UN ESTIL PER A LA REPÚBLICA

Dubto que el Govern provisional de la República doni «un estil» a la nova política. Sense aquest «estil» és difí­cil que les manifestacions plàstiques de les diverses acti­vitats socials tinguin tampoc un estil. Crec conèixer tots els arguments vàlids per a justificar, amb elogi o amb blasme, aquesta carència: la mateixa provisionalitat, l’heterogeneïtat doctrinal dels seus components, el seu conservadorisme. Aquests, tals, diran que, desertor de l’ideal antic, però rebel a l’esperit nou, el Govern provi­sional representa l’absurd: un ideal nou amb esperit an­tic. Aquests altres, tals, diran que- només la Revolució és l’estil i que el Govern actual és una simple substitució. Hi haurà, també, els qui diran que l’estil és la unitat, i aquesta manca al Govern i al país; que és una síntesi, i aquesta tardarà anys, o segles, a trobar la capital que la realitzi; que és l’ordre, i que aquest en una república plurinacional no s’establirà sinó sota una dictadura de classe o una tirania intel·ligent. Tantes d’interpretacions ha donat hom a l’estil —en política, en plàstica, en litera­tura— que la memòria ens falla en voler-les recordar. «La democràcia no és cap política («la democràcia bur­gesa»); no donarà mai una art ni una literatura», llegíem fa pocs dies en un full vermell.
Grècia, Etrúria, Roma, Alexandria o Itàlia; Cató, Tar­quí o August; París o Moscou, poden il·lustrar tots aquests parers. I, encara, d’altres. La República espanyola, però, és una realitat, la nostra realitat. I al cor d’aquesta rea­litat, Catalunya.
¿Quina és, doncs, l’expressió plàstica del moment polí­tic modern? ¿Quina arquitectura civil, quina escultura, quina pintura, quin cisellat, quina tipografia, quina músi­ca, quina dansa, podrien exterioritzar, materialitzar, fer sensible als ulls, al tacte, a les orelles, la vida hispànica sota el règim novell?
Sé, exactament, quina era la plàstica del regim bor­bònic substituït. Sé, amb tants de centenars de catalans, el sofriment afrós dels amics del desordre poètic, dels vagabunds de l’esperit, dels amadors de totes les meta­físiques sota un Estat monàrquic propugnador i sosteni­dor dels més folls desordres materials. Puix que el desor­dre, millor, l’errabundària de l’esperit, vol un ordre ma­terial absolut. No pas l’ordre que guillotina els justos o pistoleja els afamats de veritat, ans bé el que articula «les justícies». Per tal com justícia, la suma de justícies, és l’ordre mateix: però ordre material, fet i fet. Quin no viure, el dels folls de l’esperit! Quin delerós vagar, al fons de la més tètrica de les galeres, el de tants de cente­nars d’esclaus!
Ho sé jo i ho saben tots quin era l’estil, quina era la plàstica que exterioritzava l’estat de la civilització espa­nyola sota els reis borbònics. Tots sabem, sobretot nosaltres, els catalans, com ens avergonyíem, com ens hem avergonyit d’haver-nos de dir espanyols, d’haver de travessar fronteres com a súbdits del Rei d’Espanya. Com hem mostrat, capcots, el passaport que traïa la nostra condició, com hem segellat, vacil·lants, la nostra corres­pondència adreçada a l’exterior. Espanya borbònica! Si amb plàstica expressionista pogués imatjar-la, em basta­ria de dibuixar una monumental barraca de carrabiners al cim de la qual onejaria la bandera espanyola bicolor. Casernes, universitats, delegacions d’hisenda, comissa­riats de policia, tot tenia el mateix estil, tot ho podíem plasticitzar amb la mateixa imatge. Però, ¿quina ètica, quina estètica original podia donar la misèria i l’opres­sió? Els detalls més insignificants donaven el to al rè­gim: des de l’arquitectura oficial a la imatgeria religiosa; des de la tipografia dels llibres oficials a la dels passa­ports. Un excel·lent company, que col·lecciona els dels di­ferents països, m’assegurava que amb la presentació ti­pogràfica dels passaports en tenia prou per a conèixer l’estat de cultura d’un país. Els d’Espanya, amb imper­donables errades en el text francès, són inferiors als de tot altre país europeu. (Recordem, de passada, que a la Península no hi ha cap foneria tipogràfica original, això és, que solament amb els tipus de lletra es caracteritza l’absència d’estil, per tant d’unitat, del país.) Un filatelis­ta us dirà que els segells d’Espanya són, sota aquest as­pecte, característics.
Què s’esdevindrà sota la República federal? ¿Que s’es­devindrà sota la República catalana federada? ¿És un moviment prou jove, prou fresc, prou optimista el que ha iniciat la revolució perquè doni un estil, perquè realit­zi una plàstica inèdita dins la tradició universal, dins la més ardent actualitat?
Sospito que durant el govern provisional la República mantindrà el mateix estil provisional. Ni una política radical. Ni unitat. Plàsticament veiem als escuts d’Espa­nya coberta la corona reial amb un llençol. És la in­terinitat... Però, i després? ¿Quina raó pot haver-hi per mantenir, posem per cas, l’absurd tricorni a la guàrdia civil?
Cal, doncs, que totes les forces joves de la República intentin la magnífica aventura de donar-li una plàstica. Això és: de donar-li una política. Cal que el cor sòlid de la joventut catalana, radical, basteixi amb els més nous dels materials la nova Catalunya sota la Unió federal de Repúbliques.
Cal donar un estil a la República, i que sigui Catalu­nya que l’imposi.

[La Publicitat, 27-V-1931]

I A LES ESCOLES...

El meu darrer comentari sobre el singular comporta­ment de tants amics concurrents als cursos de català els quals, tot d’una, han cregut innecessària la coneixença de la nostra llengua, ha coincidit amb l’obertura de nombrosos cursos de català. Els inscrits de nou, nombrosíssims, són gent molt jove: pertanyen a la darrera lleva i no descobreixen, encara, aspiracions burocràti­ques. Vol dir això que no tinc res a veure amb aquest eixam innoble d’arribistes que durant els dos primers anys d’autonomia, com les llagostes bíbliques, han tapat el sol tot estenent una ombra i una foscor sinistres da­munt el territori català.

Tants de catalanistoides, de socialistoides i de comu­nistoides, és a dir, de «catalanistes», de «socialistes» i de «comunistes» provisionals o previsors (o proveïdors) que no tenien res a veure amb els titulars legítims d’aquestes denominacions, són substituïts a les classes de català, per minyonesa noble i desinteressada que, com la d’al­gunes de les generacions d’abans de la Dictadura, reco­neixen en el Catalanisme una ètica i accepten, de la seva adhesió a la causa de la llibertat i de la grandesa de la Pàtria, deures i sacrificis. Em diuen que aquest minyo­nam procedeix gairebé tot d’escoles catalanes particu­lars i de grups escolars i escoles lliures amb professorat lleial. L’escola, doncs, reivindica la seva eficiència. Tinc la convicció que tots vosaltres, estimats lectors de «La Publicitat», convindreu amb mi que el problema de l’es­cola, si adés no estava resolt del tot, ara es planteja du­rament i greu.

Puix que és dura i greu la realitat escolar a Catalu­nya: no solament no hi ha escoles catalanes per a tots els nois catalans, sinó que la majoria de pares catalans no senten en llur consciència el remordiment patriòtic que han sentit darrerament els més modestos dels obrers del Saar, els quals, tot i llur franc internacionalisme ideo­lògic, a l’hora de triar escola per a llurs infants, els inscrivien a les escoles alemanyes. Sense tenir en compte la creu gammada, «perquè els ensenyaven en alemany i a estimar Alemanya», segons declara un obrer socialista.

A Catalunya hi ha milers i milers de pares que en arribar llurs fills a l’edat escolar no senten aquella emoció adient amb la transcendència de l’acte de decidir l’escola on anirà l’infant. Milers i milers de pares que lliuren llurs fills a la primera escola de la cantonada sense co­nèixer el trasbals profund de qui, per tal com estima la Pàtria, vacil·la abans de matricular-los a una escola on no solament no els ensenyen ni la llengua ni la història autòctones, ans els distreuen del compliment dels deu­res del ciutadà fidel al seu país. Hi ha pares que es diuen i es creuen catalanistes que no tenen ni remotament la idea que el primer deure del pare català és matricular l’infant a una escola catalana. Hi ha ciutadans que no manquen a cap aplec patriòtic: per Sant Jordi els tro­beu al vestíbul del Palau de la Generalitat; per l’Onze de Setembre, al peu del monument d’En Casanova. Canten «Els Segadors» a hora i a deshora, i obturen totes les butxaques del gec amb diaris catalans i fulls subversius. Però quan arriba l’hora de fer anar el noi a estudi o la noia a la costura obliden la idea i els excessos amb què massa sovint l’exhibeixen i claudiquen davant el compli­ment d’un deure elemental i indefugible: matricular-lo en una institució catalana d’ensenyament.

És tan important la resolució del problema escolar a Catalunya que no dubto a afirmar que és la primera de les nostres reivindicacions. Si els patriotes catalans arribessin a establir aquella solidaritat política que és al cor de tots i a la voluntat de molts, el problema escolar hauria d’ésser el tema preferit dels propagadors de les idees de redempció nacional.

Durant algun temps, tots els catalans haurien d’ésser mobilitzats per a l’obtenció d’aquesta reivindicació im­mediata: escoles catalanes per als infants catalans.

[La Publicitat, 16-II-1935]

CATALANS NACIONALS

Tots hem vacil·lat en la tria dels mots per a designar el nostre moviment de reivindicació nacional. El Catalanisme esdevingué Nacionalisme. Els partits catalanistes canviaren llur nom pel de nacionalistes. Els catalanis­tes s’anomenaren individualment nacionalistes. Darrera­ment, en desvaloritzar-se internacionalment els mots «na­cionalista» i «nacionalisme» en llur accepció imperialista, els patriotes catalans han preferit de substituir aquests mots equívocs pels primitius: «catalanista» i «catalanis­me».

En el pròleg que per al volum 77 de la «Col·lecció Po­pular Barcino» El principi de les nacionalitats ha escrit el seu autor, A. Rovira i Virgili, explica la substitució del títol inicial de l’opuscle, El nacionalisme, per l’actual i fa una breu disquisició sobre les diverses accepcions dels mots «nacionalista» i «nacionalisme», que havia propo­sat fa alguns anys René Johannet i adoptats, sense èxit, per alguns escriptors catalans. Aquests mots, inventats per a designar els moviments de reivindicació patriòtica dels pobles sense llibertat, no solament són, com diu A. Rovira i Virgili, de fonètica dura: són, emprats per Johannet i els seus, despectius. Si us plau, pejoratius. Té raó de refusar-los. Recordem amb disgust d’haver-los emprat alguna vegada.

La majoria de patriotes catalans coneixen el procés de matisació dels mots «nacionalisme» i «nacionalista», que A. Rovira i Virgili explica en el pròleg esmentat. No cal, doncs, referir-nos-hi. En canvi, el mateix autor proposa, amb el fi d’evitar equívocs, de substituir entre nosaltres el mot «nacionalista» pel de «nacional». Així, direm, per exemple, «catalans nacionals» per «nacionalistes cata­lans»: «moviment nacional» per «moviment nacionalis­ta». Creu també que fóra desitjable la substitució del mot «nacionalista» pel de «català». No creu prudent, però, per ara, de renunciar-hi, donat que hi ha molts catalans «que no són catalanistes, que no són catalans nacionals».

Si tenim, per ventura, alguna observació a fer quant a la substitució dels mots «catalanista» i «catalanisme», que no és avinent de retreure ara, en canvi la substitució que proposa A. Rovira i Virgili del mot «nacionalista» pel de «nacional» creiem que serà acceptada per la ma­joria d’escriptors catalans. No solament dir «català na­cional» és una manera «més pura i més clara», ans, a parer nostre, més justa i elegant.

Gairebé gosaríem dir —i és una apreciació subjecti­va— que l’expressió «català nacional» integra més totes les essències del catalanisme que no pas la de «català nacionalista». Diríeu que un «català nacional» s’ha incor­porat ja, definitivament, al moviment nacional, i que un «català nacionalista» pugna per aquesta incorporació. El primer diríeu que és un català «actiu» en l’ordre patriò­tic; el segon, un «aspirant».

Catalans nacionals! Quants som avui? ¿Quants de mi­lers de catalans hi ha que viuen en i per Catalunya, que viuen com a «nacionals» de Catalunya? No compteu els que creuen que Catalunya té dret a la seva llibertat, els defensors exteriors de la llibertat nacional de Catalunya, ans els que viuen, en carn i esperit, el procés d’allibera­ment nacional de la Pàtria. Això és: «catalans nacionals».

Aquesta expressió d’A. Rovira i Virgili matisa ricament el nostre vocabulari patriòtic. Repetim que no dubtem a creure que serà acceptada pel major nombre. Cal valo­ritzar-la prou perquè a no tardar l’aspiració de tots els catalans sigui d’esdevenir «catalans nacionals», d’osten­tar aquest apel·latiu amb l’arrogància de qui ha passat a ésser un ciutadà actiu de Catalunya.

                                                                                                [La Publicitat, I-IV-1932]

L'HOME TOTAL EN LLULL*

Amb aquest títol, la revista «Eulàlia» (març 1936) pu­blica una nota de J. V. Foix en la qual assenyala l’error dels qui abstreuen Llull del sentit unitari de les seves obres i de la seva acció apostolical. Segons J. V. Foix: «Abstreure de la lectura de les obres de Ramon Llull tantes de qualitats que li són pròpies ha facilitat, per ventura, l’adopció d’un Llull per a poetes, per a lingüis­tes, per a creients, per a pedagogs, etc. Però pot haver fet oblidar a alguns desprevinguts que tan múltiples activitats són inseparables de cadascuna d’aquelles quali­tats que nosaltres reconeixem com una sola qualitat, amb la seva ombra propícia, als crítics. —Vull dir que hi ha una sola realitat Llull, i que no és gaire fàcil separar en ell el poeta de l’apòstol. Tot, en Llull, respon a una sola vocació: amor de la humanitat per amor de Crist, amor de la unitat per amor de la unitat en Crist. Tota la poe­sia de Llull és un acte de donació de cor idèntic a la donació, si és que es pot dir així, de la seva voluntat ordenada a un sol fi: unir tots els pobles sota el símbol dels cristians. Quan algú diu de Llull “només m’interessa el pedagog, o el poeta, o el viatger. o l’home en la seva realització terrena”, isola Llull de Llull. La representació que en tenim aleshores és similar a la que, en el seu as­pecte físic, ens hauria donat un retratista que hagués dibuixat la mà de Llull, esculpit la seva barba o pintat l’ull esquerre. Llull no és el polígraf que parla de tot per amor de la saviesa, sinó que ho aprèn tot per amor de la coneixença i a causa de l’amor de Déu. En mots moderns, diríem que Llull és total. És ben cert que es podrà debatre si era el poeta Llull que es realitzava totalment en Crist o el cristià Llull que es realitzava poèticament en Crist. Més clar: si fou el poeta Llull qui anà devers Crist. Però en la seva biografia versificada és el nostre immor­tal que narra com fou Crist qui s’acosta al poeta. Llull, a partir d’aleshores, aprèn idiomes per amor de l’amor de Déu, i s’esforça per posar la filosofia, la teologia, la política, la ciència del seu temps al servei de la causa de l’Amat. —Llull no és temperamentalment un clàssic en tant que admetem en el clàssic una actitud dual. —En aquest temps que som, l’hauríem blasmat per idealista o l’hauríem acusat de romàntic. Amb inexactitud, puix que en ell no hi havia aspiració sinó possessió. El Llibre d’Amic e Amat, un dels millors llibres en llengua catalana, és el breviari del qui ja s’ha lliurat; en l’idealista i en el romàntic la insatisfacció és permanent. Aquell i aquest diríeu que s’allunyen per fer l’objecte més cobejable. Combregueu més amb la imatge que amb la realitat. —D’ací que l’ombra de Llull tingui tots els encisos de l’ombra física d’una catedral gòtica. Tots els elements hi han estat emprats per a un mateix fi: exalçar plàsticament el Creador. Llull l’exalçà meravellosament (en un català dolcíssim), pel verb, i, en una segona joventut, que durà quaranta anys, per l’acció.»

Per a J. V. Foix, amb independència del criteri que mereixi l’adhesió a Llull a una filosofia o a un sistema molt del seu segle, cal partir del lliurament total de Llull, pel pensament i per l’acció, a unes soles directives. 

                                                                                                                          [La Publicitat, 1-V-1936]

* Aquesta nota, sense signar, és una mostra d’un dels recursos de Foix per a difondre les pròpies idees que ell mateix considera de més pes. Així, la reproduïm tal com la publicà anònimament. En la seva sec­ció, però, de «Les arts i les lletres». (N. de l’E.)

UNA LLENGUA I UNA CULTURA

Ho hem dit amb insistència: el Catalanisme, ultra ésser una política, és una cultura. Més encara: el Catala­nisme, en tant que moviment nacional destinat a realit­zar dins l’àrea geogràfica de les terres que parlen una mateixa llengua la Idea catalana, és més exactament interpretat quan la política desenvolupada pels seus re­presentants dins les corporacions oficials tendeix a iden­tificar-se amb la cultura.

Tot just constituïda la comunitat catalano-balear i llançat el «Manifest als Mallorquins» que tan bella res­posta ha merescut, rebíem de València, la noble capital del País Valencià, el programa oficial dels actes que tin­dran lloc en aquella regió amb motiu de celebrar-s’hi del 26 de juliol al 2 d’agost la quarta setmana cultural va­lenciana. Sota el signe de la nostra llengua, València, per la voluntat, pel patriotisme i amb el suport dels seus fills més assenyalats, s’incorpora al vast moviment cultu­ral que indica la presencia d’un nucli vital a totes les terres on es parla català. La comunitat espiritual que uneix les comarques del País Valencià, remarcada per «Proa», entitat organitzadora de la quarta setmana cultu­ral valenciana, és del tot compatible amb la comunitat cultural que uneix les diverses regions de la Pàtria, on la unitat de l’idioma ha fet possible la gran renaixença.

Ahir mateix, els metges i els biòlegs de llengua cata­lana es reunien a Perpinyà, la bella ciutat catalana ca­pital del Rosselló, per celebrar-hi llur novè congrés. De Barcelona, de València, de Mallorca, els nuclis de con­gressistes han estat prou importants per a fer més palesa aquella alta solidaritat. En una mateixa llengua, els met­ges i els biòlegs de les diverses contrades on aquella és parlada, estableixen una organització científica que a la Catalunya central ha tingut sempre els seus defensors més decidits. Remarquem que és un fill de València, el doctor Corachan, qui representa el govern català i que és en català que recorda, a Perpinyà, per a cloure el seu parlament d’obertura, el tríptic del plorat Bofill i Mates: «València és un perfum, Catalunya una cançó, i Mallorca una essència», i que diu: «El Rosselló és totes les coses a la vegada.»

Per tal com València, la Catalunya del Principat, el Rosselló i les Illes parlen una mateixa llengua, és possi­ble la naixença —o la renaixença— d’una cultura que fa solidàries aquestes terres. És damunt aquesta comunitat de llengua i de cultura que els temps esdevenidors, si tots sabem ésser fills de la Idea, veuran bastir una polí­tica que farà sòlida pels segles la magna comunitat na­cional de la qual som, ja nosaltres, súbdits devots i lleials.

Fer sensible aquesta idea —que és la Idea catalana­— als fills de totes les contrades que uneix el conreu d’una mateixa llengua, és, per ventura, una tasca urgent. Si els catalans, els primers en llur adhesió, saben alliberar-se de l’instint de discòrdia, permanent en aquells que no saben projectar la Pàtria en el futur, per subordinar-se en drets i en deures a la causa de la comunitat, als qui tenen fe en els destins de Catalunya, el més noble dels exemples.

[La Publicitat, 26-VI-1936]