UNA COMMEMORACIÓ DURABLE

La commemoració del VIIè centenari de la naixença de Ramon Llull ha tingut, darrerament, noves manifestacions. En poc temps han aparegut tres fascicles extraordinaris dedicats íntegrament a Llull, corresponents a tres publicacions catalanes de prou anomenada: «La Paraula Cristiana», «Estudis Franciscans» i «La Nostra Terra». Les dues primeres són datades a Barcelona, lloc de llur aparició normal, i la darrera a Palma de Mallorca. L’extraordinari d’«Estudis Franciscans», sobretot, és digne de la Commemoració dins la irregularitat inevitable en allò que afecta l’interès dels articles amb què es presenten comunament aquests reculls. Tot amb tot, alguns dels articles apareguts en aquests extraordinaris lul•lians mereixen ésser retinguts pels que segueixen el procés de reincorporació a l’actualitat de la magna figura de Llull.
    Aquests tres extraordinaris, donada la data insegura de la naixença del nostre primer líric, arriben just, però a temps.  Les aportacions als actes del centenari són ben oportunes. (Puix que aquests actes, malgrat de certes aparences, han estat migrats).
    Han estat migrats; malgrat l’esforç d’alguns lul·lians meritíssims; malgrat dels articles apareguts dins la premsa catalana. Malgrat de cursets i conferències. Amb tot i els interessants fascicles a què hem al•ludit abans. I després de valorar l’aportació, en llibres, d’algunes cases editorials. Han estat uns actes migrats. Catalunya, a l’hora precisa del seu redreçament cultural, resta, a les acaballes del 1934, en dèficit davant Ramon Llull.
Goso dir que Catalunya, autònoma, s’ha portat «miserablement» amb Llull en ocasió d’aquest centenari. Per tal com no era el sisè ni el vuitè, ans el setè, això és, corresponia al 1933 o al 1934, data única en la història de la renaixença catalana.
No és pas que lamenti l’absència (jo l’he demanat) d’un monument —el millor és el de les Obres de Ramon Llull, en curs de publicació a Palma de Mallorca, a cura de Salvador Galmés— ni la presència de cap autoritat en una revetlla literària, pedant i inútil. Ans la incorporació total de Catalunya, a l’hora de la seva «naixença», a l’esperit de Llull, dalerós de coneixença, de veritat i d’universalitat.
He escrit —i dit en diverses conferències de propaganda lul·liana— que, al meu entendre, Llull representava globalment totes les característiques del català. Sublimades: poeta i apòstol, particularista (l’adopció de la llengua vulgar) i universalista, intel•lectualista i realista, artista i metafísic. Per damunt de tot, foll de passió d’unitat, antiseparatista, integrador, catòlic.
Qualitats i defectes dels catalans són qualitats i defectes que descobrireu en Llull. Qualitats i defectes en Llull, gegantins i generosos, són en cada catalanet d’avui minsos i mesquins. Els que en molts catalans d’avui són negatius, en Llull eren positius. En ell prevalien, gairebé sempre, les qualitats més específicament terrals. I els defectes més característicament nacionals. Res no censurem d’un català d’avui que no poguéssim censurar, al ras de la mesura comuna, en Llull. Però en ell cap mesura no és pròpia, perquè ens mesura tots: els del segle XIII i els del segle XX.
Ramon Llull, generalment furiós d’unitat i de síntesi, és, genialment, el Català.
Si Catalunya no hagués confós, d’anys ha, la politiqueta amb la política (Catalunya falla per no tenir una política, per no ésser el Catalanisme una política, per ésser, la «política»), hauria aprofitat el Centenari de Llull per elevar-nos a tots, amb defectes i qualitats, a Llull. Per engrandir els nostres defectes i les nostres qualitats a l’escola lul·liana. Per ésser folls de franca follia amb Llull amb les enceses de les seves impulsions líriques i polítiques. (Tot l’apostolat de Llull és una política unitària, constructiva, persuasiva —democràtica—, antibèl·lica).
Només l’esforç d’algunes empreses editorials ha permès que la commemoració del setè centenari de la naixença de Ramon Llull fos, al cap de dos anys, durable.
Bé puc fer vots perquè esdevingui permanent.

