J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 21 de maig de 2012

AMB L'AI AL COR

Adés ens tractaven com si fóssim uns calçasses: ara ens confonen amb els criolls. ¿Heu llegit la premsa ítalo­-feixista i franco-governamental d’ençà que es proclamà la República catalana a Barcelona i la República espanyola a Madrid? Com deuen patir, Déu meu, a l’hora del desde­juni, els lectors d’aquells diaris! Puix que, és cert: no hi llegireu cap dia una nova optimista procedent de Barce­lona ni de Madrid. En canvi, quins titulars en tractar-se d’un dels problemes que es posen davant la Constitució! Quins adjectius en el text! La premsa ítalo-feixista, és clar, infla el desori per es­parverar els liberals d’Itàlia, pecadors incorregibles, que creuen encara en la possibilitat de veure’s alliberats del Duce. La República espanyola, amb les seves inquietuds, és un «papu» de gran efecte per a fer recular, esporu­guits, a llurs cataus, els demòcrates del país. La premsa franco-governamental alterna les informacions alarmistes amb ponderats consells adreçats als ministres provisio­nals. (És clar que poden dir que de consells hi ha qui en demana: fa poc van visitar els territoris de la Repúbli­ca els dos socialistes francesos prou anomenats aquests dies perquè calgui recordar-ne els noms, que diu si ha­vien estat enviats a cercar, com a tècnics, per algú del Govern, perquè com a tals expressessin llur parer. En aquesta sol·licitació de parer nosaltres no hi érem. Ni els ciutadans de la República. Ha estat un acte pintoresc de provincianisme. Una «falla d’estil» de la República.)
La qüestió posada davant les Constituents que més preocupa la premsa esmentada és, però, la de l’Estatut català. En pocs dies hem vist acusats els catalans d’«ex­cessivament gosats», «pertorbadors inconscients», «repu­blicans inexperts», «separatistes adelerats», i, darrera­ment, d’«escelerats utopistes». Ho han dit així de Milà, de Roma i de París. Ha han repetit diaris de província. ¿Per que, col·legues de Franca i d’Itàlia, viure tot el dia amb l’ai al cor?
Mireu: hi ha una tradició establerta dins la premsa catalano-catalanista segons la qual els canvis polítics que esdevenen als altres paises són recollits o amb una im­parcialitat sense amagatall o amb aquella liberal simpatia amb què, mentre no subverteixin els principis més elementals de la doctrina democràtica, cal considerar els fenòmens que es produeixen sota els nostres ulls en el foll planeta en el qual ens cal de fer la viu-viu tan poques desenes d’anys. El catalanisme, millor, la premsa catala­nista, pot alliçonar, en aquest aspecte, algunes zones del periodisme europeu. Estem segurs que si els fenòmens que s’esdevenen aquests dies a Espanya s’haguessin pro­duït a un altre país d’Europa, la nostra atenció seria oberta a totes les seves fases. I en lloc de comentar «si és possible una República federal» en sentit dubitari, diríem amb el màximum de simpatia que «donen el bell exemple d’instaurar una República federal». En lloc de creure que atorgar la llibertat nacional als nuclis his­tòrics del país és un perill, asseguraríem que és un avan­tatge, etc.
Els nos tres col·legues ítalo-feixistes i franco-governa­mentals prefereixen, ells saben per què!, viure amb l’ai al cor i fer-hi viure llurs pobres lectors.
En canvi, veieu? (en parlarem amb tot detall), l’òr­gan dels grups meridionals que surt a París demana que els occitans s’adrecin a En Macià per a demanar-li que, en estabilitzar-se el català, hom tingui en compte els parlars del migdia. Diu, a la vegada, que Barcelona és la gran ciutat d’Occitània i, oh sorpresa!, que qualsevol habitant del sud de Franca entén més un escrit de «La Nau» o de «La Publicitat» que un de Paul Valéry...
Temps vindrà, per ventura, que l’ai al cor no serà fic­tici.
[La Publicitat, 30-VIII-1931]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada