POESIA I CONEIXENÇA

Hi ha un corrent molt favorable a considerar la poesia com una operació experimental per arribar a la coneixença. Molts de poetes, doncs, fins ara vexats, veuran reivindicada llur obra; molts de retòrics que fins ara havien ocupat el lloc d’aquests hauran de cedir llurs possessions. La confusió entre retòrica i poesia no serà possible («Retòrica —diu Ramon Llull [Doctrina pueril, capítol 73, pf. 18]— és parlar bellament e ordenadament, per la qual són agradablement ordenades paraules e per la qual hom és exoït moltes de vegades»). La fe de coneixença és fe de poeta. L’operació a la qual es lliura és operació d’amor. Ja no som sols a fer aquestes constatacions. A la retòrica França, on hom ha pretès ignorar Rimbaud i Lautréamont, la reivindicació del poeta és cada dia més freqüent. On algunes publicacions literàries admeten ja certes distincions. Rolland e Reneville acaba d’escriure: «El poeta formula el seu somni a la manera segons la qual l’absolut es somia. Tenim el dret d’esperar que l’estudi de les condicions de l’art poètic ens permetrà de comprendre per analogia el mecanisme pel qual hi ha una relació permanent entre el microcosme i el macrocosme. I per bé que no podem pretendre guardar l’absolut amb la nostra consciència, i conservar la nostra personalitat davant seu, ens caldrà recordar sovint que “Igualar és comprendre”. Puix que el poeta és verament aquest Prometeu, robador de foc, que dóna la llum al seu món, seguim-lo en les seves operacions màgiques i intentem treure de la seva experiència els ensenyaments que conté».

                                                                                               [La Publicitat, 26-IV-1933]