UNA POLÍTICA I UNA DOCTRINA

¿Quin diari, quin dels partits polítics afectes a Cata­lunya no ha establert, un dia o altre, els guanys obtinguts pel moviment, de l’Oda a la Pàtria ençà? El cofoia­ment ha fet, però, que alguns s’excedissin en establir el balanç, i, exaltada la imaginació, han arribat a confondre les cabanes amb castells i els parracs penjats dalt els pallers amb banderes de triomf. Em prenc la llibertat, en la diada commemorativa d’avui, de remarcar que, ara i per ara, i al cap de dos anys de pretesa revolució, Cata­lunya no s’ha recobrat encara espiritualment i que la fervor patriòtica necessària per a realitzar la «revolució de fons», això és, la Idea Catalana, per la qual (no us alarmeu, minyons de la darrera lleva literària) totes les coses han d’ésser instaurades en Catalunya, no lliga, per consentiment democràtic, els catalans d’avui en una aspi­ració comuna.
No sóc sol a compartir el criteri que el Catalanisme és, ultra una política, una doctrina. La seva «emoció» ini­cial, ¿no es deu, per ventura, a la fusió de ço que per­tany, moralment, a l’home, amb ço que volem que sigui la Pàtria? L’equivalència per substitució de: la creença, l’amor, la joia, la coneixença, l’esperança, l’afecció per la llibertat característiques del deler individual amb el deler col·lectiu que ha valorat el moviment, ha permès l’adhesió al Catalanisme dels més bells esperits del país a partir de l’alba de la Renaixença. El desencís actual de molts d’aquests idealistes, ¿no es deu precisament a l’error ra­dical dels governants d’avui d’haver-se desentès de les consignes morals que enfervoreixen en el comú?
Si admetem, doncs, aquesta interpretació del nostre moviment —a la qual deu tota la seva força— quan sen­tim debatre al voltant nostre si Aquest, Aquell o Aquell Altre «han traït», em costa d’abstenir-me de cridar a tot vent que tots o hem traït o hem omès. Des del punt de vista idealista, qualsevol mancament a l’ètica inclusa en el moviment és o una omissió o una deserció. Qui subor­dina la Pàtria al partit traeix; qui, a l’hora d’assentar els fonaments, ha predicat —i practicat— la desunió, sigui el que sigui el pretext, és deslleial. Deserta, i és infidel, el demagog; ha traït el qui ocupa llocs indeguts als escalafons democràtics, el qui cobra d’una corporació públi­ca per un càrrec que no exerceix.
El Catalanisme nat de la Renaixença deu la seva for­ça i el seu prestigi a la seva decisió moral. Crec, doncs, que l’esforç dels idealistes d’avui ha d’ésser d’endegar el retorn a aquesta noble dretura amb el fi de preparar les ments i les voluntats per a quan arribarà l’hora de la veritable revolució, en la qual, ho repetiré de nou, totes les coses de la pàtria seran instaurades en Catalunya, i pel Catalanisme en tant que adoctrina amb normes i precep­tes de convivència social i humana.

                               [La Publicitat, 24-VIII-1933]

DE LA UNIVERSALITAT

Ho dec haver dit moltes vegades: tot tendeix, en aquests temps, a la unitat. Fou inútil que el regim fei­xista, a Itàlia, assagés, durant els seus primers anys, de realitzar una moda nacional, condemnés la música de dansa, moderna, o protegís la literatura passada posada al servei de la política. L’experiència italiana i el seu fra­càs en aquest ordre no foren aprofitats pels racistes ale­manys. El nazisme, més dur que el nacionalisme feixis­ta, més «concret», ha fet també la seva experiència, i les seves restriccions imposades a favor d’una plàstica o d’una literatura autòctona han estat inútils: l’arquitec­tura, la moda, la dansa i la poesia dels qui s’arrisquen a fer-ne segueixen el corrent universal, extranacional i an­tiràcic. Els millors tangos, tan poc aris!, són preferits a les danses regionals i tenen intèrprets distingits en els jazz alemanys: les elegants de Berlín o de Roma no mo­difiquen ni una línia del model internacional; els arquitectes de Milà o de Munic basteixen segons les directives noves.
Ni el nacionalisme italià ni el racisme germànic no han atès de «nacionalitzar», en el sentit de valoració na­cional de l’autòcton, allò que l’esperit o la moda han universalitzat. El procés ha estat més aviat a la inversa: es nacionalitza l’universal. És una manera segurament involuntària d’atènyer, per un procés d’adaptació regional, la unitat.
Si cuirassats, avions, tancs, fàbriques de productes químics, uniformes militars i caretes de gasos asfixiants —l’uniforme més radicalment universal— s’assemblen, res no pot evitar que a les preocupacions tècniques dels mi­litars i dels polítics —i a les dels homes de ciència­— corresponguin unes altres preocupacions dels pensadors, dels poetes o dels artistes típicament universals com aquelles.
Aquesta és la realitat: el nacionalisme modern, en les seves dues modalitats, estimulador de diferenciacions o d’antagonismes en l’ordre polític, esdevé factor d’unitat en l’ordre formal i plàstic. Els nacionalistes marroquins i els nacionalistes japonesos es distingeixen dels conformistes de llurs països per llur vestit europeu. El nacionalisme modern, imperialista o pacifista, ha vençut el tipisme.
(Neixen, en canvi, noves especialitzacions nacionals moderníssimes: el rus és paraxutista; l’italià, aviador, etcètera.)
No vull remarcar (ha esdevingut un tòpic en escriptors polítics) si Rússia s’ha nacionalitzat gràcies a la Revolució —fa molts anys que ho crec així— ni si Itàlia tendeix a organitzar-se en règim socialista. Allò que m’interessa són les manifestacions unitàries de l’esperit. Per exemple, en la poesia.

                     

                                      [La Publicitat, 26-II-1936]

EXACTAMENT: NACIONAL

Qui no fulleja dimarts la premsa estrangera? (Qui, és clar, dels centenars de catalans que pledegen per la cau­sa de Catalunya com un fet nacional i no com la realit­zació d’aquest o d’aquell partit. «Els partits i els cabdills —diu, també, Masaryk— són moridors. La Pàtria és eter­na.») Havíem —havíeu— donat un cop d’ull, curiós o es­cèptic, a la premsa espanyola, (Què hi diuen els bascos? Què els gallecs? ¿Què en pensen —«què pensen fer»— els nostres parents de Valencia? ¿Què els altres de Mallor­ca?) Àdhuc la premsa del Rosselló: ¿Què els diu el cor als catalans del Rosselló, del Conflent, del Vallespir i de la Cerdanya el fet que hi ha uns veïns anomenats també catalans que ja tenen llur Parlament nacional?

Valencians i mallorquins, bascos i gallecs, han donat a les històriques eleccions de diumenge llur importància excepcional. Diríeu que s’han adonat perfectament que des d’ara la història dels pobles peninsulars, llur sort, va lligada a la política nacional de Catalunya dintre la República. (Se n’han adonat més ells que no pas la majo­ria de candidats i electors. Ofuscats per les misèries de la política interior, han oblidat uns i altres que depe­nia del resultat de les primeres eleccions nacionals, de la política exterior de Catalunya. És possible que uns i altres ni tan solament no sabien —exactament no sa­bien— que eren unes eleccions nacionals ni què eren «na­cionals»).

Qui fullejà la premsa estrangera, sí. Quins títols: El futur Parlament català; Les primeres eleccions catalanes; Catalunya ha elegit el seu primer Parlament nacional; La Catalunya autònoma elegeix el seu Parlament. Quines simplificacions: «Ha guanyat el partit nacionalista d’es­querra per majories; les minories, les obté la lliga nacio­nalista de dreta.»

De lluny, l’esdeveniment de diumenge ha pres unes proporcions més justes que no pas des d’ací. Als cro­nistes de política internacional, els sorprendria la lectura de la major part dels discursos que els candidats al Par­lament català feien en llurs mítings de propaganda electoral.

Em sembla que era Briand qui a aquests electorers esbojarrats que obliden en llurs propagandes de districte quina és exactament la missió encarregada als futurs membres del Parlament democràtic i s’entretenen a ga­llejar vanitats i «a prometre calçat nou al sagristà», els anomenava matapuces. Els matapuces, si judiquem per llur oratòria, han format aquests dies legió...

Si aquells cronistes estrangers han vist prou clar, millor, han vist tan clar com els patriotes d’ací que es tracta justament d’una «naixença» nacional, de la incor­poració d’un nou Parlament democràtic a la política eu­ropea, bé val la pena de remarcar-ho.

Sobretot per a recordar a uns i altres, als elegits i als electors catalans, que es tracta de la formació d’un Par­lament nacional, la tasca del qual no serà pas exclusiva­ment de substituir per «bimbes» les barretines dels ra­bassaires, sinó també de preparar Catalunya per a la seva política exterior, peninsular i europea.

                                    [La Publicitat, 27-XI-1932]

EL POETA LLULL

(«Quaderns de Poesia», núm. 4. La poesia de Llull, novembre, Barcelona)

    El centenari —el VIIè. centenari de la seva naixença— de Llull, degut a la indecisió de la data —1233-1235—, s’ha allargassat. En benefici dels qui, «quasi» sorpresos per la indiferència del major nombre, i perquè tenen una idea ben exacta del que Llull representa dins la nostra historia literària, s’han esforçat a suplir per llur compte propi les deficiències oficials i populars. Exactament: les oficials i les populars. Poques vegades han estat tan d’acord en l’oblit. Particularment, són alguns els qui han fet, cadascú segons el seu tarannà, el que a cadascú calia. Tants d’articles com hem pogut encabir fins a fer la to­nada monòtona. Tantes de conferències com ens han estat sol·licitades —i són algunes. Però, inútilment? En dubtem. (L’experiència ens ha mostrat sovint que els qui escrivim som més atesos del que als primers moments acostumem a suposar. Ja no és tan segur si els qui ac­cepten les vostres proposicions arribaran ni a anomenar­-vos. Però això és de tots els temps i a tots els països.)
    Els «Quaderns de Poesia» han estat a temps —som a les acaballes de 1935— a homenatjar dins l’espai restrin­gidíssim de 32 pàgines Ramon Llull, poeta. Això ens ha enriquit a tots amb punts de vista prou originals perquè els qui s’interessen pel primer dels nostres poetes en puguin millorar la coneixença.
    Una tonada meva, preferida, ha estat durant dos anys aquesta: Llull no solament és el nostre primer poeta en data, ans el nostre primer poeta en jerarquia. Sovint amb textos he il·lustrat a públics auditors diversos i heteroge­nis la qualitat —perdoneu una mena d’exactitud del qua­lificatiu— poètica del personatge. He volgut dir que Llull no solament era poeta per la seva prosa —opinió quasi unànime i confirmada brillantment en aquest número dels «Quaderns de Poesia» per Josep Maria Capdevila i Manuel de Montoliu—, sinó en la seva projecció humana i en la seva realització personal durant els vuitanta anys de la seva vida.
    La seva ambició d’unitat és de poeta: recordeu el seu contemporani Dant. (També Montoliu percep amb claredat aquesta semblança.) El seu inexhaurit «donar-se»: fons comú dels més grans poetes. La seva passió d’universalitat: i —llegiu en aquests «Quaderns» la interessant aportació del doctor Font i Puig— el seu sentiment integral de la Bellesa.
    Escric aquesta nota breu i immediata no solament pel goig que he tingut de veure ratificats per crítics eminents alguns dels meus punts de vista sobre Llull, ans també per a estimular els nostres lectors a aconsellar-se amb els col·laboradors del número 4 de «Quaderns de Poesia» per entrar en coneixença amb el qui fins a la data d’avui és la figura catalana més gegantina.

[«La Publicitat», 5-XII-1935]

GUIA DE BARCELONA

L’itinerari d’un barceloní que no disposa de les 24 hores del dia per al seu propi esbargiment és ben limitat. Quan el barceloní té la seva llar en una barriada extrema, l’exigüitat del seu recorregut diari és —oh paradoxa!— sorprenent. Pregunteu a un ciutadà qualsevol —exceptuem, és clar, aquells que per llur professió tenen el deure de recórrer, mostrari en mà, com a mínim una zona de Barcelona a peu— quin és el seu itinerari habitual i constatareu la ignorància que hom té de les mil perspectives urbanes que són 1’encís de la ciutat. Ja sabem que aquesta observació no és inèdita. Els literats, els artistes, el petit rendista fervorós de la creixença de l’urbs, vagabund envejable, ho retreuen de tant en tant i ens comuniquen llurs descobertes. Tots els diversos punts de vista estètics tenen llur realització en un indret o altre de la ciutat; quan aquesta és deficient, hom disposa d’un estoc de recursos per a bastir un edifici aquí, aixecar dos pisos al del costat, plantar uns arbres al fons o tenyir de rosa un cel ingrat.

El redactor d’aquest comentari té una inclinació palesa i pública per una modernitat inflexible. No pas pel futurisme dinàmic —oh Marinetti, hoste d’uns dies—, ans per la modernitat de l’hora, nada i desenrotllada a l’impuls dels elements materials més actuals. Una sola casa bastida a la Via Laietana, per exemple, ens dóna resolta —subjectivament, Déu meu— tota la urbanització del carrer: veiem com haurien d’ésser construïts els altres edificis, 1’amplada de les voreres, 1’estil dels fanals, e1 color de l’asfalt, el tipus de lletra en plaques indicadores i rètols anunciadors, àdhuc el color dels autoòmnibus (no pas dels tramvies, invasió sacrílega), àdhuc el color dels xeviots i de les teles amb què vesteixen els transeünts. Però això no s’esdevé mai: partir d’una dada concreta per resoldre-hi un conjunt urbà amb severitat homogènia no és pas una virtut entre nosaltres. La passió per la unitat, dubtem que la sentin gaires barcelonins. D’ací i la carència d’estil que ha fet que, de plaça Reial en tinguem una. Els arquitectes acusen els propietaris; no volem pas obrir un debat; però, ¿per què havem d’ésser castigats tan durament per tants d’immoderats fantasiosos?

Aquesta modernitat, que se’ns enduu el cor, no ens treu, però, el coneixement. Hi ha molts indrets vuitcentistes de gran estil que ens fan oblidar la incúria d’alguns urbanistes d’avui i l’oblit, per part dels propietaris, que un hom no es fa una casa sinó que la fa per a la ciutat.

Ahir la fortuna ens afavorí amb una d’aquestes troballes passatunes. Tot just acabàvem de salvar l’antiga pedrera blanca que dóna el nom a Pedralbes. A ple migdia, mort l’eco de les sirenes, ofegats els brogits dels motors d’autos i de motos, vague com un zumzeig d’abella el dels «Junkers» Barcelona-Marsella, al peu de la tàpia del monestir de Santa Maria, ens hi trobàrem com en ple segle xix. Una gran quietud: només la veu de vellut carmesí de les monges, apagada, una cantúria d’ocells que es gronxava damunt la monotonia del rés, i, com els millors dies d’abril, una florida de roses damunt una llarga paret ocre. Ja ens hi embadalíem, quan, d’una vella d’estiueig, en sortiren les notes fosques d’un clavicordi, damunt el teclat del qual unes mans invisibles interpretaven un minuet de Mozart. Evocarem pretèrites històries d’amor i ens prengué la mateixa dolça inèrcia de quan, convalescents, contemplem les il·lustracions del Viatge pintoresc a Itàlia, de Sterne.

Doncs bé: la nostra ciutat és plena d’aquests indrets evocadors. L’estil nou i actual, tan incert ací, per l’aplica­ció del qual tanta d’incapacitat es palesa, no ens ha pres encara l’afecció pels racons indolents i vuitcentistes. Potser l’absència d’aquell ens hi fa refugiar. Sigueu indulgents! Però deixeu-nos proposar la realització d’un projecte car a Joaquim Folguera: la d’una Guia de Barcelo­na per a ús dels barcelonins, on els paratges dòcils als temps que foren o els més estrictament adaptats a la sensibilitat d’avui siguin assenyalats al ciutadà per a quan li plagui de visitar l’urbs com un turista ignorant.

                                [«La Publicitat», 12-II-1928]

UNA COMMEMORACIÓ DURABLE

La commemoració del VIIè centenari de la naixença de Ramon Llull ha tingut, darrerament, noves manifestacions. En poc temps han aparegut tres fascicles extraordinaris dedicats íntegrament a Llull, corresponents a tres publicacions catalanes de prou anomenada: «La Paraula Cristiana», «Estudis Franciscans» i «La Nostra Terra». Les dues primeres són datades a Barcelona, lloc de llur aparició normal, i la darrera a Palma de Mallorca. L’extraordinari d’«Estudis Franciscans», sobretot, és digne de la Commemoració dins la irregularitat inevitable en allò que afecta l’interès dels articles amb què es presenten comunament aquests reculls. Tot amb tot, alguns dels articles apareguts en aquests extraordinaris lul•lians mereixen ésser retinguts pels que segueixen el procés de reincorporació a l’actualitat de la magna figura de Llull.
    Aquests tres extraordinaris, donada la data insegura de la naixença del nostre primer líric, arriben just, però a temps.  Les aportacions als actes del centenari són ben oportunes. (Puix que aquests actes, malgrat de certes aparences, han estat migrats).
    Han estat migrats; malgrat l’esforç d’alguns lul·lians meritíssims; malgrat dels articles apareguts dins la premsa catalana. Malgrat de cursets i conferències. Amb tot i els interessants fascicles a què hem al•ludit abans. I després de valorar l’aportació, en llibres, d’algunes cases editorials. Han estat uns actes migrats. Catalunya, a l’hora precisa del seu redreçament cultural, resta, a les acaballes del 1934, en dèficit davant Ramon Llull.
Goso dir que Catalunya, autònoma, s’ha portat «miserablement» amb Llull en ocasió d’aquest centenari. Per tal com no era el sisè ni el vuitè, ans el setè, això és, corresponia al 1933 o al 1934, data única en la història de la renaixença catalana.
No és pas que lamenti l’absència (jo l’he demanat) d’un monument —el millor és el de les Obres de Ramon Llull, en curs de publicació a Palma de Mallorca, a cura de Salvador Galmés— ni la presència de cap autoritat en una revetlla literària, pedant i inútil. Ans la incorporació total de Catalunya, a l’hora de la seva «naixença», a l’esperit de Llull, dalerós de coneixença, de veritat i d’universalitat.
He escrit —i dit en diverses conferències de propaganda lul·liana— que, al meu entendre, Llull representava globalment totes les característiques del català. Sublimades: poeta i apòstol, particularista (l’adopció de la llengua vulgar) i universalista, intel•lectualista i realista, artista i metafísic. Per damunt de tot, foll de passió d’unitat, antiseparatista, integrador, catòlic.
Qualitats i defectes dels catalans són qualitats i defectes que descobrireu en Llull. Qualitats i defectes en Llull, gegantins i generosos, són en cada catalanet d’avui minsos i mesquins. Els que en molts catalans d’avui són negatius, en Llull eren positius. En ell prevalien, gairebé sempre, les qualitats més específicament terrals. I els defectes més característicament nacionals. Res no censurem d’un català d’avui que no poguéssim censurar, al ras de la mesura comuna, en Llull. Però en ell cap mesura no és pròpia, perquè ens mesura tots: els del segle XIII i els del segle XX.
Ramon Llull, generalment furiós d’unitat i de síntesi, és, genialment, el Català.
Si Catalunya no hagués confós, d’anys ha, la politiqueta amb la política (Catalunya falla per no tenir una política, per no ésser el Catalanisme una política, per ésser, la «política»), hauria aprofitat el Centenari de Llull per elevar-nos a tots, amb defectes i qualitats, a Llull. Per engrandir els nostres defectes i les nostres qualitats a l’escola lul·liana. Per ésser folls de franca follia amb Llull amb les enceses de les seves impulsions líriques i polítiques. (Tot l’apostolat de Llull és una política unitària, constructiva, persuasiva —democràtica—, antibèl·lica).
Només l’esforç d’algunes empreses editorials ha permès que la commemoració del setè centenari de la naixença de Ramon Llull fos, al cap de dos anys, durable.
Bé puc fer vots perquè esdevingui permanent.

                                    [La Publicitat, 30-XI-1934]

VOTEU PER LA PÀTRIA

El 23 d’aquest mes s’escau el terç centenari de la nai­xença de Spinoza. ¿Recordeu com aquest filòsof es refe­reix als fonaments de l’Estat? «Ningú no pot dubtar que és molt més útil als homes de viure segons les lleis i les injuncions de la Raó. No hi ha ningú que no desitgi viure, tant com pugui, a l’abric del temor, i això és impossible mentre li és permès a cadascú de fer el que li plau i a la Raó no li són reconeguts més drets que a l’odi i a la còlera. Ningú, efectivament, no viu sense an­goixa entre les enemistats, els odis, la còlera i els enganys. No hi ha ningú, per tant, que no procuri d’esca­par-ne tant com li és possible.» D’ací que els homes hagin aspirat a unir-se en un cos i que hagin subordinat la força i la cobejança individuals al poder i a la voluntat de la Comunitat. A l’estat de Natura ha seguit l’estat de Raó. Al caprici individual, la solidaritat del major nom­bre per la llibertat col·lectiva, que és la fermança més segura de les llibertats individuals.

La comunitat dels catalans, al moment de posar a prova aquesta subordinació de les cobejances a la Raó simbolitzada per la Pàtria oberta i generosa, ¿contradirà la llei universal per a lliurar-se els seus components als odis, a les enemistats, a la còlera i als enganys que han de destrossar-la?

Puix que la realitat és avui, entre nosaltres, aquesta: la cobejança contra el bé comú; la Passió contra la Raó; l’Egoisme contra la Pàtria. Els drets de la persona, els drets de la col·lectivitat subordinats a la Facció; àdhuc les cobejances singulars sumades a favor de la cobejança mesquina. Els odis individuals que havien de subordinar-se per a l’establiment del Dret comú s’han unit par­cialment per atiar els fills de la Pàtria els uns contra els altres. I còleres, aversions i enemistats folles han es­tablert el Desordre quan tots volíem ésser solidaris de la gran Renaixença i germans lleials al moment precís de la gran Joia Nacional que els pobles només coneixen en moments comptats i memorables.

Hom ha atiat els patriotes contra els patriotes, els re­publicans contra els republicans, els catòlics contra els catòlics. Dins el clos mateix de la Pàtria! I com si no fóssim prou tots sols en aquestes baralles fratricides, mo­gudes no pas per la cobejança dels drets de la Comunitat, sinó per la del grup contra el grup i per la de tots ple­gats contra la Comunitat, han vingut hostes ponentins, falç o creu alçada, per a enardir-nos —enemics gola­fres!— en la pugna criminal.

Els patriotes... No fa gaires dies que des d’aquestes mateixes columnes en recordava el deure. No sé quants el compliran. Ni sé, en aquests moments, els milers de fidels amb què compta Catalunya. Però sé quants el com­pliran. Pocs, o molts, redimiran amb llur exemple l’abjecció dels altres.

Per al patriota, en el dia d’avui, memorable en la història de la nostra col·lectivitat, no hi ha més drets que els de Catalunya, que vol tots els seus fills solidaris en l’obra de la seva reconstrucció. Totes les ofuscacions han de subordinar-se als drets de la Pàtria, i els drets de l’individu han d’ésser reclamats davant totes les fac­cions per a posar-los al servei del Dret col·lectiu.

Per al ciutadà lleial de sempre, per al català d’ara i adés, per al qui ja gemia amb la Catalunya irredempta quan aquell, tal, posava l’espasa al servei del perjur, o aquell altre, tal, delatava els quatre folls juramentats per alliberar-la; per al vilatà humil que s’ha vist durant tren­ta anys bescantat i perseguit, perquè estimava la Terra, pels mateixos que ara en cobegen l’usdefruit; per al ca­talà que per damunt els interessos exclusius posa en aquests moments els de la Pàtria, només hi ha un deu­re: desobeir totes les veus per escoltar només la del cor i seguir els dictats de la seva consciència. Votar per la Unitat contra les faccions.

Això és: votar per la Pàtria.

                                 [La Publicitat, 20-XI-1932]

TRIBUT A JOAQUIM FOLGUERA

«La Publicitat» surt avui, per primera vegada, redacta­da íntegrament en la nostra llengua. Al gaudiment de ca­dascú per aquesta renovació feliç d’un vell full ciutadà, segueix en alguns la melangia per l’absència d’aquell qui, d’aquesta gesta, n’hauria estat per ventura un propulsor cabdal: En Joaquim Folguera. Complim, doncs, en aques­ta primera plana oberta del nostre diari, en català, el deure inicial de tributar un record a la seva memòria.

En el dolç trasbals, gairebé voluptuós, per a adaptar «La Publicitat» a la nostra llengua i incorporar-la defini­tivament a la causa de la Pàtria, havem tingut sovint la sensació de la no-presència de qui fou un dels nostres amics millors. Ja arran del seu traspàs ens havíem trobat de vegades havent de suspendre la realització de pe­tits projectes, perquè el càlid alè que els hauria vitalitzat s’havia extingit no pas en el batec d’un dolor propi sinó en la tràgica arbitrarietat d’una ventada assoladora. Cada vegada que la nostra voluntat impacient pugnava per realitzacions immediates de projectes vastíssims i quasi irrealitzables, n’era En Folguera l’impuls inicial i n’era ell a darrera hora l’únic recer acollidor. Temps després de la seva mort ens havia esdevingut de dirigir-nos ins­tintivament a l’indret on en vida el trobàvem i, amb l’amargor als llavis de la cendra de les paraules que li vo­líem dir, mortes a flor de llavi, havíem de recular les nostres passes.

El cercle d’amics que voltava En Folguera era tanma­teix divers. La seva paraula, dolça en lliscar, s’afilava agudament al contacte de la carn amiga i ens feia re­dreçar tènuament adolorits, disposats, però, a l’atenció que ens era requerida. Entorn d’ell, gent que sempre més ha anat d’ací d’allà esparsa, s’havia aglutinat, disposada a acceptar el seu guiatge, a escoltar la seva veu, perenne al nostre record, a seguir els seus consells refermats en la seva gosadia o en el seu seny, a encendre els ulls i els cors amb una de les roents guspires del seu i a protegir-nos gelosos sota la blavor gairebé divina dels seus ulls. L’encís d’aquella voluntat ardent, travada per la misèria per ventura transitòria del seu cos, ens havia subordinat sense adonar-nos-en a una autoritat que acceptàvem joio­sament. Literats, artistes, periodistes, economistes, homes de ciència i fins i tot homes d’afers, coronaven llurs ini­ciatives amb les d’En Folguera, i la possibilitat d’atènyer belles coses irrealitzables se’ns presentava tot d’una.

Un dels projectes d’En Folguera era de publicar un gran diari català. No cal dir com a la seva imaginació i, per encomanament, a la imaginació de tots, aquest diari hauria estat el millor del món. Malcontents en absolut dels que surten a Barcelona, més malcontents encara dels diaris espanyols, el nostre diari seria l’ideal. Resseguíem àvidament la premsa anglesa, francesa, nord-americana, italiana, etc., i en cadascun dels diaris d’aquests països estrangers trobàvem innovacions per a introduir al nos­tre i defectes per a repel·lir. Discutíem la grandària —i ell la imposava—; dibuixàvem la disposició del text —i ad­metíem la seva—; estenia una llista de col·laboradors libe­ralíssima i extensa —i l’acceptàvem tal com ens la llegia.

Format que particularment no ens era agradable, tipus de lletra amb els quals no estàvem pas tots d’acord, sec­cions que crèiem inútils o contraproduents, col·laboradors que mai de la vida no havíem volgut a costat nostre, ho acceptàvem sense contradicció. Per tal com tots aquests detalls en els quals com a tals teníem particularment raó de rebutjar, prenien tot un altre aire en disposar-los En Folguera de guisa i de faisó que els elements més antagònics s’harmonitzaven sota el control del seu voler.

¿Què hauria fet En Folguera en aquests moments ac­tuals? Potser el diari que ell havia projectat hauria sortit temps ha, si no tan perfet almenys acceptable. Potser es trobaria entre nosaltres. I s’hi trobaria al davant, comandant i aconsellant, amb tots plegats mobilitzats a les seves ordres, fent del diari una magnífica toia on la flor vermella de les nostres extremositats jovenívoles encer­claria la púdica flor morada d’una tragèdia personal.

El nostre camí quotidià a «La Publicitat» és gairebé el mateix camí quotidià que teníem amb En Folguera. En aquest diví decandir-se de l’estiu, en aquesta flonjor cap­vespral de setembre, el passeig de Gràcia ens submergeix en una tèbia dolçor que ens fa parlar sota veu, perquè en veu alta els nostres mots ressonen massa violents. Nosal­tres encara ens hi acompanyem amb En Folguera. Li exposem els nostres plans com si ell fos vivent i els rectifiquem com si encara ens hi fes observacions.

Ell, que havia hagut de renunciar a tantes de joies humanes, havia lliurat la seva passió a les coses de l’es­perit. Entorn seu, avui, els que havem abandonat amb els ulls encesos i el cor a trossos les joies transitòries d’una prolongada minyonia, formaríem potser legió. Les sirin­gues sonen tan lluny que no en sabem de copsar el ritme ni ens podem lliurar a la dansa. Si encara tenim les mans doloroses de les deixes d’un perfum que ens subjugava, cerquem l’aigua purificadora i eixuguem-nos amb els bo­cins de túnica que servem entre mans. Fem de les nostres amargors, dels nostres plors, dels nostres desigs infinits i insatisfets el combustible que ha d’encendre una passió única: la de l’esperit per Catalunya.

Com En Folguera, fem que de la nostra set d’amor i d’expandiment, se n’enforteixi la voluntat per a posar-la a disposició de la causa santa de la nostra redempció nacional.

                                   [«La Publicitat», l-X-1922]

RUPTURA DE TRADICIÓ

                            (Amb motiu del Centenari de la Renaixença)

Del llibre, tot just aparegut, de J. J. A. Bertrand (La Littérature Catalane Contemporaine, 1833-1933, Ed. Belles Lettres, París), cal esperar que els crítics en diran tot el bé que mereix. És una aportació francesa interessant —i útil— a les festes commemoratives del Centenari de la Renaixença catalana, l’esclat de les quals comença a fer-­se albirable aquests dies. Deixo, doncs, als crítics la tasca que els correspon, i permeteu-me de fer algunes observa­cions breus a la «Conclusió» amb què l’autor tanca el volum.

Per al senyor J. J. A. Bertrand, la generació represen­tada pels noms de Carner i López-Picó no ha acceptat llur mestratge, i en la novel·la, la poesia lírica, etc., les insurreccions, la rebel·lió, han estat hostils a la regla i a la disciplina de les escoles. És justa aquesta apreciació? Jo, que, sense interrupció, he anat assenyalant aquesta «ruptura», em permetré, de nou, interpretar-la.

La «confusió», l’anarquia» que descobreix en les lletres catalanes d’avui, amb molt d’encert, el senyor J. J. A. Bertrand, no s’haurien produït sense una causa política: la Dictadura. La «ruptura», la «pèrdua de tra­dició», l’«abandó del mestratge», hom l’observa entre els polítics que, gairebé sense adonar-se’n, es veuen obligats a representar una causa patriòtica que no és ben bé la pròpia, i en el catalanista integral (en tant que el cata­lanisme és una «ètica», una «estètica» i una «política» originals) format en la generació de Prat de la Riba - Fa­bra - Carner.

Crec, i ho he dit sovint, que de Carner a Sebastià Sán­chez-Juan, la tradició, malgrat la diversitat de tempera­ment i de les influències exteriors, no s’ha interromput. És més: Sánchez-Juan, considerat com un «avantguar­dista» independent, reprèn Verdaguer de la mateixa manera que un altre «avantguardista» independent, Salvat­-Papasseit, reprengué Maragall. Disciplina d’inspiració: amor de la llengua i de la puresa gramatical en els dos primers; incurança verbal, espontaneïtat poètica en Ma­ragall i en Salvat. Jo no veig, doncs, ruptura ni anarquia en el procés poètic Verdaguer - Carner - Sánchez-Juan, ni en el procés Maragall- Sagarra - Salvat, ni en el procés Ló­pez-Picó - Riba - Esclassans. En canvi, l’he vist a partir de 1933: els joves poetes d’avui han oblidat que amb Carner i Riba l’idioma era, de 1918 ençà, un instrument, de la ma­teixa manera que la jove demagògia política ha oblidat que amb Prat de la Riba la línia general d’una política cultural i nacional autòctona restava establerta.

El desordre en el nostre esperit nacional naixent —po­lític i cultural—, el devem a Primo de Rivera. La genera­ció que tenia de tretze a quinze anys al 1923 és la que més ha sofert d’aquell cop de destral.

No dubto que l’amor a l’estudi dels més joves actuarà a favor de llur reincorporació a aquells corrents literaris que, tot i llur diversitat i oposició efectives, assenyalaven la formació d’una literatura autòctona amb característi­ques d’idoneïtat i d’universalitat. Tot i el meu amor al risc i a l’aventura espirituals.

                                 [«La Publicitat», 9-IV-1933]
 

UN ESTIL PER A LA REPÚBLICA

Dubto que el Govern provisional de la República doni «un estil» a la nova política. Sense aquest «estil» és difí­cil que les manifestacions plàstiques de les diverses acti­vitats socials tinguin tampoc un estil. Crec conèixer tots els arguments vàlids per a justificar, amb elogi o amb blasme, aquesta carència: la mateixa provisionalitat, l’heterogeneïtat doctrinal dels seus components, el seu conservadorisme. Aquests, tals, diran que, desertor de l’ideal antic, però rebel a l’esperit nou, el Govern provi­sional representa l’absurd: un ideal nou amb esperit an­tic. Aquests altres, tals, diran que- només la Revolució és l’estil i que el Govern actual és una simple substitució. Hi haurà, també, els qui diran que l’estil és la unitat, i aquesta manca al Govern i al país; que és una síntesi, i aquesta tardarà anys, o segles, a trobar la capital que la realitzi; que és l’ordre, i que aquest en una república plurinacional no s’establirà sinó sota una dictadura de classe o una tirania intel·ligent. Tantes d’interpretacions ha donat hom a l’estil —en política, en plàstica, en litera­tura— que la memòria ens falla en voler-les recordar. «La democràcia no és cap política («la democràcia bur­gesa»); no donarà mai una art ni una literatura», llegíem fa pocs dies en un full vermell.
Grècia, Etrúria, Roma, Alexandria o Itàlia; Cató, Tar­quí o August; París o Moscou, poden il·lustrar tots aquests parers. I, encara, d’altres. La República espanyola, però, és una realitat, la nostra realitat. I al cor d’aquesta rea­litat, Catalunya.
¿Quina és, doncs, l’expressió plàstica del moment polí­tic modern? ¿Quina arquitectura civil, quina escultura, quina pintura, quin cisellat, quina tipografia, quina músi­ca, quina dansa, podrien exterioritzar, materialitzar, fer sensible als ulls, al tacte, a les orelles, la vida hispànica sota el règim novell?
Sé, exactament, quina era la plàstica del regim bor­bònic substituït. Sé, amb tants de centenars de catalans, el sofriment afrós dels amics del desordre poètic, dels vagabunds de l’esperit, dels amadors de totes les meta­físiques sota un Estat monàrquic propugnador i sosteni­dor dels més folls desordres materials. Puix que el desor­dre, millor, l’errabundària de l’esperit, vol un ordre ma­terial absolut. No pas l’ordre que guillotina els justos o pistoleja els afamats de veritat, ans bé el que articula «les justícies». Per tal com justícia, la suma de justícies, és l’ordre mateix: però ordre material, fet i fet. Quin no viure, el dels folls de l’esperit! Quin delerós vagar, al fons de la més tètrica de les galeres, el de tants de cente­nars d’esclaus!
Ho sé jo i ho saben tots quin era l’estil, quina era la plàstica que exterioritzava l’estat de la civilització espa­nyola sota els reis borbònics. Tots sabem, sobretot nosaltres, els catalans, com ens avergonyíem, com ens hem avergonyit d’haver-nos de dir espanyols, d’haver de travessar fronteres com a súbdits del Rei d’Espanya. Com hem mostrat, capcots, el passaport que traïa la nostra condició, com hem segellat, vacil·lants, la nostra corres­pondència adreçada a l’exterior. Espanya borbònica! Si amb plàstica expressionista pogués imatjar-la, em basta­ria de dibuixar una monumental barraca de carrabiners al cim de la qual onejaria la bandera espanyola bicolor. Casernes, universitats, delegacions d’hisenda, comissa­riats de policia, tot tenia el mateix estil, tot ho podíem plasticitzar amb la mateixa imatge. Però, ¿quina ètica, quina estètica original podia donar la misèria i l’opres­sió? Els detalls més insignificants donaven el to al rè­gim: des de l’arquitectura oficial a la imatgeria religiosa; des de la tipografia dels llibres oficials a la dels passa­ports. Un excel·lent company, que col·lecciona els dels di­ferents països, m’assegurava que amb la presentació ti­pogràfica dels passaports en tenia prou per a conèixer l’estat de cultura d’un país. Els d’Espanya, amb imper­donables errades en el text francès, són inferiors als de tot altre país europeu. (Recordem, de passada, que a la Península no hi ha cap foneria tipogràfica original, això és, que solament amb els tipus de lletra es caracteritza l’absència d’estil, per tant d’unitat, del país.) Un filatelis­ta us dirà que els segells d’Espanya són, sota aquest as­pecte, característics.
Què s’esdevindrà sota la República federal? ¿Que s’es­devindrà sota la República catalana federada? ¿És un moviment prou jove, prou fresc, prou optimista el que ha iniciat la revolució perquè doni un estil, perquè realit­zi una plàstica inèdita dins la tradició universal, dins la més ardent actualitat?
Sospito que durant el govern provisional la República mantindrà el mateix estil provisional. Ni una política radical. Ni unitat. Plàsticament veiem als escuts d’Espa­nya coberta la corona reial amb un llençol. És la in­terinitat... Però, i després? ¿Quina raó pot haver-hi per mantenir, posem per cas, l’absurd tricorni a la guàrdia civil?
Cal, doncs, que totes les forces joves de la República intentin la magnífica aventura de donar-li una plàstica. Això és: de donar-li una política. Cal que el cor sòlid de la joventut catalana, radical, basteixi amb els més nous dels materials la nova Catalunya sota la Unió federal de Repúbliques.
Cal donar un estil a la República, i que sigui Catalu­nya que l’imposi.

[La Publicitat, 27-V-1931]

I A LES ESCOLES...

El meu darrer comentari sobre el singular comporta­ment de tants amics concurrents als cursos de català els quals, tot d’una, han cregut innecessària la coneixença de la nostra llengua, ha coincidit amb l’obertura de nombrosos cursos de català. Els inscrits de nou, nombrosíssims, són gent molt jove: pertanyen a la darrera lleva i no descobreixen, encara, aspiracions burocràti­ques. Vol dir això que no tinc res a veure amb aquest eixam innoble d’arribistes que durant els dos primers anys d’autonomia, com les llagostes bíbliques, han tapat el sol tot estenent una ombra i una foscor sinistres da­munt el territori català.

Tants de catalanistoides, de socialistoides i de comu­nistoides, és a dir, de «catalanistes», de «socialistes» i de «comunistes» provisionals o previsors (o proveïdors) que no tenien res a veure amb els titulars legítims d’aquestes denominacions, són substituïts a les classes de català, per minyonesa noble i desinteressada que, com la d’al­gunes de les generacions d’abans de la Dictadura, reco­neixen en el Catalanisme una ètica i accepten, de la seva adhesió a la causa de la llibertat i de la grandesa de la Pàtria, deures i sacrificis. Em diuen que aquest minyo­nam procedeix gairebé tot d’escoles catalanes particu­lars i de grups escolars i escoles lliures amb professorat lleial. L’escola, doncs, reivindica la seva eficiència. Tinc la convicció que tots vosaltres, estimats lectors de «La Publicitat», convindreu amb mi que el problema de l’es­cola, si adés no estava resolt del tot, ara es planteja du­rament i greu.

Puix que és dura i greu la realitat escolar a Catalu­nya: no solament no hi ha escoles catalanes per a tots els nois catalans, sinó que la majoria de pares catalans no senten en llur consciència el remordiment patriòtic que han sentit darrerament els més modestos dels obrers del Saar, els quals, tot i llur franc internacionalisme ideo­lògic, a l’hora de triar escola per a llurs infants, els inscrivien a les escoles alemanyes. Sense tenir en compte la creu gammada, «perquè els ensenyaven en alemany i a estimar Alemanya», segons declara un obrer socialista.

A Catalunya hi ha milers i milers de pares que en arribar llurs fills a l’edat escolar no senten aquella emoció adient amb la transcendència de l’acte de decidir l’escola on anirà l’infant. Milers i milers de pares que lliuren llurs fills a la primera escola de la cantonada sense co­nèixer el trasbals profund de qui, per tal com estima la Pàtria, vacil·la abans de matricular-los a una escola on no solament no els ensenyen ni la llengua ni la història autòctones, ans els distreuen del compliment dels deu­res del ciutadà fidel al seu país. Hi ha pares que es diuen i es creuen catalanistes que no tenen ni remotament la idea que el primer deure del pare català és matricular l’infant a una escola catalana. Hi ha ciutadans que no manquen a cap aplec patriòtic: per Sant Jordi els tro­beu al vestíbul del Palau de la Generalitat; per l’Onze de Setembre, al peu del monument d’En Casanova. Canten «Els Segadors» a hora i a deshora, i obturen totes les butxaques del gec amb diaris catalans i fulls subversius. Però quan arriba l’hora de fer anar el noi a estudi o la noia a la costura obliden la idea i els excessos amb què massa sovint l’exhibeixen i claudiquen davant el compli­ment d’un deure elemental i indefugible: matricular-lo en una institució catalana d’ensenyament.

És tan important la resolució del problema escolar a Catalunya que no dubto a afirmar que és la primera de les nostres reivindicacions. Si els patriotes catalans arribessin a establir aquella solidaritat política que és al cor de tots i a la voluntat de molts, el problema escolar hauria d’ésser el tema preferit dels propagadors de les idees de redempció nacional.

Durant algun temps, tots els catalans haurien d’ésser mobilitzats per a l’obtenció d’aquesta reivindicació im­mediata: escoles catalanes per als infants catalans.

[La Publicitat, 16-II-1935]

CATALANS NACIONALS

Tots hem vacil·lat en la tria dels mots per a designar el nostre moviment de reivindicació nacional. El Catalanisme esdevingué Nacionalisme. Els partits catalanistes canviaren llur nom pel de nacionalistes. Els catalanis­tes s’anomenaren individualment nacionalistes. Darrera­ment, en desvaloritzar-se internacionalment els mots «na­cionalista» i «nacionalisme» en llur accepció imperialista, els patriotes catalans han preferit de substituir aquests mots equívocs pels primitius: «catalanista» i «catalanis­me».

En el pròleg que per al volum 77 de la «Col·lecció Po­pular Barcino» El principi de les nacionalitats ha escrit el seu autor, A. Rovira i Virgili, explica la substitució del títol inicial de l’opuscle, El nacionalisme, per l’actual i fa una breu disquisició sobre les diverses accepcions dels mots «nacionalista» i «nacionalisme», que havia propo­sat fa alguns anys René Johannet i adoptats, sense èxit, per alguns escriptors catalans. Aquests mots, inventats per a designar els moviments de reivindicació patriòtica dels pobles sense llibertat, no solament són, com diu A. Rovira i Virgili, de fonètica dura: són, emprats per Johannet i els seus, despectius. Si us plau, pejoratius. Té raó de refusar-los. Recordem amb disgust d’haver-los emprat alguna vegada.

La majoria de patriotes catalans coneixen el procés de matisació dels mots «nacionalisme» i «nacionalista», que A. Rovira i Virgili explica en el pròleg esmentat. No cal, doncs, referir-nos-hi. En canvi, el mateix autor proposa, amb el fi d’evitar equívocs, de substituir entre nosaltres el mot «nacionalista» pel de «nacional». Així, direm, per exemple, «catalans nacionals» per «nacionalistes cata­lans»: «moviment nacional» per «moviment nacionalis­ta». Creu també que fóra desitjable la substitució del mot «nacionalista» pel de «català». No creu prudent, però, per ara, de renunciar-hi, donat que hi ha molts catalans «que no són catalanistes, que no són catalans nacionals».

Si tenim, per ventura, alguna observació a fer quant a la substitució dels mots «catalanista» i «catalanisme», que no és avinent de retreure ara, en canvi la substitució que proposa A. Rovira i Virgili del mot «nacionalista» pel de «nacional» creiem que serà acceptada per la ma­joria d’escriptors catalans. No solament dir «català na­cional» és una manera «més pura i més clara», ans, a parer nostre, més justa i elegant.

Gairebé gosaríem dir —i és una apreciació subjecti­va— que l’expressió «català nacional» integra més totes les essències del catalanisme que no pas la de «català nacionalista». Diríeu que un «català nacional» s’ha incor­porat ja, definitivament, al moviment nacional, i que un «català nacionalista» pugna per aquesta incorporació. El primer diríeu que és un català «actiu» en l’ordre patriò­tic; el segon, un «aspirant».

Catalans nacionals! Quants som avui? ¿Quants de mi­lers de catalans hi ha que viuen en i per Catalunya, que viuen com a «nacionals» de Catalunya? No compteu els que creuen que Catalunya té dret a la seva llibertat, els defensors exteriors de la llibertat nacional de Catalunya, ans els que viuen, en carn i esperit, el procés d’allibera­ment nacional de la Pàtria. Això és: «catalans nacionals».

Aquesta expressió d’A. Rovira i Virgili matisa ricament el nostre vocabulari patriòtic. Repetim que no dubtem a creure que serà acceptada pel major nombre. Cal valo­ritzar-la prou perquè a no tardar l’aspiració de tots els catalans sigui d’esdevenir «catalans nacionals», d’osten­tar aquest apel·latiu amb l’arrogància de qui ha passat a ésser un ciutadà actiu de Catalunya.

                                                                                                [La Publicitat, I-IV-1932]

L'HOME TOTAL EN LLULL*

Amb aquest títol, la revista «Eulàlia» (març 1936) pu­blica una nota de J. V. Foix en la qual assenyala l’error dels qui abstreuen Llull del sentit unitari de les seves obres i de la seva acció apostolical. Segons J. V. Foix: «Abstreure de la lectura de les obres de Ramon Llull tantes de qualitats que li són pròpies ha facilitat, per ventura, l’adopció d’un Llull per a poetes, per a lingüis­tes, per a creients, per a pedagogs, etc. Però pot haver fet oblidar a alguns desprevinguts que tan múltiples activitats són inseparables de cadascuna d’aquelles quali­tats que nosaltres reconeixem com una sola qualitat, amb la seva ombra propícia, als crítics. —Vull dir que hi ha una sola realitat Llull, i que no és gaire fàcil separar en ell el poeta de l’apòstol. Tot, en Llull, respon a una sola vocació: amor de la humanitat per amor de Crist, amor de la unitat per amor de la unitat en Crist. Tota la poe­sia de Llull és un acte de donació de cor idèntic a la donació, si és que es pot dir així, de la seva voluntat ordenada a un sol fi: unir tots els pobles sota el símbol dels cristians. Quan algú diu de Llull “només m’interessa el pedagog, o el poeta, o el viatger. o l’home en la seva realització terrena”, isola Llull de Llull. La representació que en tenim aleshores és similar a la que, en el seu as­pecte físic, ens hauria donat un retratista que hagués dibuixat la mà de Llull, esculpit la seva barba o pintat l’ull esquerre. Llull no és el polígraf que parla de tot per amor de la saviesa, sinó que ho aprèn tot per amor de la coneixença i a causa de l’amor de Déu. En mots moderns, diríem que Llull és total. És ben cert que es podrà debatre si era el poeta Llull que es realitzava totalment en Crist o el cristià Llull que es realitzava poèticament en Crist. Més clar: si fou el poeta Llull qui anà devers Crist. Però en la seva biografia versificada és el nostre immor­tal que narra com fou Crist qui s’acosta al poeta. Llull, a partir d’aleshores, aprèn idiomes per amor de l’amor de Déu, i s’esforça per posar la filosofia, la teologia, la política, la ciència del seu temps al servei de la causa de l’Amat. —Llull no és temperamentalment un clàssic en tant que admetem en el clàssic una actitud dual. —En aquest temps que som, l’hauríem blasmat per idealista o l’hauríem acusat de romàntic. Amb inexactitud, puix que en ell no hi havia aspiració sinó possessió. El Llibre d’Amic e Amat, un dels millors llibres en llengua catalana, és el breviari del qui ja s’ha lliurat; en l’idealista i en el romàntic la insatisfacció és permanent. Aquell i aquest diríeu que s’allunyen per fer l’objecte més cobejable. Combregueu més amb la imatge que amb la realitat. —D’ací que l’ombra de Llull tingui tots els encisos de l’ombra física d’una catedral gòtica. Tots els elements hi han estat emprats per a un mateix fi: exalçar plàsticament el Creador. Llull l’exalçà meravellosament (en un català dolcíssim), pel verb, i, en una segona joventut, que durà quaranta anys, per l’acció.»

Per a J. V. Foix, amb independència del criteri que mereixi l’adhesió a Llull a una filosofia o a un sistema molt del seu segle, cal partir del lliurament total de Llull, pel pensament i per l’acció, a unes soles directives. 

                                                                                                                          [La Publicitat, 1-V-1936]

* Aquesta nota, sense signar, és una mostra d’un dels recursos de Foix per a difondre les pròpies idees que ell mateix considera de més pes. Així, la reproduïm tal com la publicà anònimament. En la seva sec­ció, però, de «Les arts i les lletres». (N. de l’E.)

UNA LLENGUA I UNA CULTURA

Ho hem dit amb insistència: el Catalanisme, ultra ésser una política, és una cultura. Més encara: el Catala­nisme, en tant que moviment nacional destinat a realit­zar dins l’àrea geogràfica de les terres que parlen una mateixa llengua la Idea catalana, és més exactament interpretat quan la política desenvolupada pels seus re­presentants dins les corporacions oficials tendeix a iden­tificar-se amb la cultura.

Tot just constituïda la comunitat catalano-balear i llançat el «Manifest als Mallorquins» que tan bella res­posta ha merescut, rebíem de València, la noble capital del País Valencià, el programa oficial dels actes que tin­dran lloc en aquella regió amb motiu de celebrar-s’hi del 26 de juliol al 2 d’agost la quarta setmana cultural va­lenciana. Sota el signe de la nostra llengua, València, per la voluntat, pel patriotisme i amb el suport dels seus fills més assenyalats, s’incorpora al vast moviment cultu­ral que indica la presencia d’un nucli vital a totes les terres on es parla català. La comunitat espiritual que uneix les comarques del País Valencià, remarcada per «Proa», entitat organitzadora de la quarta setmana cultu­ral valenciana, és del tot compatible amb la comunitat cultural que uneix les diverses regions de la Pàtria, on la unitat de l’idioma ha fet possible la gran renaixença.

Ahir mateix, els metges i els biòlegs de llengua cata­lana es reunien a Perpinyà, la bella ciutat catalana ca­pital del Rosselló, per celebrar-hi llur novè congrés. De Barcelona, de València, de Mallorca, els nuclis de con­gressistes han estat prou importants per a fer més palesa aquella alta solidaritat. En una mateixa llengua, els met­ges i els biòlegs de les diverses contrades on aquella és parlada, estableixen una organització científica que a la Catalunya central ha tingut sempre els seus defensors més decidits. Remarquem que és un fill de València, el doctor Corachan, qui representa el govern català i que és en català que recorda, a Perpinyà, per a cloure el seu parlament d’obertura, el tríptic del plorat Bofill i Mates: «València és un perfum, Catalunya una cançó, i Mallorca una essència», i que diu: «El Rosselló és totes les coses a la vegada.»

Per tal com València, la Catalunya del Principat, el Rosselló i les Illes parlen una mateixa llengua, és possi­ble la naixença —o la renaixença— d’una cultura que fa solidàries aquestes terres. És damunt aquesta comunitat de llengua i de cultura que els temps esdevenidors, si tots sabem ésser fills de la Idea, veuran bastir una polí­tica que farà sòlida pels segles la magna comunitat na­cional de la qual som, ja nosaltres, súbdits devots i lleials.

Fer sensible aquesta idea —que és la Idea catalana­— als fills de totes les contrades que uneix el conreu d’una mateixa llengua, és, per ventura, una tasca urgent. Si els catalans, els primers en llur adhesió, saben alliberar-se de l’instint de discòrdia, permanent en aquells que no saben projectar la Pàtria en el futur, per subordinar-se en drets i en deures a la causa de la comunitat, als qui tenen fe en els destins de Catalunya, el més noble dels exemples.

[La Publicitat, 26-VI-1936]

 

EL DEURE DELS CIUTADANS

Llegiu: «En convocar-se les eleccions per a la consti­tució del primer Parlament nacional, tots els partits, a excepció d’una fracció comunista i dels grups minoritaris, van convenir en la presentació d’una candidatura única, símbol de la unitat nacional i homenatge a l’estreta soli­daritat establerta durant segles entre els fills del país, sense distinció de partit, de religió o d’estament.»

Si fa no fa, aquest text resum la història de la majo­ria de nacions europees alliberades en el moment de llur elevació a Estat independent. En el moment de consoli­dar el règim de llibertat, tots els ciutadans que durant els anys de submissió havien treballat plegats per la causa de la llibertat eren cridats a formar de nou per a constituir el primer Parlament, i es presentaven en can­didatura única, perquè aquell moment, com diu Masaryk, «és el moment més gloriós de la Pàtria».

Gairebé totes, potser totes, les pàtries del món han conegut aquest «moment feliç».

Només el nostre país ha d’ésser testimoni d’aquest es­pectacle: els seus devots fidels, a l’hora de servir-la amb més lleialtat, desfermen llurs passions partidistes o sec­tàries per promoure davant l’adversari, que ENTRE NOSAL­TRES ÉS A L’INTERIOR, una batussa civil, millor, unes «guer­retes civils», en les quals gairebé cada patriota forma i mana un estol advers.

Tots n’estem avergonyits, però aquesta és la realitat: els catalans es disposen a establir el primer Parlament prou dividits perquè quisvulla s’hi instauri per sotme­tre’ns a la més vexant de les servituds: la de l’enemic de la llibertat, nodrit amb la nostra pròpia sang.

Jo no sé si hi ha cap home, cap partit, cap escamot, o cap facció responsables d’aquesta divisió, o si és a la col·lectivitat —i bé podria ésser— a qui en cal culpar. Però sé que els qui han estat patriotes ara i adés, els qui han treballat per la Pàtria, els qui l’han estimada sense esperar recompensa, els qui l’han servida sense sol­·licitar cap favor, els qui l’han defensada sense aspirar a cap càrrec ni a cap prebenda, això és, els patriotes sen­se cap més qualificatiu, tenen en aquests moments un deure: excloure de les candidatures qualsevol nom sospitós de subordinar la causa de la llibertat a qualsevol altra causa. Ara és l’hora de la tria.

Quan tingueu els butlletins de vot a les mans, sigueu exigents com la vostra consciència: el patriota només pot votar patriotes, i té el deure d’evitar que no hi hagi nin­gú que doni el seu vot a qui en les hores de perill cedeixi a les suggestions de l’adversari.

La malifeta dels 90.000 electors frescs i recents no ha de repetir-se més. Ni la inconseqüència dels qui van dei­xar de costat En Pompeu Fabra. Ni la turpitud dels qui afavoreixen en corporacions públiques, mesos i mesos, els més agosarats servidors de ço que ja no és.

Si per a un demòcrata el vot és l’home, humana és la causa dels ciutadans lleials: inscriviu, doncs, damunt les vostres paperetes el nom d’aquells de qui esteu convençuts que en pròxims conflictes possibles seran al costat dels qui propugnen una política solidària de llibertat.

[La Publicitat, 13-XI-1932]