EL DEURE DELS CIUTADANS

Llegiu: «En convocar-se les eleccions per a la consti­tució del primer Parlament nacional, tots els partits, a excepció d’una fracció comunista i dels grups minoritaris, van convenir en la presentació d’una candidatura única, símbol de la unitat nacional i homenatge a l’estreta soli­daritat establerta durant segles entre els fills del país, sense distinció de partit, de religió o d’estament.»

Si fa no fa, aquest text resum la història de la majo­ria de nacions europees alliberades en el moment de llur elevació a Estat independent. En el moment de consoli­dar el règim de llibertat, tots els ciutadans que durant els anys de submissió havien treballat plegats per la causa de la llibertat eren cridats a formar de nou per a constituir el primer Parlament, i es presentaven en can­didatura única, perquè aquell moment, com diu Masaryk, «és el moment més gloriós de la Pàtria».

Gairebé totes, potser totes, les pàtries del món han conegut aquest «moment feliç».

Només el nostre país ha d’ésser testimoni d’aquest es­pectacle: els seus devots fidels, a l’hora de servir-la amb més lleialtat, desfermen llurs passions partidistes o sec­tàries per promoure davant l’adversari, que ENTRE NOSAL­TRES ÉS A L’INTERIOR, una batussa civil, millor, unes «guer­retes civils», en les quals gairebé cada patriota forma i mana un estol advers.

Tots n’estem avergonyits, però aquesta és la realitat: els catalans es disposen a establir el primer Parlament prou dividits perquè quisvulla s’hi instauri per sotme­tre’ns a la més vexant de les servituds: la de l’enemic de la llibertat, nodrit amb la nostra pròpia sang.

Jo no sé si hi ha cap home, cap partit, cap escamot, o cap facció responsables d’aquesta divisió, o si és a la col·lectivitat —i bé podria ésser— a qui en cal culpar. Però sé que els qui han estat patriotes ara i adés, els qui han treballat per la Pàtria, els qui l’han estimada sense esperar recompensa, els qui l’han servida sense sol­·licitar cap favor, els qui l’han defensada sense aspirar a cap càrrec ni a cap prebenda, això és, els patriotes sen­se cap més qualificatiu, tenen en aquests moments un deure: excloure de les candidatures qualsevol nom sospitós de subordinar la causa de la llibertat a qualsevol altra causa. Ara és l’hora de la tria.

Quan tingueu els butlletins de vot a les mans, sigueu exigents com la vostra consciència: el patriota només pot votar patriotes, i té el deure d’evitar que no hi hagi nin­gú que doni el seu vot a qui en les hores de perill cedeixi a les suggestions de l’adversari.

La malifeta dels 90.000 electors frescs i recents no ha de repetir-se més. Ni la inconseqüència dels qui van dei­xar de costat En Pompeu Fabra. Ni la turpitud dels qui afavoreixen en corporacions públiques, mesos i mesos, els més agosarats servidors de ço que ja no és.

Si per a un demòcrata el vot és l’home, humana és la causa dels ciutadans lleials: inscriviu, doncs, damunt les vostres paperetes el nom d’aquells de qui esteu convençuts que en pròxims conflictes possibles seran al costat dels qui propugnen una política solidària de llibertat.

[La Publicitat, 13-XI-1932]

UN MONUMENT A RAMON LLULL

Miquel Ferrà, des d’aquesta mateixa plana, ha dit exactament allò que calia a propòsit de l’homenatge plàs­tic que les terres de llengua catalana deuen a Ramon Llull. Llur capitalitat, Barcelona, no té encara, en escau­re’s el setè centenari de la naixença del nostre primer gran poeta, un monument de pedra que assenyali al transeünt la permanència en el record del nom d’un dels nostres pocs valors universals.

(Millor!, diuen, Aquest, Aquell i El de més enllà. Millor!, responem a cor tots els catalans a qui la majoria de monuments aixecats a la memòria d’Algú en aquesta Barcelona sotmesa a la dictadura dels urbanicides ens sembla no pas un homenatge, ans una ofensa. Però, ¿i si, en un moment de seny, ens poséssim d’acord perquè aquest monument proposat per commemorar el centena­ri lul·lià fos aquella «noble estàtua» a la qual han al·ludit en poc temps no solament En Ferrà ans també N’Avinyó, En Segarra i N’Alós?)

Els poetes, que, entre nosaltres, són els qui més deuen a Ramon Llull, podrien ésser cridats, tant com els artis­tes, a triar l’indret més escaient per a erigir-hi l’estàtua i àdhuc hom els podria atorgar un lloc entre els ciuta­dans nomenats per a seleccionar els projectes escultòrics.

Personalment he pogut constatar en pocs dies de di­ferencia com la figura de Llull guarda als ulls de molts les seves proporcions, i com la seva obra interessa com una obra d’actualitat vivent.

No és pas que jo, personalment, cregui que un monu­ment urbà sigui el millor homenatge a un home il·lustre.

Tots els tòpics favorables a «la lectura de les seves obres», a «escoltar la veu del seu missatge», a «propagar les se­ves doctrines», a «seguir el seu exemple» són vàlids. Per a un homenatge plàstic a Ramon Llull en escaure’s el seu setè centenari em sembla no solament oportú sinó que crec que si Catalunya no visqués tan estranyament ab­sent d’ella mateixa, el monument a Ramon Llull estaria a hores d’ara a punt d’inaugurar-se.

De Llull hom en diu molt de bé. Però... d’esma. Per a molts de catalans és una figura gairebé mítica. Alguns romàntics del catolicisme l’han fet actual darrerament a Franca i els superrealistes, desentenent-se del cristianis­me fonamental de l’obra de Llull, l’han posat a la llista dels autors herètics que aconsellen de llegir. (Molts re­cordareu el somni llegendari: Llull, adormit al peu d’un arbre, va tenir un dia un somni. Li va semblar que veia damunt les fulles caràcters de lletra turcs i àrabs. Se­gons Llull —o la llegenda—, això era una revelació del cel. ¿No deu ser aquesta «mística» de la revelació que haurà suggerit als irrealistes francesos —Max Jacob, Bre­ton— d’incloure Llull entre els seus?)

Sigui quin sigui, però, el criteri que mereixi, per exem­ple, Llull filòsof, el seu nom és una rèplica als clercs defensors del quietisme intel·lectualista. Ningú com Llull no ha «intervingut» fins al martiri. Em deia fa poc un entusiasta de Benda que Llull no fou mai un intel·lectual, i que sempre, àdhuc en l’Ars Magna, fou un poeta. Per que rebutjar-ho?

M’he apartat una mica del tema d’aquest article la intenció del qual, per ventura també de poeta, és propo­sar que hom prengui en consideració el meu punt de vista particular favorable a l’acceptació del monument que en ple carrer del Bisbe, i a costat mateix del Palau de la Generalitat, la Dictadura destinava a no sé quins «màrtirs».

El lloc és el més escaient de la ciutat: l’arquitectura, discretíssima. Basta només triar els escultors per al bust o estàtua i per als relleus. Això permetrà enllestir el mo­nument aquest mateix any que és, si fa no fa, el del centenari.

Em farà costat ningú? 

[«La Publicitat», 2-IV-1933]