                                    [La Publicitat, 30-XI-1934]

PRESÈNCIA DE LLULL

Hi ha un «retorn» a Llull? La commemoració del cen­tenari de la seva naixença ha permès de constatar la presència, àdhuc dins nuclis culturals modestos i de poc abast territorial, de solitaris fervorosos d’aquesta gran figura que no és de la Renaixença sinó de la Naixença catalana. Solitaris d’avui, això és, joves sensibilitats en les quals la lectura d’algunes de les obres del primer poeta català ha desvetllat un interès, que seria absurd de desaprofitar, pel genial polígraf. Per l’home i pel poeta.

La Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya ha estat oportuníssima a tenir cura dels actes universitaris del centenari lul·lià, per tal com hi ha interessat un nom­bre de joveníssims fervorosos de la cultura catalana, es­càs si tan exigents som, però molt útil si els qui tenen compte d’endegar les vocacions novelles no menyspreen aquests símptomes d’una alba que neix. La conferència de dijous d’un lul·lista tan assenyalat com mossèn Sal­vador Galmés, interessantíssima sota diversos aspectes, m’ha renovat l’esperança en la possibilitat de realització d’un projecte, gairebé d’una dèria, que vaig exposar des del vell «Monitor», ben inútilment, ai las!

Creia jo aleshores, que tenia fresca la lectura d’algu­nes obres de Llull a la Biblioteca de la Universitat, que la imponent figura de l’autor de l’Arbre de Sciència i del Llibre d’Amic e Amat podia cobrir amb la seva ombra un exèrcit de joves estudiosos que volguessin especialit­zar-se en la coneixença i en l’exposició dels múltiples as­pectes de la seva vida i de la seva obra. Ho creia tan ingènuament que vaig proposar la fundació d’un Institut d’Estudis Lul·lians, amb seu a Barcelona, de vida prou folgada perquè els seus components poguessin reivindi­car aviat, d’una manera prou espectacular per a interes­sar-s’hi els homes de cultura, la humanitat i la universa­litat de Llul., Recordo que en la vida i en l’obra de Llull trobàvem els amics redactors d’aquella publicació gaire­bé clandestina temes d’especialització per a més d’una cinquantena d’estudiosos, i les havíem assenyalades.

Galmés, en la seva conferència, ha renovat, amb més coneixença de l’obra que nosaltres, aquesta crida al jo­vent universitari. Tots els meus vots són perquè sigui escoltat. Llull és més actual que molts escriptors d’avui que han aconseguit un nom universal. La seva ambició d’unitat a què m’he volgut referir darrerament, el seu temperament de gran polític, el seu lirisme, les seves in­tuïcions genials i, sobretot, l’home, permeten, al meu entendre, de centrar la figura de Llull.

L’estudi de Llull —i com més és llegit més hi convé hom— donaria a la nostra cultura un punt de referència universal.

No és pas un article de diari destinat a exposar les gairebé infinites suggerències de l’obra literària de Llull i del seu valor humà i actual. En canvi, és ben adequat per a subratllar la crida de Salvador Galmés a la joven­tut universitària. Cal tenir present, i m’he complagut a repetir-ho sovint aquests darrers temps, que les idees fonamentals del catalanisme universalista tenen el seu exponent a partir del segle tretze.

Galmés em permet, doncs, de renovar la meva dèria de minyó: un Institut d’Estudis Lul·lians afavoriria rà­pidament la coneixença d’aquest geni de la nostra lite­ratura. Ortodoxos i heterodoxos de la seva doctrina, de la seva filosofia, de la seva lírica, tindrien un nom autòcton a qui referir-se en llur apostolat o en llurs contro­vèrsies. La presencia de Llull és ja una política.

[«La Publicitat», 28-IV-1933]