J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dimarts, 26 de juny del 2012

PRESÈNCIA DE LLULL

Hi ha un «retorn» a Llull? La commemoració del cen­tenari de la seva naixença ha permès de constatar la presència, àdhuc dins nuclis culturals modestos i de poc abast territorial, de solitaris fervorosos d’aquesta gran figura que no és de la Renaixença sinó de la Naixença catalana. Solitaris davui, això és, joves sensibilitats en les quals la lectura d’algunes de les obres del primer poeta català ha desvetllat un interès, que seria absurd de desaprofitar, pel genial polígraf. Per l’home i pel poeta.
La Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya ha estat oportuníssima a tenir cura dels actes universitaris del centenari lul·lià, per tal com hi ha interessat un nom­bre de joveníssims fervorosos de la cultura catalana, es­càs si tan exigents som, però molt útil si els qui tenen compte dendegar les vocacions novelles no menyspreen aquests símptomes d’una alba que neix. La conferència de dijous d’un lul·lista tan assenyalat com mossèn Sal­vador Galmés, interessantíssima sota diversos aspectes, m’ha renovat l’esperança en la possibilitat de realització d’un projecte, gairebé d’una dèria, que vaig exposar des del vell «Monitor», ben inútilment, ai las!
Creia jo aleshores, que tenia fresca la lectura d’algu­nes obres de Llull a la Biblioteca de la Universitat, que la imponent figura de l’autor de lArbre de Sciència i del Llibre d’Amic e Amat podia cobrir amb la seva ombra un exèrcit de joves estudiosos que volguessin especialit­zar-se en la coneixença i en l’exposició dels múltiples as­pectes de la seva vida i de la seva obra. Ho creia tan ingènuament que vaig proposar la fundació dun Institut d’Estudis Lul·lians, amb seu a Barcelona, de vida prou folgada perquè els seus components poguessin reivindi­car aviat, d’una manera prou espectacular per a interes­sar-s’hi els homes de cultura, la humanitat i la universa­litat de Llul., Recordo que en la vida i en lobra de Llull trobàvem els amics redactors d’aquella publicació gaire­bé clandestina temes d’especialització per a més d’una cinquantena d’estudiosos, i les havíem assenyalades.
Galmés, en la seva conferència, ha renovat, amb més coneixença de l’obra que nosaltres, aquesta crida al jo­vent universitari. Tots els meus vots són perquè sigui escoltat. Llull és més actual que molts escriptors davui que han aconseguit un nom universal. La seva ambició d’unitat a què m’he volgut referir darrerament, el seu temperament de gran polític, el seu lirisme, les seves in­tcions genials i, sobretot, l’home, permeten, al meu entendre, de centrar la figura de Llull.
L’estudi de Llull —i com més és llegit s hi conhom— donaria a la nostra cultura un punt de referència universal.
No és pas un article de diari destinat a exposar les gairebé infinites suggerències de l’obra literària de Llull i del seu valor humà i actual. En canvi, és ben adequat per a subratllar la crida de Salvador Galmés a la joven­tut universitària. Cal tenir present, i m’he complagut a repetir-ho sovint aquests darrers temps, que les idees fonamentals del catalanisme universalista tenen el seu exponent a partir del segle tretze.
Galmés em permet, doncs, de renovar la meva ria de minyó: un Institut d’Estudis Lul·lians afavoriria rà­pidament la coneixença d’aquest geni de la nostra lite­ratura. Ortodoxos i heterodoxos de la seva doctrina, de la seva filosofia, de la seva lírica, tindrien un nom autòcton a qui referir-se en llur apostolat o en llurs contro­vèrsies. La presencia de Llull és ja una política.
[«La Publicitat», 28-IV-1933]

dilluns, 18 de juny del 2012

ANTITESI ARTIFICIALISSIMA E PUERILE

Bé entenem el que vol en dir els qui ençà i enllà de Milà i de Moscou proclamen amb la veu robusta escaient a un convençut entusiasta «precisament» de la causa del Partit que mana, que l’art i la vida són una «mateixa cosa». O que «literatura és humanitat». I que la persona­litat del poeta és civil i política: realista, diuen. A Venè­cia la vostra realitat és feixistíssima. A Kharkov, socia­listíssima. No hi ha antítesi entre acció i pensament. (Ho enteneu? Inerts entre l’acció d’aquells que l’atzar ha elegit com els vostres tirans i la vostra; entre llur pensament i el vostre.)
Crec que només un foll pot sostenir que l’acció i el pensament han d’ésser divergents. ¿Què vol dir que en­tre els literats-poetes —i entre els altres— hi ha utilitaris i estetes? ¿Què vol dir això a Berlín? I a Mèxic? (¿O a Madrid sota Goicoechea o sota Largo-Caballero?) «No hi ha més realitat que la real», diuen, a cor, milanesos i moscovites. La realitat, però —la del real útil, o «visce­ral» com diuen els de l’extrema esquerra dels conven­çuts—, és una a Berlín, una altra a La Haia. Si el vostre pare s’estableix a L’Havana, la «realitat» política i civil, o social, no serà la mateixa que si el vostre pare s’esta­bleix a Belgrad. Sereu un usurpador si a Leningrad cri­deu «visca Mussolini!», i a Gènova «visca Stalin!». Puix que atengueu bé: quan els realistes socials us demanen que sigueu útils —això és, subordinats— a la causa de la cultura i de la civilització, de llur cultura i de llur civilització, llur pretensió és de convertir-vos sense esperança en uns estetes, que és allò precisament de què sou acusats. Estetes d’una estètica oficial, per tant, artificial. Us demanen que mentiu. Exigeixen la vostra esclavitud. Us permetran, després, de besar la mà que us paga. És la inclinació natural dels miserables.
Jo també crec que no hi ha distinció entre humanisme i literatura, entre el món i l’art, entre lacció i el pensa­ment. Però, com a poeta, jo tinc la meva acció a realit­zar, urgent. El meu instint és segur i la meva realitat és total. La meva realitat, com la de tots els poetes, és suprema. Per tant, antilocal, extrapatriòtica, universal.
¿Quin sentit pot tenir per a un poeta lliurat precisament a l’acció, que per a ell és pensament, una expressió tan freqüent, tan vulgar avui com «crítica feixista» o «crítica socialista»? ¿Quina relació hi ha entre la poesia «eterna» i el règim, un règim mutable? ¿Entre la seva realitat total —perenne— i la realitat política a Bulgària o a Irlanda?
No és cert que hi hagi antítesi entre acció i pensa­ment en els poetes. Els poetes «realitzen» en llur mitjà propi, que no és el dels economistes ni el dels polítics. El poeta, nu davant l’home i davant la natura, no és responsable si, en situar-se davant la més alta de les rea­litats —superrealitat o suprarealitat—, sembla, als ulls dels falsos realistes del real immediat, situar-se «enfront» del mur on s’escorren, inestables, les ombres moridores.
 [«La Publicitat», 2-X-1934]

diumenge, 10 de juny del 2012

ARQUITECTURA, ESTIL I REGLA

El setembre vinent tindrà lloc a Roma el xiii Congrés Internacional dels arquitectes, el qual desenvoluparà els temes següents: 1) Consistència i construcció dels nous materials i resultats obtinguts amb llur ús; 2) De les coneixences útils als arquitectes, funcionaris o professionals lliures, en l’estudi dels edificis públics i dels plans reguladors de la ciutat, per tal que puguin col·laborar útilment en la projecció d’aquests plans, que comprenen tots els edificis, ponts, carreteres, estacions, etc., el conjunt de les quals contribueix a l’estètica general i a la urbanística, tal com aquesta és entesa actualment; 3) Estudi dels mitjans que els arquitectes poden emprar per fer comprendre clarament al públic i a les administracions els avantatges de recórrer a llur competència i a llurs serveis directes, sense passar a través dels intermediaris inútils com les societats de construccions; 4) De l’estandardització en l’habitació col·lectiva; 5) De la construcció, circulació i protecció subterrània; 6) Protecció de la concessió general dels projectes i drets dels arquitectes de dirigir-ne les construccions; 7) Concursos d’arquitectura i construccions de caràcter públic.
Ens sembla que els temes anunciats són prou in­teressants perquè els arquitectes que tenen el sentit de la responsabilitat —no són pas tots— hi fixin l’atenció. Els interessats, com nosaltres, per l’or­denació d’un estil que reculli les fretures de la sensibilitat moderna, els amorosos de les «asimètri­ques simetries», com nosaltres, i els qui, també com nosaltres, creuen que l’estil fa els pobles, seguim sempre amb atenció les temptatives que, en l’or­dre arquitectònic i urbanístic, són exposades en aquests congressos per arquitectes de tendència di­versa però d’intenció concorde.
Potser, entre nosaltres, i encara que alguns deuen creure que no, hom insisteix poc entorn del tema de l’estil. En instaurar-se la República, des de La Publicitat i amb el nostre nom legal vam ex­posar el nostre desencís: la República no tenia es­til. No ho dèiem en el sentit d’alguns escriptors castellans, per bé que l’estil polític i l’estètica man­tinguin uns lligams que no són albiradors per a tot­hom. La forma, però, respon sovint al contingut: una «revolució» que mantenia cobertes amb un pe­llingot de sac les velles insígnies dels escuts, que tapava amb franges roges de les banderes arriades[1] i que, l’endemà mateix d’haver estat «pro­clamada», copiava i refeia el vell, fracassava com a tal. Potser és arriscat afirmar-ho, per tal com no va ésser, des del primer moment, una revolta es­tètica, ans únicament sentimental, la Revolució fracassava, com a tal, a les quaranta-vuit hores d’haver estat proclamada.
El sovietisme, el nazisme i el feixisme —fosca, tèrbola o actual— estan representats per una estè­tica. L’anglicisme i el kemalisme, també. A Itàlia han passat de l’estació ferroviària de Milà a la de Florença; Moscou rectifica les seves desviacions neoclassicistes i accepta l’estètica nova tot escoltant els parers dels més decidits dels arquitectes interessats per a trobar l’estil que correspon als temps actuals. Al classicisme acadèmic oposen un classicisme viu.  
L’arquitectura expressa, millor que cap altra art, l’estil d’un poble. Amb l’estil, la seva originalitat i la seva forca: la Catalunya autònoma tampoc no va respondre del tot als interessos vius de l’espe­rit nou. Per tal com no va tenir una política li va fallar, en tants d’aspectes, l’estètica. Allà on va triomfar la voluntat de reforma —al·ludim l’acte més efectiu que han vist realitzar, que és el de la Universitat autònoma— triomfava un estil cultural.
(I pensar que hi va haver diaris catalans i periodistes catalans que van combatre, en català, la primera Universitat pròpia! És evident que és en nom del Catalanisme que hom ha atacat més despietadament Catalunya.) A dreta i a sinistra els irresponsables fan gruix.
Doneu-me només el passaport d’un país i us diré com és. O un bitllet governatiu o les titulars d’un diari. Un poble amb estil, que vol dir amb una política clara i directa, el descobriu en els detalls més perdedors. Un poble amb estrenyecaps atia l’anarquia.
Quan Catalunya, moralment, s’ha desfet, ho proclamen els urbanistes, els arquitectes i àdhuc els periodistes: vegeu quin català escriuen molts dels nostres joves. La Dictadura va donar el «gòtic» del carrer del Bisbe i la incòmoda Exposició de Montjuïc. La desfeta de la Generalitat dóna un estil arquitectònicament i espiritualment representat per l’edifici de la Cambra de la Propietat, del Portal de l’Àngel.
Allà on no hi ha regla ni estil hi ha barbàrie. 
Preferim, qui ens ho blasmarà, un vell edifici que faci olor de nou a un edifici novell que flairi reumàtic. Encara que l’autor, bugat o moix, ens vulgui fer creure que ho ha fet expressament. Els imitadors d’engruts i rovells no són dels nostres. Ja en tenim prou amb certes manifestacions de pessebrisme municipal, medieval o camperol.
                                                                                                       [La Publicitat, 14-VIII-1935]


[1] Ami no observa l’afegitó de l’autor, i diu: « ... bande­res i que ... ».

dilluns, 4 de juny del 2012

AGNOSTICISME NO COMPARTIT

No solament els bascos i els gallecs, ans també els canaris, han expressat, per mitjà de la premsa, llur parer favorable a una intervenció més decidida dels diputats catalans «a favor dels interessos generals de la República». Millor: d’una manera molt subtil, canaris, bascos i gallecs han fet comprendre que la representació catalana al Parlament es mostrava excessivament reservada en debatre’s qüestions que afecten la generalitat del país. Més decidida, la premsa d’Euskadi creu que el silenci de l’equip català, sobretot el de la seva ala esquerra, no afavoreix la resolució dels plets nacionals plantejats als Constituents.
Ens interessa de fer constar que no són solament els nostres correligionaris en autonomies de Galícia i d’Euskadi que lamenten l’escassa intervenció dels representants de Catalunya en els debats que no afecten l’Estatut de Catalunya, sinó que la majoria dels catalans amb sensibilitat política s’han adonat dies ha d’aquesta activitat deficient de la minoria catalana.
El punt de vista dels autonomistes gallecs i bascos, compartit per molts catalans, és que la intervenció de la minoria catalana a favor de l’Estatut hauria d’ésser completada per una intervenció franca i decidida de la mateixa minoria a favor de totes les reivindicacions de caràcter autonomista posades a debat per les altres minories parlamentàries. Un escriptor galleguista creu que aquesta intervenció hauria d’ésser, com hem transcrit abans, a favor dels interessos generals de la República.
Cal comprendre entre aquests interessos no solament els derivats dels principis doctrinals debatuts en aprovar-se els articles de la Constitució, ans també els interessos localitzats. És a dir: a parer d’uns i altres, la posició de la minoria catalana davant el Parlament hauria guanyat en avantatge d’haver considerat llurs components com a propis no solament els plets autonomistes gallecs i bascos, sinó també, per dir-ho així, el «plet» general de la República.
Aquesta «absència» d’un pensament català, d’unes directives catalanes, en l’obra de la reconstrucció política d’Espanya és més ostensible si hom té en compte que el Catalanisme ha elaborat, en el curs de la seva formació ideològica, una doctrina que, per damunt de les seves interpretacions liberals o tradicionals, és prou sòlidament estructurada per a permetre als representants de Catalunya, de dreta o d’esquerra, blancs o vermells, un plantejament general del punt de vista català.
Puix que aquesta és la veritat, que semblen haver oblidat (per ventura intencionadament), o que potser ignoren, nombre dels representants actuals de Catalunya al Parlament. Davant l’espanyolisme unilateral i castellanista, davant el nacionalisme imperialista castellà, hi ha l’espanyolisme objectiu i optimista del Catalanisme històric, total.
L’agnosticisme de l’actual minoria catalana al Parlament, conscient o no, és, a parer nostre, un error de tàctica. Un (irreparable?) error que esdevindrà històric.
[La Publicitat, 2-X-1931]