J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 24 de desembre del 2012

DE LA UNIVERSALITAT

Ho dec haver dit moltes vegades: tot tendeix, en aquests temps, a la unitat. Fou inútil que el regim fei­xista, a Itàlia, assagés, durant els seus primers anys, de realitzar una moda nacional, condemnés la música de dansa, moderna, o protegís la literatura passada posada al servei de la política. L’experiència italiana i el seu fra­càs en aquest ordre no foren aprofitats pels racistes ale­manys. El nazisme, més dur que el nacionalisme feixis­ta, més «concret», ha fet també la seva experiència, i les seves restriccions imposades a favor d’una plàstica o d’una literatura autòctona han estat inútils: l’arquitec­tura, la moda, la dansa i la poesia dels qui s’arrisquen a fer-ne segueixen el corrent universal, extranacional i an­tiràcic. Els millors tangos, tan poc aris!, són preferits a les danses regionals i tenen intèrprets distingits en els jazz alemanys: les elegants de Berlín o de Roma no mo­difiquen ni una línia del model internacional; els arquitectes de Milà o de Munic basteixen segons les directives noves.
Ni el nacionalisme italià ni el racisme germànic no han atès de «nacionalitzar», en el sentit de valoració na­cional de l’autòcton, allò que l’esperit o la moda han universalitzat. El procés ha estat més aviat a la inversa: es nacionalitza l’universal. És una manera segurament involuntària d’atènyer, per un procés d’adaptació regional, la unitat.
Si cuirassats, avions, tancs, fàbriques de productes químics, uniformes militars i caretes de gasos asfixiants —l’uniforme més radicalment universal— s’assemblen, res no pot evitar que a les preocupacions tècniques dels mi­litars i dels polítics —i a les dels homes de ciència­— corresponguin unes altres preocupacions dels pensadors, dels poetes o dels artistes típicament universals com aquelles.
Aquesta és la realitat: el nacionalisme modern, en les seves dues modalitats, estimulador de diferenciacions o d’antagonismes en l’ordre polític, esdevé factor d’unitat en l’ordre formal i plàstic. Els nacionalistes marroquins i els nacionalistes japonesos es distingeixen dels conformistes de llurs països per llur vestit europeu. El nacionalisme modern, imperialista o pacifista, ha vençut el tipisme.
(Neixen, en canvi, noves especialitzacions nacionals moderníssimes: el rus és paraxutista; l’italià, aviador, etcètera.)
No vull remarcar (ha esdevingut un tòpic en escriptors polítics) si Rússia s’ha nacionalitzat gràcies a la Revolució —fa molts anys que ho crec així— ni si Itàlia tendeix a organitzar-se en règim socialista. Allò que m’interessa són les manifestacions unitàries de l’esperit. Per exemple, en la poesia.
                     
                                      [La Publicitat, 26-II-1936]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada