J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 7 de gener de 2013

UNA POLÍTICA CULTURAL

Ací i allí hom us parla d’un «desencís»: la Revolució, l’Autonomia, us diuen, vegeu llur realitat! I, a tota veu o a cau d’orella, us narren allò que saben o allò que llur hipersensibilitat patriòtica deforma. Tots hem compartit aquestes amargors de la desfeta d’uns ideals que se us dobleguen entre mans com unes imatges de cera. Però, ¿i aquelles altres realitats de les quals som ja possessors i que oblidem en la nostra desesperança? ¿No hi ha, per ventura, en el clam de molts, la queixa amarga de llur pròpia impotència? Totes les realitats, àdhuc les que sem­blen més adverses, són, per l’esforç de tots i de cadas­cú, fecundables. El veritable heroisme no és pas el dels qui s’exilien voluntàriament, sinó el dels qui, sota totes les banderes, àdhuc les més hostils, recomencen.
Acabo de rebre, per exemple, el número 1 del volum 1 de l’any 1 de la «Revista de Psicologia i Pedagogia» (fe­brer de 1933) publicada per I’Institut Psicotècnic de la Generalitat i el Seminari de Pedagogia de Barcelona. No puc amagar que he tingut l’agradable sensació no pas que recomençàvem, sinó que continuàvem. Amb un guany: el d’haver salvat d’aquella ingrata dictadura l’establert en l’ordre de la cultura en el temps de la Mancomunitat. La llista dels treballs originals que conté és també una con­tinuació.
J. J. A. Bertrand, a la conclusió del seu llibre recent La Littérature Catalane Contemporaine, ha estat justíssim en l’apreciació d’aquesta mística que de Ramon Llull a la generació actual ha impulsat la cultura catalana: recerca de més amples horitzons i voluntat de síntesi. A l’hora que els Estats més poderosos «nacionalitzen» llur cultu­ra, les nacions incipients guarden les essències de la cultura universal.
Si us adoneu, tot d’una, que arriben a Catalunya cen­tenars d’occitans, entre els quals hi ha professors univer­sitaris i estudiants d’Escoles Superiors, no cregueu que sigui un simple afany de turisme banal: és que hi ha in­tervingut un d’aquests treballadors anònims que no es «desencisen» i que treballen per l’Ideal màxim de Cata­lunya, per damunt de la barreja de combatents menors que juguen a partits per heure un ridícul botí d’escala­fons burocràtics.
El nom d’un d’ells, per exemple, que sacrifica el millor del seu temps i de la seva joventut per la causa de la nostra expansió cultural: Josep Carbonell. Cap desengany no el torç; i, de 1920 ençà que el conec, ha estat treballant anònimament per la realització d’una política nacional de cultura molt més eficaç que totes les altres «polítiques» de tristos aspirants a conseller municipal o a orador baladrer de míting o de micròfon: aquesta insuportable falange d’oradors «polítics» d’avui, la cultura dels quals està molt per dessota de la cultura mitjana dels catalans d’aquest temps.
Un grup de poetes ha fet jurament d’editar, a partir de poc, una revista destinada a publicar poemes i textos que facin referència a la poesia. Heus ací un altre bell exemple de «continuació». Quan crèieu que la plebeïtzació de Catalunya per la qual tan innoblement hi ha qui tre­balla des de llocs de massa responsabilitat, vet aquí els poetes que amb un optimisme encomanadís us recorden que Catalunya —la dels catalanistes de fet— continua... Per a fer front a l’Energumen, el millor soldat reconec que és el Poeta.
Des dels noms de Josep M. de Casacuberta i Josep López-Picó al de Ventura Gassol, podria citar una bona llista d’aquests catalans fidels al programa del catala­nisme genèric que tan barroerament hom intenta desfi­gurar, disminuir o substituir. Tots ells creuen en la primacia d’una política cultural per a Catalunya. Tots ells han de vèncer els obstacles més durs per a llurs realit­zacions. Són ells, però, els representants autèntics de la Catalunya per la qual hem donat les hores més llargues.
Una sola motivació: ambició de cultura. La Comme­moració del Centenari de la Renaixença ha d’ésser un re­cordatori permanent d’aquesta motivació que fa generós, per damunt del seu localisme, l’ideal català.

                                                                                      [La Publicitat, 16-IV-1933]

              

Cap comentari:

Publica un comentari