S’avé sempre a la veritat qui afirma que el Catalanisme ha nat i progressat a causa de l’amor dels catalans a llur contrada. Sia tradicionalista, sia conservador, sia progressista, el català, quan,
regenerat per la gràcia de
l’amor a la comunitat, ha intervingut en política, ho ha fet endut per aquesta afecció. Haurà projectat, en el seu fur
intern, una imatge de Catalunya benauradament medieval, o pacíficament
menestral o arriscadament progressista socialment i políticament; tant se val: el motor únic ha estat l’amor a la col·lectivitat
de gents que parlen català.
Costa d’admetre que no estimen Catalunya els qui no s’avenen a viure darrera uns
finestrals gòtics: o els qui voldrien, al contrari, que ens vestíssim tots
plegats com els súbdits de Jaume I. O, encara, els qui pretenen que res no s’acosta tant a un eslau com un català, i voldrien veure ceretans, indigetes, ausetans, laietans, ilergetes i cossetans, regits a la manera moscovita. Costa tant, que ens és desagradable àdhuc el
fet de veure establerta
aquesta competència. No es pot dir mai: En Tal no estima Catalunya perquè refusa el
porró, l’espardenya, les
excursions a Montserrat i la sopa de farigola. O, en Tal Altre no l’estima perquè
només col·lecciona goigs, fa el pessebre pels volts de Nadal i
en música només admet el flabiol, el tamborí i
la tenora.
No es pot dir. No podem negar la catalanitat de ningú, sia individualista, sia col·lectivista,
en tant que Catalanisme
vol dir amor de la terra natal. Tots estimen Catalunya, tots són catalans els qui reconeixen com a motor de llur activitat
política i social precisament aquell amor. Ningú no es pot atribuir l’exclusiva en aquest abandó generós del pur egoisme individual a la causa
comuna. Ningú no és més català que altri en tant que tots reconeixen l’amor a la comunitat com a
motivació única de llur punt de vista divergent. Els qui la volen Blanca, els
qui la volen Negra i els qui la volen Tal-Com-És, tots, mentre no hi haurà un fet
concret que justifiqui la malfiança, són lleials al terrer.
Les dificultats branquen i fullen en concretar aquell
fet. Puix que un us dirà que voler Catalunya «així»
no és tan català
com voler-la «aixà». No creiem, però, en llur imperabilitat. Si Catalunya és
«una» i indivisible —per què no?— tot allò que no afecta l’essència mateixa de la seva unitat, tot allò que
no impossibilita la tasca més urgent que és la del propi recobrament i la de la
reconstrucció prèvia a la seva realització i a la seva progressió, és secundari.
Per a un català, el signe d’unió entre els compatriotes és un signe d’amor: al Fet català i a
la Idea que l’impulsa. Els qui
estimen o accepten Catalunya es retroben. Per sota i
per damunt les
banderes. D’ací que, essent sovint una
minoria els catalanistes de cada vila, de cada ciutat de Catalunya, són ells qui donen el to a les faccions. I quan més obertes són les
hostilitats, els catalans s’haurien de donar les mans i oblidar llurs discòrdies.
Vegeu com reconeixereu el català addicte: per un acte també d’amor: acostar-se als altres, errats en la lluita o ofuscats en la victòria, per enfortir el lligam comú, mentre Catalunya no haurà
assolit la seva plenitud, reconeixereu els qui l’amen i estimen per la
promptitud a desertar de les faccions, a reconèixer l’error o l’ofuscació, a subordinar llurs activitats polítiques a una sola activitat solidària: establir un front més ample per fer
el combat menys dur.
[La
Publicitat, 11-I-1935]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada