Ho dec haver dit moltes vegades: tot tendeix, en aquests temps, a la unitat. Fou inútil que el regim feixista, a Itàlia, assagés, durant els seus primers anys, de realitzar una moda nacional, condemnés la música de dansa, moderna, o protegís la literatura passada posada al servei de la política. L’experiència italiana i el seu fracàs en aquest ordre no foren aprofitats pels racistes alemanys. El nazisme, més dur que el nacionalisme feixista, més «concret», ha fet també la seva experiència, i les seves restriccions imposades a favor d’una plàstica o d’una literatura autòctona han estat inútils: l’arquitectura, la moda, la dansa i la poesia dels qui s’arrisquen a fer-ne segueixen el corrent universal, extranacional i antiràcic. Els millors tangos, tan poc aris!, són preferits a les danses regionals i tenen intèrprets distingits en els jazz alemanys: les elegants de Berlín o de Roma no modifiquen ni una línia del model internacional; els arquitectes de Milà o de Munic basteixen segons les directives noves.
Ni el nacionalisme italià ni el racisme germànic no han atès de «nacionalitzar», en el sentit de valoració nacional de l’autòcton, allò que l’esperit o la moda han universalitzat. El procés ha estat més aviat a la inversa: es nacionalitza l’universal. És una manera segurament involuntària d’atènyer, per un procés d’adaptació regional, la unitat.
Si cuirassats, avions, tancs, fàbriques de productes químics, uniformes militars i caretes de gasos asfixiants —l’uniforme més radicalment universal— s’assemblen, res no pot evitar que a les preocupacions tècniques dels militars i dels polítics —i a les dels homes de ciència— corresponguin unes altres preocupacions dels pensadors, dels poetes o dels artistes típicament universals com aquelles.
Aquesta és la realitat: el nacionalisme modern, en les seves dues modalitats, estimulador de diferenciacions o d’antagonismes en l’ordre polític, esdevé factor d’unitat en l’ordre formal i plàstic. Els nacionalistes marroquins i els nacionalistes japonesos es distingeixen dels conformistes de llurs països per llur vestit europeu. El nacionalisme modern, imperialista o pacifista, ha vençut el tipisme.
(Neixen, en canvi, noves especialitzacions nacionals moderníssimes: el rus és paraxutista; l’italià, aviador, etcètera.)
No vull remarcar (ha esdevingut un tòpic en escriptors polítics) si Rússia s’ha nacionalitzat gràcies a la Revolució —fa molts anys que ho crec així— ni si Itàlia tendeix a organitzar-se en règim socialista. Allò que m’interessa són les manifestacions unitàries de l’esperit. Per exemple, en la poesia.
Ni el nacionalisme italià ni el racisme germànic no han atès de «nacionalitzar», en el sentit de valoració nacional de l’autòcton, allò que l’esperit o la moda han universalitzat. El procés ha estat més aviat a la inversa: es nacionalitza l’universal. És una manera segurament involuntària d’atènyer, per un procés d’adaptació regional, la unitat.
Si cuirassats, avions, tancs, fàbriques de productes químics, uniformes militars i caretes de gasos asfixiants —l’uniforme més radicalment universal— s’assemblen, res no pot evitar que a les preocupacions tècniques dels militars i dels polítics —i a les dels homes de ciència— corresponguin unes altres preocupacions dels pensadors, dels poetes o dels artistes típicament universals com aquelles.
Aquesta és la realitat: el nacionalisme modern, en les seves dues modalitats, estimulador de diferenciacions o d’antagonismes en l’ordre polític, esdevé factor d’unitat en l’ordre formal i plàstic. Els nacionalistes marroquins i els nacionalistes japonesos es distingeixen dels conformistes de llurs països per llur vestit europeu. El nacionalisme modern, imperialista o pacifista, ha vençut el tipisme.
(Neixen, en canvi, noves especialitzacions nacionals moderníssimes: el rus és paraxutista; l’italià, aviador, etcètera.)
No vull remarcar (ha esdevingut un tòpic en escriptors polítics) si Rússia s’ha nacionalitzat gràcies a la Revolució —fa molts anys que ho crec així— ni si Itàlia tendeix a organitzar-se en règim socialista. Allò que m’interessa són les manifestacions unitàries de l’esperit. Per exemple, en la poesia.
[La Publicitat, 26-II-1936]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada