J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 30 de juliol de 2012

ESTIMAR CATALUNYA

S’avé sempre a la veritat qui afirma que el Catala­nisme ha nat i progressat a causa de l’amor dels cata­lans a llur contrada. Sia tradicionalista, sia conservador, sia progressista, el català, quan, regenerat per la gràcia de l’amor a la comunitat, ha intervingut en política, ho ha fet endut per aquesta afecció. Haurà projectat, en el seu fur intern, una imatge de Catalunya benauradament medieval, o pacíficament menestral o arriscadament pro­gressista socialment i políticament; tant se val: el motor únic ha estat l’amor a la col·lectivitat de gents que par­len català.
Costa d’admetre que no estimen Catalunya els qui no s’avenen a viure darrera uns finestrals gòtics: o els qui voldrien, al contrari, que ens vestíssim tots plegats com els súbdits de Jaume I. O, encara, els qui pretenen que res no s’acosta tant a un eslau com un català, i vol­drien veure ceretans, indigetes, ausetans, laietans, iler­getes i cossetans, regits a la manera moscovita. Costa tant, que ens és desagradable àdhuc el fet de veure esta­blerta aquesta competència. No es pot dir mai: En Tal no estima Catalunya perquè refusa el porró, l’esparde­nya, les excursions a Montserrat i la sopa de farigola. O, en Tal Altre no l’estima perquè només col·lecciona goigs, fa el pessebre pels volts de Nadal i en música no­més admet el flabiol, el tamborí i la tenora.
No es pot dir. No podem negar la catalanitat de nin­gú, sia individualista, sia col·lectivista, en tant que Cata­lanisme vol dir amor de la terra natal. Tots estimen Catalunya, tots són catalans els qui reconeixen com a mo­tor de llur activitat política i social precisament aquell amor. Ningú no es pot atribuir l’exclusiva en aquest abandó generós del pur egoisme individual a la causa comuna. Ningú no és més català que altri en tant que tots reconeixen l’amor a la comunitat com a motivació única de llur punt de vista divergent. Els qui la volen Blanca, els qui la volen Negra i els qui la volen Tal-Com-­És, tots, mentre no hi haurà un fet concret que justifiqui la malfiança, són lleials al terrer.
Les dificultats branquen i fullen en concretar aquell fet. Puix que un us dirà que voler Catalunya «així» no és tan català com voler-la «aixà». No creiem, però, en llur imperabilitat. Si Catalunya és «una» i indivisible —per què no?— tot allò que no afecta l’essència mateixa de la seva unitat, tot allò que no impossibilita la tasca més urgent que és la del propi recobrament i la de la reconstrucció prèvia a la seva realització i a la seva pro­gressió, és secundari.
Per a un català, el signe d’unió entre els compatrio­tes és un signe d’amor: al Fet català i a la Idea que l’impulsa. Els qui estimen o accepten Catalunya es retro­ben. Per sota i per damunt les banderes. Dací que, essent sovint una minoria els catalanistes de cada vila, de cada ciutat de Catalunya, són ells qui donen el to a les fac­cions. I quan més obertes són les hostilitats, els catalans s’haurien de donar les mans i oblidar llurs discòrdies.
Vegeu com reconeixereu el català addicte: per un acte també damor: acostar-se als altres, errats en la lluita o ofuscats en la victòria, per enfortir el lligam comú, mentre Catalunya no haurà assolit la seva plenitud, reconeixereu els qui l’amen i estimen per la promptitud a desertar de les faccions, a reconèixer l’error o l’ofusca­ció, a subordinar llurs activitats polítiques a una sola activitat solidària: establir un front més ample per fer el combat menys dur.

[La Publicitat, 11-I-1935]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada