J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

diumenge, 20 de gener de 2013

EL CATALANISME ESSENCIAL

Ningú no s’hi nega: tots, escriptors, artistes, profes­sors, homes de ciència, músics, arquitectes, afirmen, amb llarga complaença, el «Missatge als Mallorquins». Només d’explicar-los-en, per alt, la intenció, els uns i els altres n’abasten la importància. Un s’oblida, tan sovint, que l’au­tonomia és un mitja posat al servei del Catalanisme!
Tot el secret de l’adhesió fervorosa de tants de cata­lans als actes de cultura que se celebren aquestes setma­nes és ací. Tant més que treballàvem tants d’anys dura­ment i coratjosament per la causa final de Catalunya —que és la seva incorporació com a entitat espiritual in­dependent a la cultura universal. Allà on dèiem «Catala­nisme» molts han posat «Autonomia» també; quan crèiem molts que calia catalanitzar d’arrel, molts d’altres han cregut que el més urgent era «republicanitzar» a la ma­nera castellana, o provincianitzar a la francesa o a la moscovita. L’autonomia ha esdevingut aleshores un tema abstracte, fàcil de defensar, de Barcelona estant, en mal castellà, en diaris provincians entre la ressenya d’una corrida de toros i un discurs, tot eloqüent, d’algun ate­neista madrileny embriagat de la seva pròpia eloqüència.
Un parla tant d’autonomia que hi ha qui arriba a oblidar de servir-se’n. Si hi ha català que l’ha posada i tot en vitrina, entre canelobres tothora encesos. Fan com més d’un, cobejós d’auto, que l’oblida, per por de mal­metre’l, al garatge!
D’ací que els qui, a la dreta o a l’esquerra, havien cre­gut —i creuen— que el Catalanisme era —és— una Idea que calia —que cal— realitzar, s’agombolen al volt del primer que, en nom de la Cultura, actua per Catalunya. Puix que, qui ho diria!, com en els temps de dictadura, molts no gosen parlar del dret de Catalunya en la seva realitat, de la Pàtria com a òrgan integrador, i releguen la Idea central del nostre moviment col·lectiu, que és la Idea Catalana, a l’oblit d’uns Jocs Florals, d’una fontada, d’un marbre commemoratiu o d’una ballada amb cobla i tot! Aleshores, Mare de Déu, amb quin fervor es com­porten!
No és pas ben bé això. El Catalanisme, que és una Cultura, és també una política —encara que, com ho creiem molts, aquesta política sigui també una cultura. És més inexacte creure que l’autonomia és un òrgan di­ferenciat del Catalanisme. Si l’autonomia no fos un instrument posat al servei del Catalanisme, tant se valdria no retre-li un culte excessiu. M’agrada més parlar de Catalunya que de Catalunya autònoma. Com adonar-me que alguns, amb exemplar saviesa, parlen de la Universitat de Barcelona i no de la Universitat autònoma. ¿Som autònoms? Què fer, doncs, tots plegats? L’endemà de l’autonomia, si tots fóssim efectivament autònoms i no doctrinalment autonomistes, la faç de Catalunya hauria canviat gloriosament.
Tanmateix, milers de catalans pensen així. A milers i milers de patriotes, escampats en una polseguera de par­tits, els bat el cor de pensar que no tardarà a arribar l’hora en la qual l’autonomia servirà per a realitzar Cata­lunya, per a instaurar totes les coses en Catalunya. A mi­lers i milers els sembla, com a mi, que aquesta realitza­ció és visiblement lenta ...
No estranyem gens que el «Missatge als Mallorquins» hagi obtingut, immediatament després de la seva apari­ció, tantes d’adhesions. És una veu catalana, pura en la seva intenció i quasi majestuosa en el to. Després de tanta de doctrina abstracta, de tant d’autonomisme hàbilment defensat amb vocabulari de tesi universitària, de tant de republicanisme històric, de regionalisme prehis­tòric i de flamenquisme traduït en un català inferior, ha arribat potser el moment que irrompi el Catalanisme amb tota la seva força original, i amb tota la seva ori­ginal interpretació del mot «revolució», dit, expressat, in­terpretat a la catalana.
« ... que irrompi». És a dir, que s’imposi, amb tota la violència espiritual i amb els òrgans de l’autonomia com a armes.
En adherir-se al «Missatge als Mallorquins», molts catalans ho han aprofitat per a refrescar-se, per a rejove­nir-se en les aigües dolces del sentiment català. La tesi ofega la vida... La Constitució mutila la Pàtria...
El «Missatge als Mallorquins» és un acte de presència dels catalans vitals.

                                                                                             [La Publicitat, 28-V-1936]

Cap comentari:

Publica un comentari