ARTICLES 2013

L’HOME, LA PÀTRIA I L’ESTAT DEMOCRÀTICS 

 

Alguns diaris, no pas tots, atribueixen a Francesc Macià unes declaracions que ignoro si són exactes o si res­ponen —seria possible— a una interpretació subjectiva de la posició política i sentimental del president. Per exemple, segons «Las Noticias», aquest va dir en les seves declaracions de dimarts: «No sé el que decidirà el Parlament; però bé puc dir-vos que el meu temperament no és pas per estar a la mercè de tots els partits, com qui pidola que l’elegeixin president. Sóc i he estat sem­pre un home d’acció i he d’actuar sempre en aquest ter­reny actiu, a la claror del dia, i accepto la responsabili­tat de tot el que faig o fa el meu partit. No accediré mai a ésser un president decoratiu perquè els altres em facin moure a plaer seu.» «No em vull limitar a fer el que creuran convenient els altres partits. Vull ésser responsa­ble dels meus actes.» «Arreu em reben triomfalment. I que us consti: no és pas com a president, sinó perquè em respecten i creuen en mi.»

Aquesta transcripció dels mots atribuïts al president o llur interpretació subjectiva o arbitrària l’he llegida pre­cisament quan acabava la lectura d’alguns dels llibres de Masaryk.

Els qui coneixen les directives polítiques de Masaryk han pogut constatar l’interès que el president txecoslovac posa a distingir entre l’home d’Estat i l’home polític. Per això insisteix tant a defensar dins l’ideal més pur de la democràcia el governant nou, alliberat de tots els defec­tes dels vells règims i guiat per aquesta norma: «L’au­toritat emana exclusivament de la delegació atorgada pels electors.»

Segons Masaryk —no fem més que traslladar els con­ceptes— la democràcia, la nova comunitat democràtica, exigeix gent nova, homes nous. Aquesta gent nova, aquests homes nous només s’obtenen amb la renúncia, per part de cada individu destinat a col·laborar a l’obra del redre­çament nacional o de presidir-ne els destins, de totes les espècies i formes de violència. A Txecoslovàquia tenen establerta una fórmula: desaustriacitzar. La seva equivalent a Catalunya, «evitar l’accessió al Poder de quisvulla qui conservi, massa vistents, els hàbits que caracteritzen els qui han tingut un comandament irresponsable democràticament».

Per a Masaryk, la república democràtica no és solament la substitució d’un monarca per un president. Cal que aquest president recordi que la democràcia no és cap «forma d’elecció», sinó una «forma d’Estat» que res­pon a l’organització moderna de la societat, a l’esperit de l’home nou advers a tota forma de poder personal. Mai un president no es representa a ell mateix (tendència ab­solutista i antidemocràtica). Un president porta sempre, mentre durarà, la delegació que li ha estat atorgada, la representació de les democràcies de les quals és una con­creció personal responsable.

Les conseqüències de l’antropomorfisme són, per a un poble jove, sempre desfavorables a la renovació total de les habituds polítiques. «En la seva essència —són els mots mateixos de Masaryk— l’antropomorfisme és una manera d’obrar i de pensar per habitud. Els homes pateixen per crear el nou i, carregats d’anys i de preju­dicis, no fan més que transformar, i encara al menys possible, el vell.»

Un país nou vol un home nou. Per a això «cal saber alliberar-se de tots els lligams de l’habitud i saber-se po­sar de paraula i de sentiment al lloc dels altres homes en altres temps». Una nació novella ha de renovar-se col·lectivament per mitjà d’una radical renovació individual. En una nació jove, en una pàtria digna d’Europa, cada home del país ha d’ésser apte per a substituir el Primer a qualsevol moment. L’home insubstituïble «per suggestió popular “o pròpia” és la ruïna d’una pàtria».

Val la pena no pas de glossar, sinó de copiar aquests paràgrafs de Masaryk. Semblen escrits expressament per a aquells compatriotes sofrents d’antropomorfisme i que, submergits encara en el llagrimeig sentimental del pairalisme conformista, no han sabut veure encara, tot i om­plir-se’n la boca del matí al vespre, que la gran novetat d’una revolució no és solament de terminologia política. La novetat és, sobretot, moral.

Diu Masaryk: «Fins ara la política, i en particular el parlamentarisme, sofreix pertot de l’antropomorfisme; la gran majoria dels qui prenen part activament en la política no saben elevar-se pel damunt d’ells mateixos,alliberar-se de les tenalles d’un egocentrisme despullat d’esperit crític. I com que actualment els ciutadans són molt sovint membres d’un partit, l’esperit de partit en el parlamentarisme identifica l’interès de la col·lectivitat amb l’interès exclusiu dels partits, i, per tant, d’algunes persones, de vegades d’una sola persona.»

Heus ací el perill que cal salvar: que el Parlament no sigui la representació de la Pàtria, de la Nació, del Comú, sinó la dels partits, la d’un partit, la d’un grup d’audaciosos dins aquest partit, la d’un sol individu.

Contra aquest antropomorfisme la unió de tots ha d’ésser tan ampla com reclami la imminència del perill.

Enfront de l’Home Únic i Insubstituïble, l’home nou.

Enfront del Partit, la Pàtria nova.

Enfront del Parlament antropomòrfic, l’Estat nou, democràtic.

                                        [La Publicitat, 17-XI-1932]

TOROS A CERVERA!

No fa gaires dies, a Manresa, van estrenar una pla­za. És la segona o tercera vegada que els nyèbits més o menys entonats d’aquella ciutat tenen ocasió de de­mostrar que són capaços de pertorbar el recobrament del Bages tot oposant-hi una flamenquització dels costums. Recordem, de molt jovenets, l’aspecte de la vetus­ta ciutat fabril una tarda de corrida: Alguns nois de casa bona, inútils per a cap causa noble, cobrien la testa amb un cordovès i feien pràctiques d’inèpcia pel passeig de Pere III tot intentant de cavalcar un cavall estantís al qual no revifaven ni els pirops que els genets llançaven a quatre damisel·les prou frívoles per a creure que una pinta de dos pams i una mantellina encrestada les elevava de rang, ni els manats de garrofes que, lligats amb cinta oficial, els mostraven des de la terrassa de «la Gàbia» els futurs socis del PUP.

Suposem que, tot i que —per amagar llur indiferèn­cia ciutadana— els tauròmacs manresans han redactat, segons diuen, els programes de les corridas en català, el «flamenquisme» manresà d’avui és tan atrotinat com els atuells d’alguns vetaires.

Teníem, dies passats, el propòsit de remarcar la «coin­cidència» de l’aprovació de l’Estatut amb aquesta repre­sa dels «toros» en una ciutat on tan poc escauen com Manresa. Ens van dir, però, que el negoci aniria prou malament per a l’empresari —amb l’acontentament de molts que ho celebraran— i que, al capdavall, haurien de plegar toros, toreros i els capsigranys que els aproven. Acaben, però, de donar-nos una nova que fa lleu el nostre comentari: a Cervera, la històrica ciutat segarren­ca, anuncien també unes corridas de toros per a aquests dies. A Cervera els «toros» no són, que jo sàpiga, cap cos­tum establert anys fa com a Cardona, Vic, Ripoll, Olot o Figueres. A Cervera els «toros» hi són d’importació recentíssima, i el propòsit de celebrar-hi corrida coincideix amb l’aprovació de l’Estatut. A Cervera hi ha ciutadans de coratjosa història, vells republicans pimargallistes an­tany, salmeronistes en 1906 i catalanistes avui que se’ns han acostat per mostrar llur disconformitat amb el pro­pòsit d’alguns incauts, acabdillats per algun patxec i algun botifler rancorós, de renovar precisament ara un intent fracassat: acostumar la gent de la Segarra, austera i arre­luda, al flamenquisme tauròmac. En protesten com a federals i ens ensenyen uns texts de Pi i Margall nobles, i actuals. A Cervera hi ha també una joventut renovada i renovadora, que creu que la celebració en aquella ciutat d’una corrida de toros és una ofensa a la moral del país que tant s’ha esforçat per reivindicar la seva fidelitat a la causa posada en entredit històric. Un grup de joves cer­verins diuen en visitar-nos: «A l’estigma de la Universitat en aquests moments decisius hi ha qui hi vol afegir el de les corridas. No passaran... »

No passaran! No; a Cervera no s’ha de córrer el bou perquè precisament ha arribat l’hora de restaurar l’au­tèntic i d’adaptar-se a l’ideal que en el cor i en la vo­luntat s’han forjat els patriotes de tots temps. Una ma­nera de restablir és evitar, per a la formació de les noves Generacions, tota defallença.

No s’han de celebrar «toros» a Cervera ni a Manresa. La gent de Figueres, d’Olot, de Vic, de Ripoll i de Cardona, hauran d’avesar-se a pensar en anys venidors que per la festa major no hi haurà corrida. A Barcelona, els veïns de la plaça d’Espanya i de la «Monumental» veuran bastir, a l’indret on hi ha avui les plazas que re­corden els segles de pobresa material i espiritual del país, escoles i gimnasos.

[La Publicitat, 24-IX-1932]