Si els ciutadans de Barcelona no estiguessin tan atrafegats —distrets—, fa
temps que haurien fet efectiu llur homenatge a aquests petits cenacles on es
conrea el culte a l’esperit, i un dels quals, el dels «Amics de la Poesia», fa molt més pel bon nom de la
ciutat que tot un consell de gestors municipals insensibilitzats per llur pròpia
inútil gestió.
Els qui tenen la sort de concórrer a les reunions periòdiques dels «Amics
de la Poesia» s’han fet càrrec ben sovint de la importància que té per a la causa de la
cultura una entitat com l’esmentada, que fa possible reunir entorn d’un poeta
uns quants centenars de ciutadans per als quals la poesia és encara una
realitat present,
A la reunió de dilluns, com adés quan hi havíem escoltat Riba, Carner o
Paul Valéry, vam tenir la mateixa torta impressió d’alta civilitat. Tot un
públic, en bona part femení, envaint —aquest és el mot— una sala per escoltar
amb fervor una lectura de bons poemes.
Paul Éluard. més nòrdic que llatí, francès de Chaumartin, la «ville rouge» de prop de París, va comparèixer
acompanyat d’alguns poetes catalans —Riba, Foix, Garcés, Manent—, i, immediatament,
el silenci, un silenci que va durar una hora, va ésser absolut. Devem a la gentilesa
de Paul Éluard envers «La Publicitat» la publicació del text íntegre del curt
parlament amb que va precedir la lectura dels seus poemes:
«El poeta és aquell qui inspira molt més que aquell qui és inspirat. Els poemes tenen sempre grans
marges blancs, grans marges de silenci en els quals la memòria ardent es
consuma per a recrear un deliri sense passat. Llur principal qualitat és, ho
repeteixo, no pas d’invocar, ans d’inspirar. Tants de poemes d’amor sense
objecte reuniran un bon dia els amants. Somniem sobre un poema com somniem
sobre un ésser. La comprensió, com el desig, com l’odi, és feta de les
relacions establertes entre la cosa compresa i les altres compreses o incompreses.
»La poesia crea mites. Imposa la primavera al cor de la tardor, el gust de
les dones rosses entre els braços embrunits. Per al poeta res no és mai del tot
absent. Mai no està situat del
tot ni en l’espai, ni en el temps. Els millors potser, els únics poetes, són
els qui suporten d’ésser traduïts i compresos en totes les llengües i que
commouen a través dels segles.
»La poesia és eterna i universal. Exalta tot el que hi ha de
sublim en la natura humana,
és la deu no corrompuda de la vida.
I és, per tal com és la vida que milita sempre contra totes les potències de
desolació que sostenen l’agonisme i la bestiesa. Està dotada d’un accent que denota i fa la vida en un món de necessitats prudentment
ordenades i d’estirabots
remorejants. Tendeix sempre, amb les seves imatges extralúcides, amb les seves imatges
clares com l’aigua de roca, a la comprensió perfecta de l’inhabitual i a la seva utilització contra les destrosses d’un “cert” bon seny. Milita
insolentment per un règim nou, el de la lògica lligada a la vida, no com
una ombra, ans com un astre.»
A continuació Éluard va llegir poemes corresponents a les diverses etapes
de la seva producció poètica —de Capitale de la douleur; Mourir de ne pas mourir;
L’amour, la poésie; La vie immediate; La rose publique; Facile—, tot intercalant-hi un text de L’immaculée Conception
escrit en col·laboració amb André Breton; abans d’acabar va llegir cinc
poemes inèdits.
Una ovació que va durar estona va subratllar l’adhesió dels oients. Tot d’admiradors
es van acostar al poeta, que anava acompanyat de la seva gentil muller , per a felicitar-lo. I no hi va haver prou temps per a signar tants àlbums com li presentaven les belles
admiradores.
[«La
Publicitat», 22-I-1936]
Manca el darrer paràgraf, d'aquest article, el que diu: "Entre els concurrents vam veure els poetes catalans de més anomenada."
ResponEliminaI després de "belles admiradores" no hi va un punt sinó tres puntets suspensius...