J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 26 de novembre del 2012

UNA COMMEMORACIÓ DURABLE

La commemoració del VIIè centenari de la naixença de Ramon Llull ha tingut, darrerament, noves manifestacions. En poc temps han aparegut tres fascicles extraordinaris dedicats íntegrament a Llull, corresponents a tres publicacions catalanes de prou anomenada: «La Paraula Cristiana», «Estudis Franciscans» i «La Nostra Terra». Les dues primeres són datades a Barcelona, lloc de llur aparició normal, i la darrera a Palma de Mallorca. L’extraordinari d’«Estudis Franciscans», sobretot, és digne de la Commemoració dins la irregularitat inevitable en allò que afecta l’interès dels articles amb què es presenten comunament aquests reculls. Tot amb tot, alguns dels articles apareguts en aquests extraordinaris lul•lians mereixen ésser retinguts pels que segueixen el procés de reincorporació a l’actualitat de la magna figura de Llull.
    Aquests tres extraordinaris, donada la data insegura de la naixença del nostre primer líric, arriben just, però a temps.  Les aportacions als actes del centenari són ben oportunes. (Puix que aquests actes, malgrat de certes aparences, han estat migrats).
    Han estat migrats; malgrat l’esforç d’alguns lul·lians meritíssims; malgrat dels articles apareguts dins la premsa catalana. Malgrat de cursets i conferències. Amb tot i els interessants fascicles a què hem al•ludit abans. I després de valorar l’aportació, en llibres, d’algunes cases editorials. Han estat uns actes migrats. Catalunya, a l’hora precisa del seu redreçament cultural, resta, a les acaballes del 1934, en dèficit davant Ramon Llull.
Goso dir que Catalunya, autònoma, s’ha portat «miserablement» amb Llull en ocasió d’aquest centenari. Per tal com no era el sisè ni el vuitè, ans el setè, això és, corresponia al 1933 o al 1934, data única en la història de la renaixença catalana.
No és pas que lamenti l’absència (jo l’he demanat) d’un monument —el millor és el de les Obres de Ramon Llull, en curs de publicació a Palma de Mallorca, a cura de Salvador Galmés— ni la presència de cap autoritat en una revetlla literària, pedant i inútil. Ans la incorporació total de Catalunya, a l’hora de la seva «naixença», a l’esperit de Llull, dalerós de coneixença, de veritat i d’universalitat.
He escrit —i dit en diverses conferències de propaganda lul·liana— que, al meu entendre, Llull representava globalment totes les característiques del català. Sublimades: poeta i apòstol, particularista (l’adopció de la llengua vulgar) i universalista, intel•lectualista i realista, artista i metafísic. Per damunt de tot, foll de passió d’unitat, antiseparatista, integrador, catòlic.
Qualitats i defectes dels catalans són qualitats i defectes que descobrireu en Llull. Qualitats i defectes en Llull, gegantins i generosos, són en cada catalanet d’avui minsos i mesquins. Els que en molts catalans d’avui són negatius, en Llull eren positius. En ell prevalien, gairebé sempre, les qualitats més específicament terrals. I els defectes més característicament nacionals. Res no censurem d’un català d’avui que no poguéssim censurar, al ras de la mesura comuna, en Llull. Però en ell cap mesura no és pròpia, perquè ens mesura tots: els del segle XIII i els del segle XX.
Ramon Llull, generalment furiós d’unitat i de síntesi, és, genialment, el Català.
Si Catalunya no hagués confós, d’anys ha, la politiqueta amb la política (Catalunya falla per no tenir una política, per no ésser el Catalanisme una política, per ésser, la «política»), hauria aprofitat el Centenari de Llull per elevar-nos a tots, amb defectes i qualitats, a Llull. Per engrandir els nostres defectes i les nostres qualitats a l’escola lul·liana. Per ésser folls de franca follia amb Llull amb les enceses de les seves impulsions líriques i polítiques. (Tot l’apostolat de Llull és una política unitària, constructiva, persuasiva —democràtica—, antibèl·lica).
Només l’esforç d’algunes empreses editorials ha permès que la commemoració del setè centenari de la naixença de Ramon Llull fos, al cap de dos anys, durable.
Bé puc fer vots perquè esdevingui permanent.

                                    [La Publicitat, 30-XI-1934]

dilluns, 19 de novembre del 2012

VOTEU PER LA PÀTRIA

El 23 d’aquest mes s’escau el terç centenari de la nai­xença de Spinoza. ¿Recordeu com aquest filòsof es refe­reix als fonaments de l’Estat? «Ningú no pot dubtar que és molt més útil als homes de viure segons les lleis i les injuncions de la Raó. No hi ha ningú que no desitgi viure, tant com pugui, a l’abric del temor, i això és impossible mentre li és permès a cadascú de fer el que li plau i a la Raó no li són reconeguts més drets que a l’odi i a la còlera. Ningú, efectivament, no viu sense an­goixa entre les enemistats, els odis, la còlera i els enganys. No hi ha ningú, per tant, que no procuri d’esca­par-ne tant com li és possible.» D’ací que els homes hagin aspirat a unir-se en un cos i que hagin subordinat la força i la cobejança individuals al poder i a la voluntat de la Comunitat. A l’estat de Natura ha seguit l’estat de Raó. Al caprici individual, la solidaritat del major nom­bre per la llibertat col·lectiva, que és la fermança més segura de les llibertats individuals.
La comunitat dels catalans, al moment de posar a prova aquesta subordinació de les cobejances a la Raó simbolitzada per la Pàtria oberta i generosa, ¿contradirà la llei universal per a lliurar-se els seus components als odis, a les enemistats, a la còlera i als enganys que han de destrossar-la?
Puix que la realitat és avui, entre nosaltres, aquesta: la cobejança contra el bé comú; la Passió contra la Raó; l’Egoisme contra la Pàtria. Els drets de la persona, els drets de la col·lectivitat subordinats a la Facció; àdhuc les cobejances singulars sumades a favor de la cobejança mesquina. Els odis individuals que havien de subordinar-se per a l’establiment del Dret comú s’han unit par­cialment per atiar els fills de la Pàtria els uns contra els altres. I còleres, aversions i enemistats folles han es­tablert el Desordre quan tots volíem ésser solidaris de la gran Renaixença i germans lleials al moment precís de la gran Joia Nacional que els pobles només coneixen en moments comptats i memorables.
Hom ha atiat els patriotes contra els patriotes, els re­publicans contra els republicans, els catòlics contra els catòlics. Dins el clos mateix de la Pàtria! I com si no fóssim prou tots sols en aquestes baralles fratricides, mo­gudes no pas per la cobejança dels drets de la Comunitat, sinó per la del grup contra el grup i per la de tots ple­gats contra la Comunitat, han vingut hostes ponentins, falç o creu alçada, per a enardir-nos —enemics gola­fres!— en la pugna criminal.
Els patriotes... No fa gaires dies que des d’aquestes mateixes columnes en recordava el deure. No sé quants el compliran. Ni sé, en aquests moments, els milers de fidels amb què compta Catalunya. Però sé quants el com­pliran. Pocs, o molts, redimiran amb llur exemple l’abjecció dels altres.
Per al patriota, en el dia d’avui, memorable en la història de la nostra col·lectivitat, no hi ha més drets que els de Catalunya, que vol tots els seus fills solidaris en l’obra de la seva reconstrucció. Totes les ofuscacions han de subordinar-se als drets de la Pàtria, i els drets de l’individu han d’ésser reclamats davant totes les fac­cions per a posar-los al servei del Dret col·lectiu.
Per al ciutadà lleial de sempre, per al català d’ara i adés, per al qui ja gemia amb la Catalunya irredempta quan aquell, tal, posava l’espasa al servei del perjur, o aquell altre, tal, delatava els quatre folls juramentats per alliberar-la; per al vilatà humil que s’ha vist durant tren­ta anys bescantat i perseguit, perquè estimava la Terra, pels mateixos que ara en cobegen l’usdefruit; per al ca­talà que per damunt els interessos exclusius posa en aquests moments els de la Pàtria, només hi ha un deu­re: desobeir totes les veus per escoltar només la del cor i seguir els dictats de la seva consciència. Votar per la Unitat contra les faccions.
Això és: votar per la Pàtria.

                                 [La Publicitat, 20-XI-1932]

dilluns, 12 de novembre del 2012

TRIBUT A JOAQUIM FOLGUERA

«La Publicitat» surt avui, per primera vegada, redacta­da íntegrament en la nostra llengua. Al gaudiment de ca­dascú per aquesta renovació feliç d’un vell full ciutadà, segueix en alguns la melangia per l’absència d’aquell qui, d’aquesta gesta, n’hauria estat per ventura un propulsor cabdal: En Joaquim Folguera. Complim, doncs, en aques­ta primera plana oberta del nostre diari, en català, el deure inicial de tributar un record a la seva memòria.
En el dolç trasbals, gairebé voluptuós, per a adaptar «La Publicitat» a la nostra llengua i incorporar-la defini­tivament a la causa de la Pàtria, havem tingut sovint la sensació de la no-presència de qui fou un dels nostres amics millors. Ja arran del seu traspàs ens havíem trobat de vegades havent de suspendre la realització de pe­tits projectes, perquè el càlid alè que els hauria vitalitzat s’havia extingit no pas en el batec d’un dolor propi sinó en la tràgica arbitrarietat d’una ventada assoladora. Cada vegada que la nostra voluntat impacient pugnava per realitzacions immediates de projectes vastíssims i quasi irrealitzables, n’era En Folguera l’impuls inicial i n’era ell a darrera hora l’únic recer acollidor. Temps després de la seva mort ens havia esdevingut de dirigir-nos ins­tintivament a l’indret on en vida el trobàvem i, amb l’amargor als llavis de la cendra de les paraules que li vo­líem dir, mortes a flor de llavi, havíem de recular les nostres passes.
El cercle d’amics que voltava En Folguera era tanma­teix divers. La seva paraula, dolça en lliscar, s’afilava agudament al contacte de la carn amiga i ens feia re­dreçar tènuament adolorits, disposats, però, a l’atenció que ens era requerida. Entorn d’ell, gent que sempre més ha anat d’ací d’allà esparsa, s’havia aglutinat, disposada a acceptar el seu guiatge, a escoltar la seva veu, perenne al nostre record, a seguir els seus consells refermats en la seva gosadia o en el seu seny, a encendre els ulls i els cors amb una de les roents guspires del seu i a protegir-nos gelosos sota la blavor gairebé divina dels seus ulls. L’encís d’aquella voluntat ardent, travada per la misèria per ventura transitòria del seu cos, ens havia subordinat sense adonar-nos-en a una autoritat que acceptàvem joio­sament. Literats, artistes, periodistes, economistes, homes de ciència i fins i tot homes d’afers, coronaven llurs ini­ciatives amb les d’En Folguera, i la possibilitat d’atènyer belles coses irrealitzables se’ns presentava tot d’una.
Un dels projectes d’En Folguera era de publicar un gran diari català. No cal dir com a la seva imaginació i, per encomanament, a la imaginació de tots, aquest diari hauria estat el millor del món. Malcontents en absolut dels que surten a Barcelona, més malcontents encara dels diaris espanyols, el nostre diari seria l’ideal. Resseguíem àvidament la premsa anglesa, francesa, nord-americana, italiana, etc., i en cadascun dels diaris d’aquests països estrangers trobàvem innovacions per a introduir al nos­tre i defectes per a repel·lir. Discutíem la grandària —i ell la imposava—; dibuixàvem la disposició del text —i ad­metíem la seva—; estenia una llista de col·laboradors libe­ralíssima i extensa —i l’acceptàvem tal com ens la llegia.
Format que particularment no ens era agradable, tipus de lletra amb els quals no estàvem pas tots d’acord, sec­cions que crèiem inútils o contraproduents, col·laboradors que mai de la vida no havíem volgut a costat nostre, ho acceptàvem sense contradicció. Per tal com tots aquests detalls en els quals com a tals teníem particularment raó de rebutjar, prenien tot un altre aire en disposar-los En Folguera de guisa i de faisó que els elements més antagònics s’harmonitzaven sota el control del seu voler.
¿Què hauria fet En Folguera en aquests moments ac­tuals? Potser el diari que ell havia projectat hauria sortit temps ha, si no tan perfet almenys acceptable. Potser es trobaria entre nosaltres. I s’hi trobaria al davant, comandant i aconsellant, amb tots plegats mobilitzats a les seves ordres, fent del diari una magnífica toia on la flor vermella de les nostres extremositats jovenívoles encer­claria la púdica flor morada d’una tragèdia personal.
El nostre camí quotidià a «La Publicitat» és gairebé el mateix camí quotidià que teníem amb En Folguera. En aquest diví decandir-se de l’estiu, en aquesta flonjor cap­vespral de setembre, el passeig de Gràcia ens submergeix en una tèbia dolçor que ens fa parlar sota veu, perquè en veu alta els nostres mots ressonen massa violents. Nosal­tres encara ens hi acompanyem amb En Folguera. Li exposem els nostres plans com si ell fos vivent i els rectifiquem com si encara ens hi fes observacions.
Ell, que havia hagut de renunciar a tantes de joies humanes, havia lliurat la seva passió a les coses de l’es­perit. Entorn seu, avui, els que havem abandonat amb els ulls encesos i el cor a trossos les joies transitòries d’una prolongada minyonia, formaríem potser legió. Les sirin­gues sonen tan lluny que no en sabem de copsar el ritme ni ens podem lliurar a la dansa. Si encara tenim les mans doloroses de les deixes d’un perfum que ens subjugava, cerquem l’aigua purificadora i eixuguem-nos amb els bo­cins de túnica que servem entre mans. Fem de les nostres amargors, dels nostres plors, dels nostres desigs infinits i insatisfets el combustible que ha d’encendre una passió única: la de l’esperit per Catalunya.
Com En Folguera, fem que de la nostra set d’amor i d’expandiment, se n’enforteixi la voluntat per a posar-la a disposició de la causa santa de la nostra redempció nacional.

                                   [«La Publicitat», l-X-1922]

dilluns, 5 de novembre del 2012

RUPTURA DE TRADICIÓ

                            (Amb motiu del Centenari de la Renaixença)

Del llibre, tot just aparegut, de J. J. A. Bertrand (La Littérature Catalane Contemporaine, 1833-1933, Ed. Belles Lettres, París), cal esperar que els crítics en diran tot el bé que mereix. És una aportació francesa interessant —i útil— a les festes commemoratives del Centenari de la Renaixença catalana, l’esclat de les quals comença a fer-­se albirable aquests dies. Deixo, doncs, als crítics la tasca que els correspon, i permeteu-me de fer algunes observa­cions breus a la «Conclusió» amb què l’autor tanca el volum.
Per al senyor J. J. A. Bertrand, la generació represen­tada pels noms de Carner i López-Picó no ha acceptat llur mestratge, i en la novel·la, la poesia lírica, etc., les insurreccions, la rebel·lió, han estat hostils a la regla i a la disciplina de les escoles. És justa aquesta apreciació? Jo, que, sense interrupció, he anat assenyalant aquesta «ruptura», em permetré, de nou, interpretar-la.
La «confusió», l’anarquia» que descobreix en les lletres catalanes d’avui, amb molt d’encert, el senyor J. J. A. Bertrand, no s’haurien produït sense una causa política: la Dictadura. La «ruptura», la «pèrdua de tra­dició», l’«abandó del mestratge», hom l’observa entre els polítics que, gairebé sense adonar-se’n, es veuen obligats a representar una causa patriòtica que no és ben bé la pròpia, i en el catalanista integral (en tant que el cata­lanisme és una «ètica», una «estètica» i una «política» originals) format en la generació de Prat de la Riba - Fa­bra - Carner.
Crec, i ho he dit sovint, que de Carner a Sebastià Sán­chez-Juan, la tradició, malgrat la diversitat de tempera­ment i de les influències exteriors, no s’ha interromput. És més: Sánchez-Juan, considerat com un «avantguar­dista» independent, reprèn Verdaguer de la mateixa manera que un altre «avantguardista» independent, Salvat­-Papasseit, reprengué Maragall. Disciplina d’inspiració: amor de la llengua i de la puresa gramatical en els dos primers; incurança verbal, espontaneïtat poètica en Ma­ragall i en Salvat. Jo no veig, doncs, ruptura ni anarquia en el procés poètic Verdaguer - Carner - Sánchez-Juan, ni en el procés Maragall- Sagarra - Salvat, ni en el procés Ló­pez-Picó - Riba - Esclassans. En canvi, l’he vist a partir de 1933: els joves poetes d’avui han oblidat que amb Carner i Riba l’idioma era, de 1918 ençà, un instrument, de la ma­teixa manera que la jove demagògia política ha oblidat que amb Prat de la Riba la línia general d’una política cultural i nacional autòctona restava establerta.
El desordre en el nostre esperit nacional naixent —po­lític i cultural—, el devem a Primo de Rivera. La genera­ció que tenia de tretze a quinze anys al 1923 és la que més ha sofert d’aquell cop de destral.
No dubto que l’amor a l’estudi dels més joves actuarà a favor de llur reincorporació a aquells corrents literaris que, tot i llur diversitat i oposició efectives, assenyalaven la formació d’una literatura autòctona amb característi­ques d’idoneïtat i d’universalitat. Tot i el meu amor al risc i a l’aventura espirituals.

                                 [«La Publicitat», 9-IV-1933]