J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 27 de febrer de 2012

UNIVERSAL I FEDERALISTA


En Europa contra les Pàtries, Drieu La Rochelle exal­ta l’europeu contra el patriota francès, alemany i italià. En rigor, però, contra qui aquest autor versàtil aixeca Europa és contra les nacions. L’enemic, doncs, no és França, sinó la nació francesa; no Espanya, sinó la na­ció espanyola. L’enemic d’Europa, és clar. De «la nació europea», com diu Passemard. (Cal dir «França», con­clouen dos joves escriptors francesos i no «nació fran­cesa». Això a l’hora precisa que els socialistes espanyols proposen de substituir del projecte de Constitució el mot Espanya, genèric i geogràfic, pel de «nació espanyola». I l’expressió «llengua castellana» per la de «llengua es­panyola». L’adversari més decidit de l’Estat federal his­pànic, és, doncs, la nació francesa, o, com diu Peyrou, la república nacional francesa. No en tant que el govern d’aquesta nació o d’aquesta república suggereixin una solució unitària i nacional a la República peninsular, ans bé en tant que la suggereix la història d’aquesta Repú­blica, d’aquesta nació. Si dol que la novella República no iniciï ja un estil propi, dol més encara que copiï, mal­destre, l’estil francès.)
Aquests joves teòrics francesos (R. Aron i A. Dandieu) acaben de publicar un llibre gosat i actual: Decadència de la Nació francesa. De la «Nació», no de França. De la nació francesa en tant que ha esdevingut una entitat bur­gesa, una nació conservadora. El regim d’avui és: la Nació contra França. La Nació, però, és un mite. Com ho és la producció. Com ho és el nacionalisme. «La nació —diuen aquests autors— no té existència real.» La nació occeix la pàtria. «La nació és el marc en el qual la força armada i la policia acompleixen el somni sinistre del ce­sarisme modern.» La nació és, doncs, una abstracció, una arbitrarietat; i no ho és la nacionalitat. És contra aques­ta abstracció que França —la França efectiva, la França real i espiritual— ha d’aixecar-se. Abans que cap altre po­ble no s’aixequi contra la seva «nació». Per donar l’e­xemple al món...
«Puix que França és la Revolució, cal que la continuï. La significació revolucionària d’avui és universal i federalista.» Universal i federalista. Cal que França doni l’e­xemple i faci la seva revolució federal. Heu llegit?
Heu llegit? Quan Espanya té una primera matèria avi­nent per a fer una revolució inèdita, original, «ibèrica»: quan políticament i socialment disposa de tots els elements per a establir un règim més acostat a la República ideal que no ho és la francesa, hom intenta, per part dels socialistes madrilenys, de donar un estil d’importa­ció a la Constitució. Hom redacta una Constitució amb primera matèria exòtica.
L’hora d’avui és universal i federalista. Cal oposar de­cididament a la República anacrònica, la República fede­ral; a la nació abstracta, les pàtries vives. La bona organització, la «racionalització» (perdoneu la pedanteria) no és (com pretén el «Mercure» de França) unitària, sinó federal. I, encara que sembli una novetat perillosa, la disciplina política, sindical, no és avui unitària, ni unita­rista, sinó federal i federalista.

[La Publicitat, 12-IX-1931]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada