J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 18 de juny de 2012

ANTITESI ARTIFICIALISSIMA E PUERILE

Bé entenem el que vol en dir els qui ençà i enllà de Milà i de Moscou proclamen amb la veu robusta escaient a un convençut entusiasta «precisament» de la causa del Partit que mana, que l’art i la vida són una «mateixa cosa». O que «literatura és humanitat». I que la persona­litat del poeta és civil i política: realista, diuen. A Venè­cia la vostra realitat és feixistíssima. A Kharkov, socia­listíssima. No hi ha antítesi entre acció i pensament. (Ho enteneu? Inerts entre l’acció d’aquells que l’atzar ha elegit com els vostres tirans i la vostra; entre llur pensament i el vostre.)
Crec que només un foll pot sostenir que l’acció i el pensament han d’ésser divergents. ¿Què vol dir que en­tre els literats-poetes —i entre els altres— hi ha utilitaris i estetes? ¿Què vol dir això a Berlín? I a Mèxic? (¿O a Madrid sota Goicoechea o sota Largo-Caballero?) «No hi ha més realitat que la real», diuen, a cor, milanesos i moscovites. La realitat, però —la del real útil, o «visce­ral» com diuen els de l’extrema esquerra dels conven­çuts—, és una a Berlín, una altra a La Haia. Si el vostre pare s’estableix a L’Havana, la «realitat» política i civil, o social, no serà la mateixa que si el vostre pare s’esta­bleix a Belgrad. Sereu un usurpador si a Leningrad cri­deu «visca Mussolini!», i a Gènova «visca Stalin!». Puix que atengueu bé: quan els realistes socials us demanen que sigueu útils —això és, subordinats— a la causa de la cultura i de la civilització, de llur cultura i de llur civilització, llur pretensió és de convertir-vos sense esperança en uns estetes, que és allò precisament de què sou acusats. Estetes d’una estètica oficial, per tant, artificial. Us demanen que mentiu. Exigeixen la vostra esclavitud. Us permetran, després, de besar la mà que us paga. És la inclinació natural dels miserables.
Jo també crec que no hi ha distinció entre humanisme i literatura, entre el món i l’art, entre lacció i el pensa­ment. Però, com a poeta, jo tinc la meva acció a realit­zar, urgent. El meu instint és segur i la meva realitat és total. La meva realitat, com la de tots els poetes, és suprema. Per tant, antilocal, extrapatriòtica, universal.
¿Quin sentit pot tenir per a un poeta lliurat precisament a l’acció, que per a ell és pensament, una expressió tan freqüent, tan vulgar avui com «crítica feixista» o «crítica socialista»? ¿Quina relació hi ha entre la poesia «eterna» i el règim, un règim mutable? ¿Entre la seva realitat total —perenne— i la realitat política a Bulgària o a Irlanda?
No és cert que hi hagi antítesi entre acció i pensa­ment en els poetes. Els poetes «realitzen» en llur mitjà propi, que no és el dels economistes ni el dels polítics. El poeta, nu davant l’home i davant la natura, no és responsable si, en situar-se davant la més alta de les rea­litats —superrealitat o suprarealitat—, sembla, als ulls dels falsos realistes del real immediat, situar-se «enfront» del mur on s’escorren, inestables, les ombres moridores.
 [«La Publicitat», 2-X-1934]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada