J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 17 de setembre de 2012

UN MONUMENT A RAMON LLULL


Miquel Ferrà, des d’aquesta mateixa plana, ha dit exactament allò que calia a propòsit de l’homenatge plàs­tic que les terres de llengua catalana deuen a Ramon Llull. Llur capitalitat, Barcelona, no té encara, en escare’s el setè centenari de la naixea del nostre primer gran poeta, un monument de pedra que assenyali al transeünt la permanència en el record del nom d’un dels nostres pocs valors universals.
(Millor!, diuen, Aquest, Aquell i El de més enllà. Millor!, responem a cor tots els catalans a qui la majoria de monuments aixecats a la meria d’Algú en aquesta Barcelona sotmesa a la dictadura dels urbanicides ens sembla no pas un homenatge, ans una ofensa. Però, ¿i si, en un moment de seny, ens poséssim d’acord perquè aquest monument proposat per commemorar el centena­ri lul·lià fos aquella «noble estàtua» a la qual han al·ludit en poc temps no solament En Ferrà ans també N’Avinyó, En Segarra i N’Alós?)
Els poetes, que, entre nosaltres, són els qui més deuen a Ramon Llull, podrien ésser cridats, tant com els artis­tes, a triar l’indret més escaient per a erigir-hi l’estàtua i àdhuc hom els podria atorgar un lloc entre els ciuta­dans nomenats per a seleccionar els projectes escultòrics.
Personalment he pogut constatar en pocs dies de di­ferencia com la figura de Llull guarda als ulls de molts les seves proporcions, i com la seva obra interessa com una obra dactualitat vivent.
No és pas que jo, personalment, cregui que un monu­ment urbà sigui el millor homenatge a un home il·lustre.
Tots els tòpics favorables a «la lectura de les seves obres», a «escoltar la veu del seu missatge», a «propagar les se­ves doctrines», a «seguir el seu exemple» són vàlids. Per a un homenatge plàstic a Ramon Llull en escaure’s el seu se centenari em sembla no solament oportú sinó que crec que si Catalunya no visqués tan estranyament asent d’ella mateixa, el monument a Ramon Llull estaria a hores d’ara a punt d’inaugurar-se.
De Llull hom en diu molt de bé. Però... d’esma. Per a molts de catalans és una figura gairebé mítica. Alguns rontics del catolicisme lhan fet actual darrerament a Franca i els superrealistes, desentenent-se del cristianis­me fonamental de lobra de Llull, l’han posat a la llista dels autors herètics que aconsellen de llegir. (Molts re­cordareu el somni llegendari: Llull, adormit al peu dun arbre, va tenir un dia un somni. Li va semblar que veia damunt les fulles caràcters de lletra turcs i àrabs. Se­gons Llull —o la llegenda—, això era una revelació del cel. ¿No deu ser aquesta «mística» de la revelació que haurà suggerit als irrealistes francesos —Max Jacob, Bre­ton— d’incloure Llull entre els seus?)
Sigui quin sigui, però, el criteri que mereixi, per exeple, Llull filòsof, el seu nom és una rèplica als clercs defensors del quietisme intel·lectualista. Ningú com Llull no ha «intervingut» fins al martiri. Em deia fa poc un entusiasta de Benda que Llull no fou mai un intelectual, i que sempre, àdhuc en lArs Magna, fou un poeta. Per que rebutjar-ho?
M’he apartat una mica del tema d’aquest article la intenció del qual, per ventura també de poeta, és propo­sar que hom prengui en consideració el meu punt de vista particular favorable a l’acceptació del monument que en ple carrer del Bisbe, i a costat mateix del Palau de la Generalitat, la Dictadura destinava a no sé quins «màrtirs».
El lloc és el més escaient de la ciutat: l’arquitectura, discretíssima. Basta només triar els escultors per al bust o estàtua i per als relleus. Això permetrà enllestir el mnument aquest mateix any que és, si fa no fa, el del centenari.
Em farà costat ningú? 


[«La Publicitat», 2-IV-1933]
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada