Qui no s’ha adonat? Aquest, Aquell i
Aquell Altre, poeta, novel·lista i erudit, respectivament; En Pere, En Pau i
En Berenguera, dramaturg, filòsof i periodista, respectivament, escriuen
un català que els crítics més assenyalats han reconegut, segons llur manera de
dir, «modèlic», El més eminent, poeta, per exemple, té el crèdit del més
exigent dels filòlegs: el més popular, periodista, per exemple, és un acreditat
purista. Qui vol escriure català, versaire novençà o novel·lista universitari,
llegeix i rellegeix els texts de tots ells per llimar i polir l’estil propi. Qui
es creu culte no gosaria dir en veu alta que ha oblidat de llegir encara que
només sigui un paràgraf d’aquests estilistes eminents.
Doncs bé: Aquest, Aquell i Aquell
Altre, com els mateixos Pere, Pau i Berenguera, quan entre ells tenen llurs
savis debats al clos més confortable de l’Ateneu o llurs diàlegs espurnants
pels bars literaris o per les redaccions més conspícues, parlen un baix
dialecte subbarceloní en el qual cap de llurs milers d’admiradors anònims no
reconeixeria el mestre.
Tots hem estat testimonis d’aquesta
conversió del bell catalanesc escrit dels nostres autors famosos en un argot
enteranyinat parlat per ells mateixos, i que a hores d’ara, amb honorables
excepcions, és corrent sobretot al Ninot i a la Franca Xica.
No em refereixo, és clar!, al bon
parlar, sinó al bell parlar, o millor, al just parlar. Crec que En Montull, poeta,
i En Bofarull, periodista —poso per cas—, haurien d’abandonar a casa, a l’Ateneu,
al Bar automàtic i a la Redacció, llur estrany pudor, a conseqüència del qual
ells, que parlen interiorment bé, «tradueixen»
llur diàleg al dialecte que entre tots hem convingut que calia sebollir. (No em
refereixo, és clar!, al noble dialecte local, ans al murciano-català, tan de
moda.)
Us irrita topar amb un col·lega il·lustre
que per no passar per bufat us etziba a vós, exactament a
vós, un doll de castellanades sintàctiques, prosòdiques i
gosaria dir ortogràfiques que a hores d’ara hi ha molts de xofers, molts d’adroguers
i molts de sastres, tots ells conseqüents, que s’avergonyirien de mantenir en
llur lèxic.
No es tracta pas que diguin,
exagerats!, «mercès», «historiaire», «quelcom», ni, a tot drap, «tanmateix». Ni que
ornin llurs paraules amb «homs», «ços» i «llurs» indiscrets. Però que, com un
anglès mitjà, un francès mitjà i fins i tot un català mitjà d’avui, bandegin de
la conversa les impureses que han eliminat ja dels texts. Sense avergonyir-se’n!
Puix que si la catalanització per mitjà de l’escola és tan progressiva com tots
voldríem, es trobaran a no tardar pràcticament corregits per l’ataconador o l’esbotzacarrers,
i considerats, de Terrassa a la Torrassa, com a ciutadans anacrònics.
Els assenyalaran amb el dit i diran:
—Són uns senyors d’aquell temps...
[La Publicitat, 23-XIl-1932]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada