La confusió entre aquests dos conceptes sempre ha estat, sovint, remarcada.
Molts de retòrics són, injustament, anomenats poetes. Poesia és, però, creació.
Ni el retòric, ni l’acadèmic no poden considerar-se, com a tals, poetes, per justa
que sigui la versificació. Per original que sigui el sistema. L. d. G. Frick és
del mateix parer. La majoria dels anomenats poetes francesos d’avui són uns
hàbils pastitxadors: de Malherbe, de Ronsard, d’Hugo, de Delille, de
Baudelaire, de Verlaine, de Mallarmé («per no esmentar Rimbaud,
l’Exepcional!»). Molts manlleven, con els nostres floralistes, a la llatinitat
pseudo-clàssica i a l’Edat Mitjana. «La poesia de creació és una raresa, tot i
ésser l’única que veritablement pot comptar.» «La poesia només val en tant que
és proferida per una veu única que reuneix profunditat, la puresa, l’encís i
l’originalitat. Sinó, val menys que la prosa corrent, que almenys interessa en
tant que aporta un fet, un document, una simple anècdota.» Massa retòrics i
pocs poetes. D’ací la malfiança dels lectors.
[La Publicitat,
18-X-1933]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada