El setembre vinent tindrà
lloc a Roma el xiii Congrés
Internacional dels arquitectes, el qual desenvoluparà els temes següents: 1)
Consistència i construcció dels nous materials i resultats obtinguts amb llur
ús; 2) De les coneixences útils als arquitectes, funcionaris o professionals
lliures, en l’estudi dels edificis públics i dels plans reguladors de la
ciutat, per tal que puguin col·laborar útilment en la projecció d’aquests
plans, que comprenen tots els edificis, ponts, carreteres, estacions, etc., el
conjunt de les quals contribueix a l’estètica general i a la urbanística, tal
com aquesta és entesa actualment; 3) Estudi dels mitjans que els arquitectes
poden emprar per fer comprendre clarament al públic i a les administracions els
avantatges de recórrer a llur competència i a llurs serveis directes, sense
passar a través dels intermediaris inútils com les societats de construccions;
4) De l’estandardització en l’habitació col·lectiva; 5) De la construcció,
circulació i protecció subterrània; 6) Protecció de la concessió general dels
projectes i drets dels arquitectes de dirigir-ne les construccions; 7)
Concursos d’arquitectura i construccions de caràcter públic.
Ens sembla que els temes
anunciats són prou interessants perquè els arquitectes que tenen el sentit de
la responsabilitat —no són pas tots— hi fixin l’atenció. Els interessats, com
nosaltres, per l’ordenació d’un estil que reculli les fretures de la
sensibilitat moderna, els amorosos de les «asimètriques simetries», com
nosaltres, i els qui, també com nosaltres, creuen que l’estil fa els pobles,
seguim sempre amb atenció les temptatives que, en l’ordre arquitectònic i
urbanístic, són exposades en aquests congressos per arquitectes de tendència diversa
però d’intenció concorde.
Potser, entre nosaltres, i
encara que alguns deuen creure que no, hom insisteix poc entorn del tema de l’estil.
En instaurar-se la República, des de La Publicitat i amb el nostre nom
legal vam exposar el nostre desencís: la República no tenia estil. No ho dèiem
en el sentit d’alguns escriptors castellans, per bé que l’estil polític i l’estètica
mantinguin uns lligams que no són albiradors per a tothom. La forma, però,
respon sovint al contingut: una «revolució» que mantenia cobertes amb un pellingot
de sac les velles insígnies dels escuts, que tapava amb franges roges de les
banderes arriades[1]
i que, l’endemà mateix d’haver estat «proclamada», copiava i refeia el vell,
fracassava com a tal. Potser és arriscat afirmar-ho, per tal com no va ésser,
des del primer moment, una revolta estètica, ans únicament sentimental, la
Revolució fracassava, com a tal, a les quaranta-vuit hores d’haver estat
proclamada.
El sovietisme, el nazisme i
el feixisme —fosca, tèrbola o actual— estan representats per una estètica. L’anglicisme
i el kemalisme, també. A Itàlia han passat de l’estació ferroviària de Milà a
la de Florença; Moscou rectifica les seves desviacions neoclassicistes i
accepta l’estètica nova tot escoltant els parers dels més decidits dels arquitectes
interessats per a trobar l’estil que correspon als temps actuals. Al
classicisme acadèmic oposen un classicisme viu.
L’arquitectura expressa,
millor que cap altra art, l’estil d’un poble. Amb l’estil, la seva originalitat
i la seva forca: la Catalunya autònoma tampoc no va respondre del tot als
interessos vius de l’esperit nou. Per tal com no va tenir una política li va
fallar, en tants d’aspectes, l’estètica. Allà on va triomfar la voluntat de
reforma —al·ludim l’acte més efectiu que han vist realitzar, que és el de la
Universitat autònoma— triomfava un estil cultural.
(I pensar que hi va haver
diaris catalans i periodistes catalans que van combatre, en català, la primera
Universitat pròpia! És evident que és en nom del Catalanisme que hom ha atacat
més despietadament Catalunya.) A dreta i a sinistra els irresponsables fan
gruix.
Doneu-me només el passaport
d’un país i us diré com és. O un bitllet governatiu o les titulars d’un diari.
Un poble amb estil, que vol dir amb una política clara i directa, el descobriu
en els detalls més perdedors. Un poble amb estrenyecaps atia l’anarquia.
Quan Catalunya, moralment,
s’ha desfet, ho proclamen els urbanistes, els arquitectes i àdhuc els
periodistes: vegeu quin català escriuen molts dels nostres joves. La Dictadura
va donar el «gòtic» del carrer del Bisbe i la incòmoda Exposició de Montjuïc.
La desfeta de la Generalitat dóna un estil arquitectònicament i espiritualment
representat per l’edifici de la Cambra de la Propietat, del Portal de l’Àngel.
Allà on no hi ha regla ni
estil hi ha barbàrie.
Preferim, qui ens ho blasmarà, un vell edifici que faci
olor de nou a un edifici novell que flairi reumàtic. Encara que l’autor, bugat
o moix, ens vulgui fer creure que ho ha fet expressament. Els imitadors d’engruts
i rovells no són dels nostres. Ja en tenim prou amb certes manifestacions de
pessebrisme municipal, medieval o camperol.
[La
Publicitat, 14-VIII-1935]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada