RUPTURA DE TRADICIÓ

                            (Amb motiu del Centenari de la Renaixença)

Del llibre, tot just aparegut, de J. J. A. Bertrand (La Littérature Catalane Contemporaine, 1833-1933, Ed. Belles Lettres, París), cal esperar que els crítics en diran tot el bé que mereix. És una aportació francesa interessant —i útil— a les festes commemoratives del Centenari de la Renaixença catalana, l’esclat de les quals comença a fer-­se albirable aquests dies. Deixo, doncs, als crítics la tasca que els correspon, i permeteu-me de fer algunes observa­cions breus a la «Conclusió» amb què l’autor tanca el volum.

Per al senyor J. J. A. Bertrand, la generació represen­tada pels noms de Carner i López-Picó no ha acceptat llur mestratge, i en la novel·la, la poesia lírica, etc., les insurreccions, la rebel·lió, han estat hostils a la regla i a la disciplina de les escoles. És justa aquesta apreciació? Jo, que, sense interrupció, he anat assenyalant aquesta «ruptura», em permetré, de nou, interpretar-la.

La «confusió», l’anarquia» que descobreix en les lletres catalanes d’avui, amb molt d’encert, el senyor J. J. A. Bertrand, no s’haurien produït sense una causa política: la Dictadura. La «ruptura», la «pèrdua de tra­dició», l’«abandó del mestratge», hom l’observa entre els polítics que, gairebé sense adonar-se’n, es veuen obligats a representar una causa patriòtica que no és ben bé la pròpia, i en el catalanista integral (en tant que el cata­lanisme és una «ètica», una «estètica» i una «política» originals) format en la generació de Prat de la Riba - Fa­bra - Carner.

Crec, i ho he dit sovint, que de Carner a Sebastià Sán­chez-Juan, la tradició, malgrat la diversitat de tempera­ment i de les influències exteriors, no s’ha interromput. És més: Sánchez-Juan, considerat com un «avantguar­dista» independent, reprèn Verdaguer de la mateixa manera que un altre «avantguardista» independent, Salvat­-Papasseit, reprengué Maragall. Disciplina d’inspiració: amor de la llengua i de la puresa gramatical en els dos primers; incurança verbal, espontaneïtat poètica en Ma­ragall i en Salvat. Jo no veig, doncs, ruptura ni anarquia en el procés poètic Verdaguer - Carner - Sánchez-Juan, ni en el procés Maragall- Sagarra - Salvat, ni en el procés Ló­pez-Picó - Riba - Esclassans. En canvi, l’he vist a partir de 1933: els joves poetes d’avui han oblidat que amb Carner i Riba l’idioma era, de 1918 ençà, un instrument, de la ma­teixa manera que la jove demagògia política ha oblidat que amb Prat de la Riba la línia general d’una política cultural i nacional autòctona restava establerta.

El desordre en el nostre esperit nacional naixent —po­lític i cultural—, el devem a Primo de Rivera. La genera­ció que tenia de tretze a quinze anys al 1923 és la que més ha sofert d’aquell cop de destral.

No dubto que l’amor a l’estudi dels més joves actuarà a favor de llur reincorporació a aquells corrents literaris que, tot i llur diversitat i oposició efectives, assenyalaven la formació d’una literatura autòctona amb característi­ques d’idoneïtat i d’universalitat. Tot i el meu amor al risc i a l’aventura espirituals.

                                 [«La Publicitat», 9-IV-1933]