Adés ens tractaven com si fóssim uns calçasses: ara ens
confonen amb els criolls. ¿Heu llegit la premsa ítalo-feixista i
franco-governamental d’ençà que es proclamà la República catalana a Barcelona i
la República espanyola a Madrid? Com deuen patir, Déu meu, a l’hora del desdejuni,
els lectors d’aquells diaris! Puix que, és cert: no hi llegireu cap dia una
nova optimista procedent de Barcelona ni de Madrid. En canvi, quins titulars
en tractar-se d’un dels problemes que es posen davant la Constitució! Quins adjectius en el text! La
premsa ítalo-feixista, és clar, infla el desori per esparverar els liberals d’Itàlia,
pecadors incorregibles, que creuen encara en la possibilitat de veure’s
alliberats del Duce. La República espanyola, amb les seves inquietuds, és un
«papu» de gran efecte per a fer recular, esporuguits, a llurs cataus, els demòcrates
del país. La premsa franco-governamental alterna les informacions alarmistes
amb ponderats consells adreçats als ministres provisionals. (És clar que poden
dir que de consells hi ha qui en demana: fa poc van visitar els territoris de
la República els dos socialistes francesos prou anomenats aquests dies perquè
calgui recordar-ne els
noms, que diu si havien estat enviats a cercar, com a tècnics, per algú del
Govern, perquè com a tals expressessin llur parer. En aquesta sol·licitació de
parer nosaltres no hi érem. Ni els ciutadans de la República. Ha estat un acte
pintoresc de provincianisme. Una «falla d’estil» de la República.)
La qüestió posada davant les Constituents que més
preocupa la premsa esmentada és, però, la de l’Estatut català. En pocs dies hem
vist acusats els catalans d’«excessivament gosats», «pertorbadors
inconscients», «republicans inexperts»,
«separatistes adelerats», i, darrerament, d’«escelerats utopistes». Ho han dit així de Milà, de Roma i
de París. Ha han repetit diaris de província. ¿Per que, col·legues de Franca i d’Itàlia,
viure tot el dia amb l’ai al cor?
Mireu: hi ha una tradició establerta dins la premsa
catalano-catalanista segons la qual els canvis polítics que esdevenen als
altres paises són recollits o amb una imparcialitat sense amagatall o amb
aquella liberal simpatia amb què, mentre no subverteixin els principis més elementals de la doctrina democràtica,
cal considerar els fenòmens
que es produeixen sota els nostres ulls en el foll planeta en el qual ens cal de
fer la viu-viu tan poques desenes d’anys. El catalanisme, millor,
la premsa catalanista, pot
alliçonar, en aquest aspecte, algunes zones del periodisme europeu. Estem
segurs que si els fenòmens que s’esdevenen
aquests dies a Espanya s’haguessin produït a un altre país d’Europa, la nostra atenció seria oberta a totes les
seves fases. I en lloc de comentar «si és possible una República federal» en sentit dubitari, diríem amb el màximum
de simpatia que «donen el bell exemple d’instaurar una República federal». En lloc de creure que atorgar la llibertat
nacional als nuclis històrics del país és un perill, asseguraríem que és un
avantatge, etc.
Els nos tres col·legues ítalo-feixistes i franco-governamentals
prefereixen, ells saben per què!, viure amb l’ai al cor i fer-hi viure llurs
pobres lectors.
En canvi, veieu? (en parlarem amb tot detall), l’òrgan dels grups meridionals que
surt a París demana que els occitans s’adrecin a En Macià per a demanar-li que,
en estabilitzar-se el català,
hom tingui en compte els parlars del migdia. Diu, a la vegada, que Barcelona és
la gran ciutat d’Occitània i, oh sorpresa!, que qualsevol habitant del sud de
Franca entén més un escrit de «La Nau» o de «La Publicitat» que un de Paul
Valéry...
Temps vindrà, per ventura, que l’ai al cor no serà fictici.
[La
Publicitat, 30-VIII-1931]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada