J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 5 de novembre de 2012

RUPTURA DE TRADICIÓ

                            (Amb motiu del Centenari de la Renaixença)

Del llibre, tot just aparegut, de J. J. A. Bertrand (La Littérature Catalane Contemporaine, 1833-1933, Ed. Belles Lettres, París), cal esperar que els crítics en diran tot el bé que mereix. És una aportació francesa interessant —i útil— a les festes commemoratives del Centenari de la Renaixença catalana, l’esclat de les quals comença a fer-­se albirable aquests dies. Deixo, doncs, als crítics la tasca que els correspon, i permeteu-me de fer algunes observa­cions breus a la «Conclusió» amb què l’autor tanca el volum.
Per al senyor J. J. A. Bertrand, la generació represen­tada pels noms de Carner i López-Picó no ha acceptat llur mestratge, i en la novel·la, la poesia lírica, etc., les insurreccions, la rebel·lió, han estat hostils a la regla i a la disciplina de les escoles. És justa aquesta apreciació? Jo, que, sense interrupció, he anat assenyalant aquesta «ruptura», em permetré, de nou, interpretar-la.
La «confusió», l’anarquia» que descobreix en les lletres catalanes d’avui, amb molt d’encert, el senyor J. J. A. Bertrand, no s’haurien produït sense una causa política: la Dictadura. La «ruptura», la «pèrdua de tra­dició», l’«abandó del mestratge», hom l’observa entre els polítics que, gairebé sense adonar-se’n, es veuen obligats a representar una causa patriòtica que no és ben bé la pròpia, i en el catalanista integral (en tant que el cata­lanisme és una «ètica», una «estètica» i una «política» originals) format en la generació de Prat de la Riba - Fa­bra - Carner.
Crec, i ho he dit sovint, que de Carner a Sebastià Sán­chez-Juan, la tradició, malgrat la diversitat de tempera­ment i de les influències exteriors, no s’ha interromput. És més: Sánchez-Juan, considerat com un «avantguar­dista» independent, reprèn Verdaguer de la mateixa manera que un altre «avantguardista» independent, Salvat­-Papasseit, reprengué Maragall. Disciplina d’inspiració: amor de la llengua i de la puresa gramatical en els dos primers; incurança verbal, espontaneïtat poètica en Ma­ragall i en Salvat. Jo no veig, doncs, ruptura ni anarquia en el procés poètic Verdaguer - Carner - Sánchez-Juan, ni en el procés Maragall- Sagarra - Salvat, ni en el procés Ló­pez-Picó - Riba - Esclassans. En canvi, l’he vist a partir de 1933: els joves poetes d’avui han oblidat que amb Carner i Riba l’idioma era, de 1918 ençà, un instrument, de la ma­teixa manera que la jove demagògia política ha oblidat que amb Prat de la Riba la línia general d’una política cultural i nacional autòctona restava establerta.
El desordre en el nostre esperit nacional naixent —po­lític i cultural—, el devem a Primo de Rivera. La genera­ció que tenia de tretze a quinze anys al 1923 és la que més ha sofert d’aquell cop de destral.
No dubto que l’amor a l’estudi dels més joves actuarà a favor de llur reincorporació a aquells corrents literaris que, tot i llur diversitat i oposició efectives, assenyalaven la formació d’una literatura autòctona amb característi­ques d’idoneïtat i d’universalitat. Tot i el meu amor al risc i a l’aventura espirituals.

                                 [«La Publicitat», 9-IV-1933]
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada