J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 2 de juliol de 2012

ORGANITZAR EL CAOS

Pot semblar «inactual», com a Nietzsche les seves consideracions. Però l’expressió és precisament de Nietz­sche, en la segona de les seves consideracions inactuals, Els estudis històrics: «Cal organitzar el caos.» (Recor­dem que Joan Crexells, l’enyorat, en converses particu­lars, preveia, com a antídot a l’època en la qual «hom considerarà només les masses» i «l’abandonament com­plet de la personalitat a favor del processus universal», un retorn, meditat, a Nietzsche, al més original de Nietz­sche.)
Cal guardar proporcions, és clar. No estem exposats al perill d’ésser envaïts per la història. Certa joventut, re­tardada en alguns aspectes, és indòcil o indiferent, i ha desaprès. Nietzsche diria que «ha guarit», contra el que ell esperava, però, no han esdevingut encara «ho­mes», no han après encara de conèixer-se ells mateixos. Surten d’un agregat on només aparentaven ésser adults per integrar un agregat novell on els demanen d’abdicar de la individualitat a benefici de l’home col·lectiu. No els esclavitza la història, però els esclavitza el «devenir». No saben ésser ni no-històrics ni suprahistòrics. Blasmen un dogma en nom d’un altre dogma; substitueixen una apologètica per una altra i el sadisme pel masoquisme. No els vaga d’aturar-se un moment en el cós foll vers la incerta clariana per descobrir la llum que porten en ells mateixos. Eren gent de ramat i el ramat enyoren. Can­vien de gos.
Això entre els destacats. Calia dir-ho? Però, els al­tres? La majoria? En descriure Nietzsche el caos en què es van debatre els grecs abans d’organitzar-se, diu que llur cultura era un garbuix de concepcions exòtiques, semí­tiques, egípcies, i llur religió una guerra dels déus de tot l’Orient. Van aprendre, però, d’organitzar el caos, i d’esclaus doblegats sota el pes de tant de tresor van pas­sar a ésser els hereus. El van augmentar, el van fer fruc­tificar, van crear una civilització.
El caos en què es debaten els nostres no és, malaura­dament, cap garbuix de concepcions de formes, sinó de sentiments. La càrrega que els doblega com uns camà­lics no és cap tresor de cultures, sinó un sac de gemecs. Mentre ací i allà intenten d’establir les Ciutats ideals, ací gemeguem i plorem.
Quan la nova generació, la més castigada, que, intel·lectualment i espiritualment, es va formar sota la Dic­tadura de Primo de Rivera, va poder establir contacte amb les realitats patriòtiques i socials, els primers guies que ha acceptat han estat aquells qui ja porten un garbuix indestriable dintre seu, els inendegables. Hem vist entre nosaltres aconseguir els més allargats tiratges tot de publicacions on, en un mateix número, feien l’apolo­gia del Nacionalisme, del Comunisme i de l’Anarquia; on situaven en un mateix pla, per exemple, Prat de la Riba, Marx, Pi i Margall, Bakunin o els més irresponsables arri­bistes; on donaven, amb lletra grossa, les màximes més personals dels nostres pensadors al costat i en equivalència amb les de saberuts desqualificats.
Rica de sentiments, però fosca d’intel·ligència i fluixa de caràcter, a la nova generació ningú no li ha ensenyat encara que per a la convivència sota un règim liberal i democràtic cal, amb el recobrament de la Pàtria, el re­cobrament de cadascun dels ciutadans en llur pròpia consciència i en la consciència de la col·lectivitat.
[La Publicitat, 21-II-1932]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada