Bé entenem el que vol en dir els qui ençà i enllà de Milà
i de Moscou proclamen amb la veu robusta escaient a un convençut entusiasta
«precisament» de la causa del Partit que mana, que l’art i la vida són una «mateixa cosa». O que «literatura és humanitat».
I que la personalitat del poeta és civil i política: realista, diuen. A Venècia la vostra
realitat és feixistíssima. A Kharkov, socialistíssima. No hi ha antítesi entre
acció i pensament. (Ho enteneu? Inerts entre l’acció d’aquells que l’atzar ha
elegit com els vostres tirans i la vostra; entre llur pensament i el vostre.)
Crec que només un foll pot sostenir que l’acció i el
pensament han d’ésser divergents. ¿Què vol dir que entre els literats-poetes —i entre els altres— hi ha utilitaris i estetes? ¿Què vol dir això a Berlín? I a Mèxic? (¿O a
Madrid sota Goicoechea o sota Largo-Caballero?) «No hi ha més realitat que la real», diuen, a cor, milanesos i
moscovites. La realitat, però —la
del real útil, o «visceral» com diuen els de l’extrema esquerra
dels convençuts—, és una a Berlín, una altra a La Haia. Si el vostre pare s’estableix
a L’Havana, la «realitat» política i civil, o social, no serà la mateixa que si
el vostre pare s’estableix a Belgrad. Sereu un usurpador si a Leningrad crideu
«visca Mussolini!», i a Gènova «visca Stalin!». Puix que atengueu bé: quan els
realistes socials us demanen que sigueu útils —això és, subordinats— a la causa
de la cultura i de la civilització, de llur cultura i de llur civilització, llur pretensió és de convertir-vos sense
esperança en uns estetes, que és allò precisament de què sou acusats. Estetes d’una estètica oficial, per
tant, artificial.
Us demanen que
mentiu. Exigeixen la vostra
esclavitud. Us permetran, després, de besar la mà que us paga. És la inclinació
natural dels miserables.
Jo també crec que no hi ha distinció entre humanisme i
literatura, entre el món i l’art, entre l’acció i el pensament. Però, com a poeta, jo tinc la meva
acció a realitzar, urgent. El meu instint
és segur i la meva realitat és total. La meva realitat, com la de tots els
poetes, és suprema. Per tant, antilocal, extrapatriòtica, universal.
¿Quin sentit pot tenir per a un poeta lliurat precisament
a l’acció, que per a ell és pensament, una expressió tan freqüent, tan vulgar
avui com «crítica feixista» o «crítica socialista»? ¿Quina relació hi ha entre
la poesia «eterna» i el règim, un règim mutable? ¿Entre la seva realitat total —perenne— i la realitat política a Bulgària o
a Irlanda?
No és cert que
hi hagi antítesi entre acció i pensament en els poetes. Els poetes «realitzen»
en llur mitjà propi, que no és el dels economistes ni el dels polítics. El
poeta, nu davant l’home i davant la natura, no és responsable si, en situar-se
davant la més alta de les realitats —superrealitat o suprarealitat—, sembla,
als ulls dels falsos realistes del real immediat, situar-se «enfront» del mur on s’escorren,
inestables, les ombres moridores.
[«La
Publicitat», 2-X-1934]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada