RETÒRICA O POÈTICA

La confusió entre aquests dos conceptes sempre ha estat, sovint, remarcada. Molts de retòrics són, injustament, anomenats poetes. Poesia és, però, creació. Ni el retòric, ni l’acadèmic no poden considerar-se, com a tals, poetes, per justa que sigui la versificació. Per original que sigui el sistema. L. d. G. Frick és del mateix parer. La majoria dels anomenats poetes francesos d’avui són uns hàbils pastitxadors: de Malherbe, de Ronsard, d’Hugo, de Delille, de Baudelaire, de Verlaine, de Mallarmé («per no esmentar Rimbaud, l’Exepcional!»). Molts manlleven, con els nostres floralistes, a la llatinitat pseudo-clàssica i a l’Edat Mitjana. «La poesia de creació és una raresa, tot i ésser l’única que veritablement pot comptar.» «La poesia només val en tant que és proferida per una veu única que reuneix profunditat, la puresa, l’encís i l’originalitat. Sinó, val menys que la prosa corrent, que almenys interessa en tant que aporta un fet, un document, una simple anècdota.» Massa retòrics i pocs poetes. D’ací la malfiança dels lectors.

                                               [La Publicitat, 18-X-1933]

POESIA I CONEIXENÇA

Hi ha un corrent molt favorable a considerar la poesia com una operació experimental per arribar a la coneixença. Molts de poetes, doncs, fins ara vexats, veuran reivindicada llur obra; molts de retòrics que fins ara havien ocupat el lloc d’aquests hauran de cedir llurs possessions. La confusió entre retòrica i poesia no serà possible («Retòrica —diu Ramon Llull [Doctrina pueril, capítol 73, pf. 18]— és parlar bellament e ordenadament, per la qual són agradablement ordenades paraules e per la qual hom és exoït moltes de vegades»). La fe de coneixença és fe de poeta. L’operació a la qual es lliura és operació d’amor. Ja no som sols a fer aquestes constatacions. A la retòrica França, on hom ha pretès ignorar Rimbaud i Lautréamont, la reivindicació del poeta és cada dia més freqüent. On algunes publicacions literàries admeten ja certes distincions. Rolland e Reneville acaba d’escriure: «El poeta formula el seu somni a la manera segons la qual l’absolut es somia. Tenim el dret d’esperar que l’estudi de les condicions de l’art poètic ens permetrà de comprendre per analogia el mecanisme pel qual hi ha una relació permanent entre el microcosme i el macrocosme. I per bé que no podem pretendre guardar l’absolut amb la nostra consciència, i conservar la nostra personalitat davant seu, ens caldrà recordar sovint que “Igualar és comprendre”. Puix que el poeta és verament aquest Prometeu, robador de foc, que dóna la llum al seu món, seguim-lo en les seves operacions màgiques i intentem treure de la seva experiència els ensenyaments que conté».

                                                                                               [La Publicitat, 26-IV-1933]

LA LLENGUA DÒCIL

    Més d’una vegada sentim dir, si fa no fa: és bell escriure en la nostra llengua; m’hi complac: però és ben difícil. El qui es fa aquestes observacions no s’està de recordar-vos que escriu en aquesta revista o en aquella, que fins i tot un diari català li ha publicat un article. Acabarà per confiar-vos que, a mitja tardor, pensa publicar un recull de versos. Si insistiu aleshores per compte propi sobre la «dificultat» d’escriure correctament en català expressada per ell mateix, s’hi ratifica. —És difícil, us diu. Però un escriptor que coneix, o un corrector, s’ha ofert per corregir-li els textos.

      Fa pocs dies, un jove escriptor, ben agut per cert en els seus judicis, ens deia, en discutir qüestions d’estil, que «el català no era una llengua dòcil».

     Sabem exactament l’abast que el nostre dialogant donava al seu punt de vista. Tot reflexionant-hi, però, ens ha semblat erroni. No, no és exacte, ni és just, que el català sigui un instrument rebel per als escriptors. Per a cap categoria d’escriptor: literat pur, filòsof, poeta, assagista o crític.

    Quan en una revista de filosofia, escrita en català, llegim algun treball l’estil del qual xoca, no ja a les postres preferències, sinó al bon sentit prosòdic, pressentim, per endavant, que no és pas l’idioma que es rebel·la a subjectar-se a l’exposició lògica del procés mental de l’autor, ans que és dins el desenrotllament d’aquest mateix procés que s’ha produït un col·lapse que l’autor assaja amb esforç de salvar amb inútils barroquismes gramaticals.

      Si un poeta no reïx a fer clara una imatge, per absurda que sigui —no discutim escoles—, no és pas que la llengua sigui indòcil. Tots creurem que el poeta és pobre de lèxic i que la seva coneixença de la llengua és deficient.

       És a dir, un pot conèixer l’idioma a la perfecció i ésser inhàbil a adaptar-lo a l’exposició d’una idea que no posseeix amb claredat; un altre intuirà amb claredat un paisatge exterior o mental, però haurà oblidat d’aprendre, com aprèn un ofici, de servir-se de l’idioma, de la seva gramàtica i dels diccionaris més elementals.

    Per patriotisme molts escriuen en català; però hauríem d’ésser tots. El mateix patriotisme, en canvi, aconsella d’escriure en català només en aquelles funcions que són pròpies de cadascú. No pas escriure una novel·la, o un llibre de versos, o un assaig filosòfic, funció reservada als novel·listes, als poetes i als pensadors.

    El català és tan dòcil com l’italià o el francès. Quan el nostre «Críties», que coneix amb correcció el català, redacta una crònica de la boxa —esport que coneix perfectament— escriu també una bella pàgina literària, sovint «clàssica». Un poema de Josep Carner és sempre retòricament perfecte; una estança de Carles Riba, antològica. Tal capítol de novel·la de Ruyra el llegireu cent cops sense que minvi el plaer de la lectura; una observació crítica de Josep Maria Capdevila és sempre clara en la seva exposició, etc.

     A l’inrevés del que creuen alguns —molts entre nosaltres!—, la llengua és més aviat folgada, generosa, oberta, dòcil sense reserves per a qui sap servir-se’n per tal com la posseeix. I és més dòcil encara si el qui l’empra com a instrument senyoreja el pensament que vol expressar. L’idioma aleshores «es dóna», diríeu, permeteu-me l’expressió, que s’infla de joia per tal com no té cap més finalitat que aquesta: lliurar-se per a ésser fecundat.

      Goso arriscar que si tants de catalans creuen en les dificultats de l’idioma és per tal com són molt pocs que l’estimen amb l’amor que exigeix, que l’estudien amb el rigor que mereix, que s’hi disciplinen. En el maridatge entre l’escriptor i l’idioma aquest és sempre femení.

      La llengua catalana, que és austerament femenina, és també dòcil. Per a l’escriptor, la més dòcil de les llengües escrites.                                  

                                                                                  [La Publicitat, 20-VI-1936]

ELS CONEIXEREU PEL DIARI

    Sense adonar-se’n (millor: amb una intenció palesament adversa), un d’aquests politicastres que donen tothora llur parer extravagant sobre totes les qüestions deia poc ha de «La Publicitat» i de les seves reformes progressives: «És un diari qualsevol número del qual el podeu llegir a la capvuitada de la seva aparició sense retenir-ne la data.» Això és: un diari que conté articles i informacions que no són d’interès immediat. Això és: un diari d’interès permanent.

    Donat el concepte que de la premsa diària tenen alguns dels seus redactors, i, per suggestió, un nombre important de lectors, no ens sorprèn gaire el parer desenraonat del politiquet al·ludit. El diari, efectivament, és, per a molts, un full de vida fugaç que, a les vint-i-quatre hores de la seva meravellosa naixença entre els corrons de la rotativa, s’abisma al sac de la paperassa. El periodista rutinari el llença, avergonyit, al cove, entre el rebrec de l’altre paperam. Sovint, ni gosa mirar-se’l: té por de descobrir-hi la incurança de la seva intervenció precipitada. El lector rutinari el plega indelicadament entre el paper destinat a ésser venut al drapaire. Hom amaga el diari com amagaria un drap brut.

    Tenim del diari —i el nostre parer és compartit per altres excel·lents companys de redacció i per altres col·legues catalans— una idea (una «imatge», una «representació» en l’ordre plàstic; una «noció» en l’ordre els propòsits a realitzar; una «coneixença» en l’ordre de la tasca de «La Publicitat» i algun altre diari català proven) diversa, potser oposada a la idea del diari tradicional. El diari no és l’aparició furtiva d’uns fulls impresos redactats, linotipiats, corregits, compaginats, estereotipats amb el fi de justificar una «obra». La incúria en la composició literària i tipogràfica d’un diari serà, en l’esdevenidor, un testimoni de la incúria col·lectiva. El desordre establert en les seves columnes descobrirà un desordre major: polític, social, econòmic.

    El politicastre, que segurament pertany a l’escamot dels insatisfets de no sabem què (dels que no se senten contents fins que s’han pogut donar de baixa d’un partit, d’un sindicat, etc., per comunicar-ho amb ridículs B.L.M. als altres diaris dels altres partits, de les altres organitzacions sindicats, etc.; que no respiren fins que han cursat llur baixa d’un diari per un motiu fútil, etc.), a l’escamot dels desintegradors, en acusar «La Publicitat» de convertir-se en un diari d’actualitat permanent ha fet el seu millor elogi.

    Els qui han col·laborat i col·laboren a la tasca d’intel·lectualitzar la premsa escrita en català, de convertir-la en el portaveu integral de tots els esdeveniments —no pas solament dels fets diversos judicials, municipals o sardanístics, ans de tots els esdeveniments en llur complexitat—, acceptaran el blasme com un homenatge.

       No ens sabria greu que assenyalessin la nostra generació amb una frase equivalent a aquesta: «editava un diari perfecte». Reconeixem que hi ha molta de tasca a realitzar. La cooperació dels lectors no n’ha pas d’ésser absent. ¿Caldrà recordar la dita «... els coneixereu pel diari»?

                                                                                              [La Publicitat, 8-IV-1932]