Pot semblar «inactual», com a Nietzsche
les seves consideracions. Però l’expressió és precisament de Nietzsche, en la
segona de les seves consideracions inactuals, Els estudis històrics: «Cal
organitzar el caos.» (Recordem que Joan Crexells, l’enyorat, en converses
particulars, preveia, com a antídot a l’època en la qual «hom
considerarà només les masses» i «l’abandonament complet de la personalitat a
favor del processus universal», un retorn, meditat, a Nietzsche, al més
original de Nietzsche.)
Cal guardar proporcions, és clar. No
estem exposats al perill d’ésser envaïts per la història. Certa
joventut, retardada en alguns aspectes, és indòcil o indiferent, i ha desaprès.
Nietzsche diria que «ha guarit», contra el que ell esperava, però, no han
esdevingut encara «homes», no han après encara de conèixer-se ells mateixos.
Surten d’un agregat on només aparentaven ésser adults per integrar un agregat
novell on els demanen d’abdicar de la individualitat a benefici de l’home col·lectiu.
No els esclavitza la història, però els esclavitza el «devenir». No saben ésser
ni no-històrics ni suprahistòrics. Blasmen un dogma en nom d’un
altre dogma; substitueixen una apologètica per una altra i el sadisme pel
masoquisme. No els vaga d’aturar-se un moment en el cós foll vers
la incerta clariana per descobrir la llum que porten en ells mateixos. Eren
gent de ramat i el ramat enyoren. Canvien de gos.
Això entre els destacats. Calia dir-ho? Però,
els altres? La majoria? En descriure Nietzsche el caos en què es van debatre
els grecs abans d’organitzar-se, diu que llur cultura era un garbuix de
concepcions exòtiques, semítiques, egípcies, i llur religió una guerra dels
déus de tot l’Orient. Van aprendre, però, d’organitzar el caos, i d’esclaus doblegats
sota el pes de tant de tresor van passar a ésser els hereus. El van augmentar,
el van fer fructificar, van crear una civilització.
El caos en què es debaten els
nostres no és, malauradament, cap garbuix de concepcions de formes, sinó de
sentiments. La càrrega que els doblega com uns camàlics no és cap tresor de
cultures, sinó un sac de gemecs. Mentre ací i allà intenten d’establir les
Ciutats ideals, ací gemeguem i plorem.
Quan la nova generació, la més castigada,
que, intel·lectualment i espiritualment, es va formar sota la Dictadura
de Primo de Rivera, va poder establir contacte amb les realitats patriòtiques
i socials, els primers guies que ha acceptat
han estat aquells qui ja porten
un garbuix indestriable dintre seu, els inendegables. Hem vist entre nosaltres
aconseguir els més allargats tiratges tot de publicacions on, en un mateix
número, feien l’apologia del Nacionalisme, del Comunisme i de l’Anarquia; on
situaven en un mateix pla, per exemple, Prat de la Riba, Marx, Pi i Margall, Bakunin
o els més irresponsables arribistes; on donaven, amb lletra grossa, les màximes
més personals dels nostres pensadors al costat i en equivalència amb les de
saberuts desqualificats.
Rica de sentiments, però fosca d’intel·ligència
i fluixa de caràcter, a la nova generació ningú no li ha ensenyat encara que
per a la convivència sota un règim liberal i democràtic cal, amb el
recobrament de la Pàtria, el recobrament de cadascun dels ciutadans en llur pròpia
consciència i en la consciència de la col·lectivitat.
[La Publicitat, 21-II-1932]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada