EL DEURE DELS CIUTADANS

Llegiu: «En convocar-se les eleccions per a la consti­tució del primer Parlament nacional, tots els partits, a excepció d’una fracció comunista i dels grups minoritaris, van convenir en la presentació d’una candidatura única, símbol de la unitat nacional i homenatge a l’estreta soli­daritat establerta durant segles entre els fills del país, sense distinció de partit, de religió o d’estament.»

Si fa no fa, aquest text resum la història de la majo­ria de nacions europees alliberades en el moment de llur elevació a Estat independent. En el moment de consoli­dar el règim de llibertat, tots els ciutadans que durant els anys de submissió havien treballat plegats per la causa de la llibertat eren cridats a formar de nou per a constituir el primer Parlament, i es presentaven en can­didatura única, perquè aquell moment, com diu Masaryk, «és el moment més gloriós de la Pàtria».

Gairebé totes, potser totes, les pàtries del món han conegut aquest «moment feliç».

Només el nostre país ha d’ésser testimoni d’aquest es­pectacle: els seus devots fidels, a l’hora de servir-la amb més lleialtat, desfermen llurs passions partidistes o sec­tàries per promoure davant l’adversari, que ENTRE NOSAL­TRES ÉS A L’INTERIOR, una batussa civil, millor, unes «guer­retes civils», en les quals gairebé cada patriota forma i mana un estol advers.

Tots n’estem avergonyits, però aquesta és la realitat: els catalans es disposen a establir el primer Parlament prou dividits perquè quisvulla s’hi instauri per sotme­tre’ns a la més vexant de les servituds: la de l’enemic de la llibertat, nodrit amb la nostra pròpia sang.

Jo no sé si hi ha cap home, cap partit, cap escamot, o cap facció responsables d’aquesta divisió, o si és a la col·lectivitat —i bé podria ésser— a qui en cal culpar. Però sé que els qui han estat patriotes ara i adés, els qui han treballat per la Pàtria, els qui l’han estimada sense esperar recompensa, els qui l’han servida sense sol­·licitar cap favor, els qui l’han defensada sense aspirar a cap càrrec ni a cap prebenda, això és, els patriotes sen­se cap més qualificatiu, tenen en aquests moments un deure: excloure de les candidatures qualsevol nom sospitós de subordinar la causa de la llibertat a qualsevol altra causa. Ara és l’hora de la tria.

Quan tingueu els butlletins de vot a les mans, sigueu exigents com la vostra consciència: el patriota només pot votar patriotes, i té el deure d’evitar que no hi hagi nin­gú que doni el seu vot a qui en les hores de perill cedeixi a les suggestions de l’adversari.

La malifeta dels 90.000 electors frescs i recents no ha de repetir-se més. Ni la inconseqüència dels qui van dei­xar de costat En Pompeu Fabra. Ni la turpitud dels qui afavoreixen en corporacions públiques, mesos i mesos, els més agosarats servidors de ço que ja no és.

Si per a un demòcrata el vot és l’home, humana és la causa dels ciutadans lleials: inscriviu, doncs, damunt les vostres paperetes el nom d’aquells de qui esteu convençuts que en pròxims conflictes possibles seran al costat dels qui propugnen una política solidària de llibertat.

[La Publicitat, 13-XI-1932]