Em sembla que era el pintor Torres-Garcia, en la seva etapa neoclassicista,
qui remarcava sovint el sentit d’eternitat que interpretava en els ulls del
pagès que, recolzat damunt l’aixada, mirava passar el tren. (Val a dir que aquesta
remarca l’han feta ja, en altres termes, els poetes i els filòsofs.) Sembla que
nosaltres, amb la nostra pressa, els nostres bagatges, siguem l’accessori i
ell el principal. «M’avergonyeixen aquests pagesos amb la seva calma», deia, fa
poc, en terra empordanesa, un senyor en pana prop de Figueres. I a la cala
esquerpa de Sa Tuna, un dia que em va descobrir atrafegat com esquinçava les
faixes dels diaris que acabava de dur el carter, un pescador, el vell Manera,
em deia caritatiu —tant l’estrany deler em devia estrafer en aquells moments la
cara!—: Mireu el mar, home, mireu el mar...
Tots dos, el pescador i el pagès, tenen aquest sentit d’eternitat en els
ulls que hi descobria En Torres-Garcia. Vós sou el senyor A i jo el senyor Z.
Ells són «un home», l’home. No fa gaires dies, un industrial, el nom del qual
ha esdevingut popular per la marca de la seva manufactura, deia, tot lamentant
les angúnies que trasbalsen el cap d’indústria modern: «M’agradaria d’ésser
aquell carreter que passa dalt aquell carro.» Ho vaig voler aclarir. «Veieu?
Ell és un home. És l’home que passa i xiula. Jo sóc el senyor T.»
A darreries d’aquest estiu passat, un pagès que pel camí vell de Sitges a
Vilanova menava un ruc carregat de fruites i hortalissa es va enfutismar pels tocs
de botzina encrestats del cotxe d’un grup de barbamecs. «On aneu tan
rabents?», va preguntar. «Enlloc... »
Jo diria que part del desori actual no té d’altres motivacions que la
confusió del grup d’automobilistes sitgetans. «On aneu?», podríeu preguntar a
centenars de ciutadans atrafegats que us colzegen pel carrer o us priven el pas
amb el vehicle. «Enlloc... »
En la seva darrera estada a Londres, Gandhi, acompanyat d’uns consellers
municipals, seguia els ravals de la ciutat. En fer-se fosc, un dels acompanyants,
sol·lícit, diu al Mahatma: «Si agafàvem un taxi guanyaríem almenys vint
minuts.» «I quan els hauré guanyats, què en faré?» És un curs abreujat de
filosofia hindú.
Un comentari aparegut en un diari parisenc recordava una anècdota molt
adient de Bertrand Russell. Diu aquest matemàtic anglès que cada vegada que
llegeix la darrera tramesa de llibres dels seus amics o torna a després
d’una conversa amb els intel·lectuals del seu club, té la sensació que el món s’acaba.
Tal és el pessimisme que s’enduu els esperits millors d’avui i tal la força del
gruix diari d’esdeveniments que ens afeixuga a causa de la universal expansió
informativa de la premsa i de la ràdio, que ens obliguen a ésser testimonis
afectius i afectats de les més petites commocions. Aleshores surt a parlar amb
el jardiner, que el saluda gairebé sempre amb un «...aquests conills...!».
Mentre el ciutadà viu afectat per les inquietuds més oposades, i angoixat d’un
no sap què, el jardiner de Russell, com el pagès d’En Torres-Garcia, tenen un
sentit d’eternitat. L’un en els ulls, l’altre en la veu. Puix que allò que
torna l’equilibri a Russell és el to immortal amb què el seu jardiner li conta
les malifetes dels conills del jardí. «Ara —diu— com tres mil anys enrera.»
«Aquests conills...!»
[La
Publicitat, 8-I-1932]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada