J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 28 de gener de 2013

CLAUSURA DEL CENTENARI LUL·LIÀ

Acabem l’any, i amb ell s’extingeix la data d’una com­memoració literària: la del centenari de la naixença de Ramon Llull. Commemoració llarga per la indefinició de la data: 1233-34-35 ... Això ha afavorit als lul·listes in­teressats a fer conèixer Llull a tants de catalans d’avui absents de tot allò que ens és propi. També ha afavorit als qui, com nosaltres, hem acceptat el lul·lisme com una posició. En un país on cap figura central no il·lustra el geni autòcton oblidar Llull és desagradablement simpto­màtic. Per tal com Llull no solament pot esdevenir una figura central sinó que, al meu entendre, l’és.
Ho he repetit amb freqüència: les grans qualitats i els grans defectes de Llull són, encara avui, les nostres grans qualitats i els nostres grans defectes. Cada català vivent, progressista o reaccionari —artista, sacerdot o sol­dat— té guardades les proporcions en l’ordre al geni im­mortal, aquelles mateixes qualitats i aquells mateixos de­fectes. Amb tanta de reducció d’escala com calgui per a amidar-los. Però és difícil d’imaginar-vos Llull a través de la lectura de les seves obres, de fer-vos-el personalment vivent, sense que topem amb un català gegantí, que eleva totes les nostres realitats espirituals i casuals a alçades pirinenques o a projeccions alpines. Seny i Follia, Raó i Lirisme —establiu els paral·lels que cregueu més per­tinents— dominen alternativament la figura i l’obra —la Intenció Immortal— de Llull i, a l’ombra de tanta de grandesa, cadascun de nosaltres.
La seva passió d’unitat i de síntesi —que és la nos­tra—, els seus escorcolls verbals, la seva fúria de conei­xença, la seva dolcesa lírica, les seves cobejances i els seus desencisos són manifestacions d’un estat d’esperit autòcton, permanent a través dels segles. Són el drama representat per tots i cadascun dels qui hem estat o som.
Llull no ha tingut la sort, però, que els qui han pres la «posició» lul·iana —que no significa pas l’acceptació d’una doctrina lul·liana— fossin prou en nombre per tal que els estudis lul·lians conquistessin joves voluntats i contribuents generosos. Esparsos, els lul·listes contempo­ranis realitzen, amb esforços dolorosos, llur tasca lenta i dura. La commemoració del viiè centenari no ha pas contribuït, com havíem arribat a creure, a establir una Fundació Lul·liana sòlida. Havent restat la Catalunya oficial absent de Llull, el poble n’ha romàs més absent encara. Un monument que els qui estimen Llull creien veure edificat al cor del carrer del Bisbe torna a ésser destinat, ens diuen, a fer marmori un acord de la dicta­dura!
És agre de consentir-hi, però és així. A Llull, se li nega el monument a l’indret més escaient de la ciutat entre el Palau de la Generalitat i la Catedral, perquè sota l’auto­nomia no és la voluntat de Catalunya la que guia els pro­pis destins.
De la commemoració d’aquest centenari, n’haurem obtingut, editorialment, beneficis cars. Amb l’aparició de Blanquerna i amb la del Llibre d’Amic e Amat en edició popular, els lul·listes han edificat llur petit monument que jo crec indestructible.
En aquest any de clausura advoquem perquè el nom de Llull i el que representa brilli davant les noves gene­racions amb perdurable claror. El monument de pedra, menys urgent, assenyalarà un dia el pas de Catalunya de «Província» a «Poble».

[«La Publicitat», 1-I-1936]

Cap comentari:

Publica un comentari