CAPTAVA, DELIRANT, ABISMES
D’AIGUA
Fosca i distant, pel camí
que voreja
entre bromalls el puig de la
torrella,
venies tu. Separaves les
canyes
per obrir pas, o apartaves
un còdol
amb peu frisós. I ventaves
frescures
d’alba de mar quan la menta
es deixonda.
Folla de tu, miraves i no
veies;
i llavi clos, a l’aguait de
l’oratge
que esventra el tot,
parlaves i cantaves.
Estranya al clam i al flam,
oblidadissa,
ni amor ni enuig
t’escurçaven la passa.
Ja al peu del pont que salva
la cruïlla
—allà on la nit fa llit de
la brossada—,
el front clarós i boca mig
oberta
talment la amant amb
frisances d’espera,
has davallat pel corriol
sense ombra.
T’has acotat al ras de la
riera,
juntes les mans; i fent clot
amb les palmes
captaves, delirosa, abismes
d’aigua.
[Dedicat als Amics d’En
Pitarra, 22.02.1973.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada