AMB I PER LA LLENGUA

Un tòpic freqüent: «Catalunya, en l’ús integral de la seva llengua, hi perd.» Un altre tòpic: «L’ús de llur idio­ma propi és per als catalans una qüestió sentimental. Contra el sentiment d’un poble no hi ha raó que hi val­gui. Cal, doncs, etc., etc.» El primer d’aquests tòpics l’em­pren, per un igual, catalanòfobs i catalanòfils: el segon és emprat per aquests darrers per a justificar llurs sim­paties envers Catalunya quan després d’haver reconegut la superioritat del castellà sobre el català es complauen a reconèixer la nostra afecció per la llengua pròpia. Tòpics, però, tan rebregat, segons ara es diu, el primer com el segon. Tan infonamentat l’un com l’altre. Contraris a la realitat tots dos. No cal que ens referim al primer, perquè contra seu hi ha trenta anys de literatura excel­·lent o detestable, tant se val, però sempre justificada. És oportú, en canvi, de fixar-nos en el segon, perquè no so­lament se’n valen els enemics de Catalunya per a exterio­ritzar llurs simpaties, ans també nombre excessiu de ca­talans. En la mitja dotzena de mítings on, amb un corat­ge que temem que ens fallarà per sempre més, vam con­córrer en aquestes eleccions, tots els oradors (com han davallat en categoria aquests singulars personatges!) que van creure oportú de referir-se al dret dels catalans a usar en totum la llengua nacional es van valer del tòpic «sentimental». Darrerament, Reparaz pare, en un dels seus bells articles a «Crisol», també s’hi refereix.

Doncs bé: nosaltres, que pertanyem al grup dels que consideren el plet lingüístic com la més cabdal (i la més urgent a resoldre) de les reivindicacions catalanes, hem sacrificat, per la victòria de la llengua, múltiples activi­tats de l’esperit, hem figurat joiosament a l’estol anònim dels soldats de la llengua, hem perdut —i més d’un— ­la nostra carrera literària i àdhuc la professional per la mateixa causa. Però no ho hem fet per cap motivació sentimental.

Per a molts de nosaltres, partidaris de l’ús integral i exclusiu del català, adversaris del bilingüisme en tant que aquest suposa el reconeixement de l’existència d’una llen­gua oficial amb la qual cal alternar i no una simple llen­gua exterior, útil per a l’expansió comercial, el català no és una llengua més bella, ni més dolça, ni més aspra, ni més expressiva, ni més pintoresca, ni més antiga que les altres llengües de la llatinitat. I si té cap d’aquestes vir­tuts o d’aquestes imperfeccions no ho hem fet valer per a legitimar la nostra intransigència. El nostre deler pel recobrament total de llur llengua pels catalans és fisiolò­gic. En reclamem l’ús com un presoner el de les mans o dels peus endogalats, perquè ella i només ella repre­senta íntegrament la nostra llibertat. No ignorem que milers de catalans que cobreixen llur indigència patriò­tica amb himnes i banderetes barrades o tricolors refusen de col·laborar a l’obra del recobrament lingüístic. Llur farsa, però, no tardarà a ésser proclamada.

Qui ama Catalunya, qui ha comprès la vastitud del moviment catalanista (que no és cap instaurador, ara per ara, de política acadèmica decadent com la que propug­na el lerrouxisme a Madrid i aconsellen els rerassagats d’ací, sinó una dinàmica antiacadèmica, una política con­tra la politiqueta, un futurisme republicà contra el pas­satisme republicà d’Estat), ha de rebel·lar-se contra tot intent de mutilació lingüística. Qui dintre Catalunya pro­tegeix la premsa no catalana o qui dins les corporacions, ateneus, sindicats, etc., no defensa fins a la més ardida intransigència l’ús integral del català, manca a un deure elemental i traeix els destins de Catalunya.

Puix que —oh, com interpretà el nostre punt de vista més car!— allò que escriví ahir Diego Ruiz a «L’Opinió» és la més justa de les visions. Barcelona (llegiu Cata­lunya) ha d’ensorrar la unitat d’Espanya i ha d’intentar d’abatre la de Franca. Barcelona és el cap i casal d’un Estat futur els límits del qual desconeixem encara. I la força que l’empeny és, no en tinguem dubte, catalans de tots els estaments, de tots els partits, de totes les contrades, el verb.

[La Publicitat, 4-VII-1931]

AMB L'AI AL COR

Adés ens tractaven com si fóssim uns calçasses: ara ens confonen amb els criolls. ¿Heu llegit la premsa ítalo­-feixista i franco-governamental d’ençà que es proclamà la República catalana a Barcelona i la República espanyola a Madrid? Com deuen patir, Déu meu, a l’hora del desde­juni, els lectors d’aquells diaris! Puix que, és cert: no hi llegireu cap dia una nova optimista procedent de Barce­lona ni de Madrid. En canvi, quins titulars en tractar-se d’un dels problemes que es posen davant la Constitució! Quins adjectius en el text! La premsa ítalo-feixista, és clar, infla el desori per es­parverar els liberals d’Itàlia, pecadors incorregibles, que creuen encara en la possibilitat de veure’s alliberats del Duce. La República espanyola, amb les seves inquietuds, és un «papu» de gran efecte per a fer recular, esporu­guits, a llurs cataus, els demòcrates del país. La premsa franco-governamental alterna les informacions alarmistes amb ponderats consells adreçats als ministres provisio­nals. (És clar que poden dir que de consells hi ha qui en demana: fa poc van visitar els territoris de la Repúbli­ca els dos socialistes francesos prou anomenats aquests dies perquè calgui recordar-ne els noms, que diu si ha­vien estat enviats a cercar, com a tècnics, per algú del Govern, perquè com a tals expressessin llur parer. En aquesta sol·licitació de parer nosaltres no hi érem. Ni els ciutadans de la República. Ha estat un acte pintoresc de provincianisme. Una «falla d’estil» de la República.)

La qüestió posada davant les Constituents que més preocupa la premsa esmentada és, però, la de l’Estatut català. En pocs dies hem vist acusats els catalans d’«ex­cessivament gosats», «pertorbadors inconscients», «repu­blicans inexperts», «separatistes adelerats», i, darrera­ment, d’«escelerats utopistes». Ho han dit així de Milà, de Roma i de París. Ha han repetit diaris de província. ¿Per que, col·legues de Franca i d’Itàlia, viure tot el dia amb l’ai al cor?

Mireu: hi ha una tradició establerta dins la premsa catalano-catalanista segons la qual els canvis polítics que esdevenen als altres paises són recollits o amb una im­parcialitat sense amagatall o amb aquella liberal simpatia amb què, mentre no subverteixin els principis més elementals de la doctrina democràtica, cal considerar els fenòmens que es produeixen sota els nostres ulls en el foll planeta en el qual ens cal de fer la viu-viu tan poques desenes d’anys. El catalanisme, millor, la premsa catala­nista, pot alliçonar, en aquest aspecte, algunes zones del periodisme europeu. Estem segurs que si els fenòmens que s’esdevenen aquests dies a Espanya s’haguessin pro­duït a un altre país d’Europa, la nostra atenció seria oberta a totes les seves fases. I en lloc de comentar «si és possible una República federal» en sentit dubitari, diríem amb el màximum de simpatia que «donen el bell exemple d’instaurar una República federal». En lloc de creure que atorgar la llibertat nacional als nuclis his­tòrics del país és un perill, asseguraríem que és un avan­tatge, etc.

Els nos tres col·legues ítalo-feixistes i franco-governa­mentals prefereixen, ells saben per què!, viure amb l’ai al cor i fer-hi viure llurs pobres lectors.

En canvi, veieu? (en parlarem amb tot detall), l’òr­gan dels grups meridionals que surt a París demana que els occitans s’adrecin a En Macià per a demanar-li que, en estabilitzar-se el català, hom tingui en compte els parlars del migdia. Diu, a la vegada, que Barcelona és la gran ciutat d’Occitània i, oh sorpresa!, que qualsevol habitant del sud de Franca entén més un escrit de «La Nau» o de «La Publicitat» que un de Paul Valéry...

Temps vindrà, per ventura, que l’ai al cor no serà fic­tici.

[La Publicitat, 30-VIII-1931]

VERDAGUER

Fa trenta anys que morí En Verdaguer i vint-i-dos que morí En Maragall. Vuitanta-set anys que nasqué l’autor de Canigó i setanta-un anys que nasqué l’autor del «Cant espiritual». ¿Recorden prou bé les darreres generacions aquests dos noms il·lustres? En el moment que Catalunya, la nostra mare Pàtria, espera, unànime, veure reconeguda la seva personalitat nacional, ¿té prou presents aquests dos noms: Verdaguer, Maragall? Dotzenes de pobles i de viles de Catalunya que han bescanviat els noms més típics de llurs carrers o ravals pels dels darrers provincials exòtics d’anomenada han oblidat un deure elemental: el d’honorar el nom dels catalans veritables, herois de la Renaixença catalana.
Diu Maragall que la glòria de Verdaguer, l’autèntica, consisteix a haver revivat el foc sagrat del verb català en un temps en què «la nostra llengua estava partida en dues: la literària i la dels baixos usos del poble». Fou ell qui, «portant copsada en la seva ànima de poeta tota l’essència del nostre parlar que vivia en la llengua noble i popular ensems, alta i viva, és a dir, verament poètica en boca del poble del camp i de la muntanya», establí una sola llengua. Verdaguer fou l’avantguarda dels unificadors literaris.

Discutirem, com diu també En Maragall, la concepció estètica d’En Verdaguer, analitzarem el sentiment de vida que contenen les seves obres, ponderarem la seva eficàcia. Però en ell honorarem el primer Poeta de la nova Catalunya, el primer Restaurador de la llengua literària, un dels primer exaltadors de la Catalunya gran. Al costal del seu tèrbol iberisme, el seu franc catalanisme integral. (¿Recordeu els seus versos «Davant un mapa», que dedica a Marià Aguiló? «Mireu-la bé, mireu-la bé la Reina —Del nostre cor, l’aimada Catalunya: —D’una àliga que arrenca la volada— Sembla tenir l’altívola figura.» ¿Qui pot ajudar, encara avui!, millor que els versos d’En Verdaguer, els versos patriòtics d’En Verdaguer, a recobrar aquests milers de catalans d’avui, perduts no sabem on?

Nosaltres, que, particularment, estimem l’obra d’En Verdaguer en la proporció i en la mesura que exigeix l’honestedat crítica, que no recomanaríem pas el seu mestratge literari sense reserves, exaltem en ell un dels primers restauradors de l’idioma, un dels primers prosistes de la nostra llengua —d’ara i adés— i el nom d’un precursor de l’ideal dels catalans.

[«La Publicitat», 6-III-1932]

«EL POETA ÉS QUI INSPIRA»

Si els ciutadans de Barcelona no estiguessin tan atra­fegats —distrets—, fa temps que haurien fet efectiu llur homenatge a aquests petits cenacles on es conrea el culte a l’esperit, i un dels quals, el dels «Amics de la Poesia», fa molt més pel bon nom de la ciutat que tot un consell de gestors municipals insensibilitzats per llur pròpia inútil gestió.

Els qui tenen la sort de concórrer a les reunions pe­riòdiques dels «Amics de la Poesia» s’han fet càrrec ben sovint de la importància que té per a la causa de la cultura una entitat com l’esmentada, que fa possible reunir entorn d’un poeta uns quants centenars de ciuta­dans per als quals la poesia és encara una realitat pre­sent,

A la reunió de dilluns, com adés quan hi havíem es­coltat Riba, Carner o Paul Valéry, vam tenir la mateixa torta impressió d’alta civilitat. Tot un públic, en bona part femení, envaint —aquest és el mot— una sala per escoltar amb fervor una lectura de bons poemes.

Paul Éluard. més nòrdic que llatí, francès de Chau­martin, la «ville rouge» de prop de París, va comparèi­xer acompanyat d’alguns poetes catalans —Riba, Foix, Garcés, Manent—, i, immediatament, el silenci, un silenci que va durar una hora, va ésser absolut. Devem a la gen­tilesa de Paul Éluard envers «La Publicitat» la publicació del text íntegre del curt parlament amb que va precedir la lectura dels seus poemes:

«El poeta és aquell qui inspira molt més que aquell qui és inspirat. Els poemes tenen sempre grans marges blancs, grans marges de silenci en els quals la memòria ardent es consuma per a recrear un deliri sense passat. Llur principal qualitat és, ho repeteixo, no pas d’invocar, ans d’inspirar. Tants de poemes d’amor sense objecte reuniran un bon dia els amants. Somniem sobre un poe­ma com somniem sobre un ésser. La comprensió, com el desig, com l’odi, és feta de les relacions establertes entre la cosa compresa i les altres compreses o incom­preses.

»La poesia crea mites. Imposa la primavera al cor de la tardor, el gust de les dones rosses entre els braços embrunits. Per al poeta res no és mai del tot absent. Mai no està situat del tot ni en l’espai, ni en el temps. Els millors potser, els únics poetes, són els qui suporten d’ésser traduïts i compresos en totes les llengües i que commouen a través dels segles.

»La poesia és eterna i universal. Exalta tot el que hi ha de sublim en la natura humana, és la deu no corrompuda de la vida. I és, per tal com és la vida que milita sempre contra totes les potències de desolació que sostenen l’agonisme i la bestiesa. Està dotada d’un accent que denota i fa la vida en un món de necessitats prudentment ordenades i d’estirabots remorejants. Tendeix sempre, amb les seves imatges extralúcides, amb les seves imatges clares com l’aigua de roca, a la comprensió perfecta de l’inhabitual i a la seva utilització contra les destrosses d’un “cert” bon seny. Milita insolentment per un règim nou, el de la lògica lligada a la vida, no com una ombra, ans com un astre.»

A continuació Éluard va llegir poemes corresponents a les diverses etapes de la seva producció poètica —de Capitale de la douleur; Mourir de ne pas mourir; L’amour, la poésie; La vie immediate; La rose publique; Facile—, tot intercalant-hi un text de L’immaculée Conception escrit en col·laboració amb André Breton; abans d’acabar va llegir cinc poemes inèdits.

Una ovació que va durar estona va subratllar l’adhesió dels oients. Tot d’admiradors es van acostar al poeta, que anava acompanyat de la seva gentil muller , per a felicitar-lo. I no hi va haver prou temps per a signar tants àlbums com li presentaven les belles admiradores.

                                                                       [«La Publicitat», 22-I-1936]