amics concurrents als cursos de català els quals, tot d’una, han cregut innecessària la
coneixença de la nostra llengua, ha coincidit amb l’obertura de nombrosos
cursos de català. Els inscrits de nou, nombrosíssims, són gent molt jove:
pertanyen a la darrera lleva i no descobreixen, encara, aspiracions burocràtiques.
Vol dir això que no tinc res a veure amb aquest eixam innoble d’arribistes que
durant els dos primers anys d’autonomia, com les llagostes bíbliques, han tapat
el sol tot estenent una ombra i una foscor sinistres damunt el territori català.
Tants de catalanistoides, de socialistoides i de comunistoides,
és a dir, de «catalanistes», de «socialistes» i de «comunistes» provisionals
o previsors
(o proveïdors)
que no
tenien res a veure amb els titulars legítims d’aquestes denominacions, són
substituïts a les classes de català, per minyonesa noble i desinteressada que,
com la d’algunes de les generacions d’abans de la Dictadura, reconeixen en el
Catalanisme una ètica i accepten, de la seva adhesió a la causa de la llibertat
i de la grandesa de la Pàtria, deures i sacrificis. Em diuen que aquest minyonam
procedeix gairebé tot d’escoles catalanes particulars i de grups escolars i
escoles lliures amb professorat lleial. L’escola, doncs, reivindica la seva
eficiència. Tinc la convicció que tots vosaltres, estimats lectors de «La
Publicitat», convindreu amb mi que el problema de l’escola, si adés no estava
resolt del tot, ara es planteja durament i greu.
Puix que és dura i greu la realitat escolar a Catalunya:
no solament no hi ha escoles catalanes per a tots els nois catalans, sinó que
la majoria de pares catalans no senten en llur consciència el remordiment patriòtic
que han sentit darrerament els més modestos dels obrers del Saar, els quals,
tot i llur franc internacionalisme ideològic, a l’hora de triar escola per a
llurs infants, els inscrivien a les escoles alemanyes. Sense tenir en compte la
creu gammada, «perquè els ensenyaven en alemany i a estimar Alemanya», segons
declara un obrer socialista.
A Catalunya hi ha milers i milers de pares que en arribar
llurs fills a l’edat escolar no senten aquella emoció adient amb la transcendència
de l’acte de decidir l’escola on anirà l’infant. Milers i milers de pares que
lliuren llurs fills a la primera escola de la cantonada sense conèixer el
trasbals profund de qui, per tal com estima la Pàtria, vacil·la abans de
matricular-los a una escola on no solament no els ensenyen ni la llengua ni la
història autòctones, ans els distreuen del compliment dels deures del ciutadà
fidel al seu país. Hi ha pares que es diuen i es creuen catalanistes que no
tenen ni remotament la idea que el primer deure del pare català és matricular l’infant
a una escola catalana. Hi ha ciutadans que no manquen a cap aplec patriòtic:
per Sant Jordi els trobeu al vestíbul del Palau de la Generalitat; per l’Onze
de Setembre, al peu del monument d’En Casanova. Canten «Els Segadors» a hora i
a deshora, i obturen totes les butxaques del gec amb diaris catalans i fulls
subversius. Però quan arriba l’hora de fer anar el noi a estudi o la noia a la
costura obliden la idea i els excessos amb què massa sovint l’exhibeixen i
claudiquen davant el compliment d’un deure elemental i indefugible: matricular-lo en una institució catalana d’ensenyament.
És tan important la resolució del problema escolar a
Catalunya que no dubto a afirmar que és la primera de les nostres
reivindicacions. Si els patriotes catalans arribessin a establir aquella
solidaritat política que és al cor de tots i a la voluntat de molts, el
problema escolar hauria d’ésser el tema preferit dels propagadors de les idees
de redempció nacional.
Durant algun temps, tots els catalans haurien d’ésser mobilitzats
per a l’obtenció d’aquesta reivindicació immediata: escoles catalanes per als
infants catalans.
[La Publicitat, 16-II-1935]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada