J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 28 de maig de 2012

AMB I PER LA LLENGUA

Un tòpic freqüent: «Catalunya, en l’ús integral de la seva llengua, hi perd.» Un altre tòpic: «L’ús de llur idio­ma propi és per als catalans una qüestió sentimental. Contra el sentiment d’un poble no hi ha raó que hi val­gui. Cal, doncs, etc., etc.» El primer d’aquests tòpics l’em­pren, per un igual, catalanòfobs i catalanòfils: el segon és emprat per aquests darrers per a justificar llurs sim­paties envers Catalunya quan després d’haver reconegut la superioritat del castellà sobre el català es complauen a reconèixer la nostra afecció per la llengua pròpia. Tòpics, però, tan rebregat, segons ara es diu, el primer com el segon. Tan infonamentat l’un com l’altre. Contraris a la realitat tots dos. No cal que ens referim al primer, perquè contra seu hi ha trenta anys de literatura excel­·lent o detestable, tant se val, però sempre justificada. És oportú, en canvi, de fixar-nos en el segon, perquè no so­lament se’n valen els enemics de Catalunya per a exterio­ritzar llurs simpaties, ans també nombre excessiu de ca­talans. En la mitja dotzena de mítings on, amb un corat­ge que temem que ens fallarà per sempre més, vam con­córrer en aquestes eleccions, tots els oradors (com han davallat en categoria aquests singulars personatges!) que van creure oportú de referir-se al dret dels catalans a usar en totum la llengua nacional es van valer del tòpic «sentimental». Darrerament, Reparaz pare, en un dels seus bells articles a «Crisol», també s’hi refereix.
Doncs bé: nosaltres, que pertanyem al grup dels que consideren el plet lingüístic com la més cabdal (i la més urgent a resoldre) de les reivindicacions catalanes, hem sacrificat, per la victòria de la llengua, múltiples activi­tats de l’esperit, hem figurat joiosament a l’estol anònim dels soldats de la llengua, hem perdut —i més d’un— ­la nostra carrera literària i àdhuc la professional per la mateixa causa. Però no ho hem fet per cap motivació sentimental.
Per a molts de nosaltres, partidaris de l’ús integral i exclusiu del català, adversaris del bilingüisme en tant que aquest suposa el reconeixement de l’existència d’una llen­gua oficial amb la qual cal alternar i no una simple llen­gua exterior, útil per a l’expansió comercial, el català no és una llengua més bella, ni més dolça, ni més aspra, ni més expressiva, ni més pintoresca, ni més antiga que les altres llengües de la llatinitat. I si té cap d’aquestes vir­tuts o d’aquestes imperfeccions no ho hem fet valer per a legitimar la nostra intransigència. El nostre deler pel recobrament total de llur llengua pels catalans és fisiolò­gic. En reclamem l’ús com un presoner el de les mans o dels peus endogalats, perquè ella i només ella repre­senta íntegrament la nostra llibertat. No ignorem que milers de catalans que cobreixen llur indigència patriò­tica amb himnes i banderetes barrades o tricolors refusen de col·laborar a l’obra del recobrament lingüístic. Llur farsa, però, no tardarà a ésser proclamada.
Qui ama Catalunya, qui ha comprès la vastitud del moviment catalanista (que no és cap instaurador, ara per ara, de política acadèmica decadent com la que propug­na el lerrouxisme a Madrid i aconsellen els rerassagats d’ací, sinó una dinàmica antiacadèmica, una política con­tra la politiqueta, un futurisme republicà contra el pas­satisme republicà d’Estat), ha de rebel·lar-se contra tot intent de mutilació lingüística. Qui dintre Catalunya pro­tegeix la premsa no catalana o qui dins les corporacions, ateneus, sindicats, etc., no defensa fins a la més ardida intransigència l’ús integral del català, manca a un deure elemental i traeix els destins de Catalunya.
Puix que —oh, com interpretà el nostre punt de vista més car!— allò que escriví ahir Diego Ruiz a «L’Opinió» és la més justa de les visions. Barcelona (llegiu Cata­lunya) ha d’ensorrar la unitat d’Espanya i ha d’intentar d’abatre la de Franca. Barcelona és el cap i casal d’un Estat futur els límits del qual desconeixem encara. I la força que l’empeny és, no en tinguem dubte, catalans de tots els estaments, de tots els partits, de totes les contrades, el verb.
[La Publicitat, 4-VII-1931]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada