J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 27 d’agost del 2012

JOSEP GAUSACHS I


Tantes d’escoles! I tants de pintors! I tantes d’exposi­cions! Tanmateix és cert. Però entre dogma i tendència, entre incendiaris i bombers heus ací a les Galeries Laieta­nes un esperit finíssim, un dibuixant subtil, un tempera­ment dur i graciós a la vegada, un pintor francament, decididament europeu, universal: Gausachs. A Gausachs, l’admirem des de les seves primeres produccions plàsti­ques o l’impressionisme? Cubisme? Superrealisme? Tant se val! Gira a la dreta? Tomba a l’esquerra? Què li fa! Tota la producció de Gausachs es mou dins un mateix pla. Tant si empra la «noble matèria» com si enganxa tuberies de plom als seus quadres, Gausachs manté les seves quali­tats d’esquiador celest. Menys vel·leïtós que Dalí —l’inèdit Dalí, malgrat tot! Menys dogmàtic que Miró, l’enginyós pessebrista astral. Quan Barcelona es deixondirà de les tenebres que de 1923 ençà (i encara dura) la submergeixen, les primeres clarors que il·luminaran la seva alba novella tindran la fràgil duresa de cinc o sis pintors que més estimem, entre els quals Gausachs.
Gausachs, o el dibuixant per a britànics naturalitzats a Barcelona. No diem el pintor, puix que ens referim ex­clusivament a la producció d’aquest artista datada a Hecho —o Fecho— (Pirineu Aragonès) a l’estiu de 1931 i exposada del 29 de novembre a l’11 de desembre a les Galeries Laietanes. Gausachs exposarà la seva pintura ben aviat a la Sala Parés.

[La Publicitat, 3-XII-1931]

dilluns, 20 d’agost del 2012

ESCOLA CATALANA?

Hi ha una escola catalana de superrealisme? L’ano­menada actual de dos pintors racialment catalans, Dalí i Miró, permet de fer aquesta pregunta. Quant a Dalí, la seva racialitat és, ho hem dit alguna altra vegada, típica. Dalí aporta a la pintura universal les característiques més sensibles del «realisme metafísic» dels endicocèfals brus. Tota l’altra pintura dita «surrealista», això és, de la secta a que pertany Dalí, recula davant les produccions del solitari del Cap de Creus. Ignorem si entre els ama­dors de les recerques plàstiques o de l’aventura espiritual Dalí és «comprès» (permeteu el vulgarisme) amb la facili­tat amb que el comprendrà sempre un sud-europeu occi­dental i, singularment, un català sensible. Puix que cal po­sar-se aquesta paradoxa: nosaltres, que no creiem en un tipus ràcic català, ni en un nacionalisme de tipus àric, hem de modificar la nostra creença o, si voleu, establir una excepció davant un pintor com Dalí (ideològicament un sense-pàtria, un negador de la pàtria), el qual manté totes les essències del català tipus fins al punt d’haver donat la nota més aguda dins la pintura europea precisa­ment per la seva fidelitat a l’esperit de la tribu que l’ha infantat. Amb motiu de la seva exposició recent a les Galeries Pierre, ha estat reconeguda (no diem acceptada) la personalitat de Dalí. Els crítics més oposats en ideo­logia han reconegut la seva primacia dins la pintura anomenada «surrealista». No han vist prou bé que era precisament pel seu agut «realisme», profundament, ex­clusivament local.


II

Com Dalí, el pintor Joan Miró fa plàstiques en les pintures algunes de les qualitats autòctones més castis­ses. No solament per nodriment irracional, ans bé per voluntat, per dir-ho així, política. L’obra de Miró —d’in­tuïció irrealista i plàsticament romàntica— és gairebé d’expansió nacional. (En l’exposició de les seves pintures, que acaba de cloure a les Galeries Pierre, de París, Miró ha venut catorze de les seves divuit grans teles exe­cutades aquest hivern darrer. Actualment se li represen­ta, amb èxit, a «L’Alhambra» de Londres, Joc d’infants, i els seus admiradors anglesos han organitzat ràpidament —per telèfon i tramesa per avió— una exhibició de pin­tura i dibuix mironians a The Major Gallery de Lon­dres. A la tarda li ha estat sol·licitada una exposició a Nova York, i, per a l’hivern, una exposició general a Ba­silea i a Zuric. Una altra exposició de l’obra de Miró es prepara a Londres, l’obertura de la qual serà dins la pri­mera quinzena d’abril de 1934. Simultàniament a aquesta exposició, «Cahiers d’Art», de París, publicarà un número dedicat exclusivament a la reproducció de les darreres obres del nostre pintor amb textos en francès. anglès i alemany. I, també, la casa editorial Skira, que ha publi­cat obres de poetes clàssics il·lustrades per Picasso i per Dalí, acaba d’encarregar a Miró les il·lustracions del llibre d’un poeta, clàssic també.) L’expansió, la «irradiació», com es complau a dir Miró, de Catalunya a través de la seva pintura és palesa si hom té present que ha pintat les seves obres ací —com Dalí—, i que es nodreix, també com Dalí, de les més delicades essències de la nostra espiritualitat. Per exemple, les catorze pintures darreres, venudes l’endemà d’ésser exposades, han estat executades totes al passatge del Crèdit, de Barcelona. En aquest temps de crisi i de «contingentaments» és bo de saber que l’exportació de pintura superrealista ha esdevingut un honorable comerç.

[La Publicitat, 12 i 13-VII-1933]

dilluns, 13 d’agost del 2012

«PATRIOTA, ESQUERP I ÍNTEGRE»

La Conferència del Desarmament ha motivat una ma­nifestació imponent de les voluntats pacifistes de tot el món. Per damunt les diversitats de raça, de llengua, de religió i de concepció social, els esperits més sensibles s’han mostrat unànimes a assenyalar els perills d’una re­presa d’hostilitats guerreres onsevulga que fos i l’opor­tunitat d’aprofitar l’aspiració a la pau de la majoria dels homes d’avui per a endegar definitivament aquelles voluntats i per a fer-la pràcticament efectiva.
 Per poc inclinats que us sentiu pels temes periodís­tics que es refereixen als problemes de la pau i del desarmament, us haureu adonat de com és copiosa, sobretot en aquests darrers temps, la literatura que s’hi refereix: no hi ha escriptor polític, ni escriptor independent, ni agrupament de literats prou lliures per a desentendre’s de les pressions oficials, ni caricaturista polític, que no hagin fet pública manifestació d’aquella voluntat de pau que caracteritza els esperits universals d’avui.
A la secció Meridians, donem el text del manifest adreçat al seu Govern pels escriptors txecs més assenyalats, i un extracte, molt breu, d’un article publicat per H. G. Wells en publicacions de diversos països. En un dels paràgrafs d’aquest article, el famós novel·lista anglès posa, d’una manera molt nua i crua, aquest dilema: o «Cosmòpolis» o «guerra». Això és: tot pacifista que no estigui disposat a cedir part de la sobirania nacional del seu país a favor d’una autoritat internacional, central (universal i federal), que no tingui el coratge de subordinar la bandera nacional a la bandera de la pau, peca o de poca intel·ligència o de mala fe. «Un país no pot ésser a la vegada independent i controlat, un europeu no pot ésser a la vegada un partidari de la pau organitzada i un patriota feréstec i íntegre.»
Creiem que aquestes paraules de Wells —que no amaga un cert escepticisme quan dubta que hom pugui il·lusionar-se massa sobre els progressos seriosos de la pràc­tica pacifista— són singularment, en el seu aspecte apatriòtic, suggestives. Patriotes catalans, hem hagut de vèncer sovint la incomprensió d’aquells als quals és dur de distingir la fervor patriòtica de les col·lectivitats nacionals sotmeses a un Estat aliè i sovint advers a llur fretura de llibertat, i la fervor patriòtica dels qui en fer sinònims pàtria i Estat acusen precisament aquelles col·lectivitats de patriotisme desviat.
Els mots de Wells ens donen oportunitat per a mani­festar no solament la nostra aversió pel patriotisme es­querp i íntegre, ans també per a confirmar la nostra adhesió, que data de la nostra més extrema adolescència, pel Catalanisme en tant que representa l’expressió d’un patriotisme políticament condicionat a una reforma ra­dical de l’estructura dels Estats i a una concepció nova de les relacions exteriors d’aquests Estats.
Nosaltres som patriotes fins al punt, i no més enllà, que la Pàtria catalana, això és, la col·lectivitat dels cata­lans, vegi reconeguda la seva llibertat, que no ha d’adme­tre d’altres limitacions que les que ella mateixa, d’acord amb les directives tradicionals del catalanisme polític, reconegui com a necessàries per a conciliar els seus drets elementals amb els deures que comporta la doctrina federalista, ja que, renovada, el guany hauria estat copiós: hom hauria apaivagat els clams desesperançats dels extremosos, hom hauria donat la sensació que, efectivament, anàvem cap a un ordre nou, i aquella «originalitat» que els viatgers cerquen inútilment en l’articulat de la Constitució hauria estat no solament un estímul sinó un exemple. Als qui segueixen l’exposició de les directives dels més joves doctrinaris europeistes d’avui no estra­nyarà la nostra afirmació que, políticament, el més revolucionari que hom pot fer és l’ordenació federal dins cada Estat per a arribar a l’Europa sobirana. Des dels joves intel·lectuals liberals i europeistes als socialistes més ortodoxos, tots convenen a proclamar la necessitat d’una política federal a l’interior dels vells Estats i una política federadora a l’exterior, amb prou esperit crític.
[La Publicitat, 17-II-1932]

dilluns, 6 d’agost del 2012

OBIOLS, O EL PUDOR

Des dels seus primers cartons —flancs dolcíssims dels pujols de Sarrià, vinya, oliveres (o alzines!) Josep Obiols ha mostrat púdicament una qualitat pictòrica idèntica. PÚDICAMENT. El pintor Obiols —no és ell sol en la història de la pintura ni en la de la literatura— ha ama­gat les seves altes qualitats i les ha recollides, sovint, sota carotes alienes. Per timidesa, per pudor. Aquesta pudicitat, característica en alguns esperits formats a l’an­tiga vila que protegeix el Mont d’Orsa (Gausachs i Obiols, per exemple), és una de les més belles qualitats de la humanitat catalana. Aquest pudor és, en Obiols, triple: com a pintor, com a català i com a home. Deia Joaquim Folguera (com hauria gaudit, el gran enyorat, de retrobar reunides totes les característiques espirituals de Jo­sep Obiols a la «Syra» aquests dies!) que la pugna en aquest món no és, com creuen els marxistes, entre dues classes: els possessors i els desposseïts, ni, com creuen els moralistes, entre bons i dolents, ans entre els parti­daris de la feina ben feta i els altres, entre la Pudícia i la Barroeria. El pintor Obiols és entre els primers dels primers. És «el pudor» i «l’obra ben feta». (L’actual di­vorci, prematur —l’espiritual, no el polític—, entre els catalanistes es deu a la irrupció dins el nostre moviment col·lectiu de l’escamot dels barroers, dels impúdics, els quals, com s’esdevé sovint en els moments més crítics d’una revolució, s’apoderen del comandament des d’on exhibeixen les característiques de llur estament: fals misticisme, intriga, arribisme, duplicitat, exaltació eròtico-sentimental de les masses, intolerància i traïció. El púdic és liberal; el barroer, tirànic. El Catalanisme històric és púdic, integrador, liberal. El Catalanisme histèric dels barroers és impúdic, disgregador i feixista.) En política com en pintura. No desistim: Obiols, o el pudor, o si voleu, Obiols, o el català.*
                                                                                  [La Publicitat, 24-XII-1931]

* Entre els pintors que estimem, Gausachs és púdicament tímid, Miró púdicament pur, Dalí impúdicament pur.