EL CATALANISME ESSENCIAL

Ningú no s’hi nega: tots, escriptors, artistes, profes­sors, homes de ciència, músics, arquitectes, afirmen, amb llarga complaença, el «Missatge als Mallorquins». Només d’explicar-los-en, per alt, la intenció, els uns i els altres n’abasten la importància. Un s’oblida, tan sovint, que l’au­tonomia és un mitja posat al servei del Catalanisme!
Tot el secret de l’adhesió fervorosa de tants de cata­lans als actes de cultura que se celebren aquestes setma­nes és ací. Tant més que treballàvem tants d’anys dura­ment i coratjosament per la causa final de Catalunya —que és la seva incorporació com a entitat espiritual in­dependent a la cultura universal. Allà on dèiem «Catala­nisme» molts han posat «Autonomia» també; quan crèiem molts que calia catalanitzar d’arrel, molts d’altres han cregut que el més urgent era «republicanitzar» a la ma­nera castellana, o provincianitzar a la francesa o a la moscovita. L’autonomia ha esdevingut aleshores un tema abstracte, fàcil de defensar, de Barcelona estant, en mal castellà, en diaris provincians entre la ressenya d’una corrida de toros i un discurs, tot eloqüent, d’algun ate­neista madrileny embriagat de la seva pròpia eloqüència.
Un parla tant d’autonomia que hi ha qui arriba a oblidar de servir-se’n. Si hi ha català que l’ha posada i tot en vitrina, entre canelobres tothora encesos. Fan com més d’un, cobejós d’auto, que l’oblida, per por de mal­metre’l, al garatge!
D’ací que els qui, a la dreta o a l’esquerra, havien cre­gut —i creuen— que el Catalanisme era —és— una Idea que calia —que cal— realitzar, s’agombolen al volt del primer que, en nom de la Cultura, actua per Catalunya. Puix que, qui ho diria!, com en els temps de dictadura, molts no gosen parlar del dret de Catalunya en la seva realitat, de la Pàtria com a òrgan integrador, i releguen la Idea central del nostre moviment col·lectiu, que és la Idea Catalana, a l’oblit d’uns Jocs Florals, d’una fontada, d’un marbre commemoratiu o d’una ballada amb cobla i tot! Aleshores, Mare de Déu, amb quin fervor es com­porten!
No és pas ben bé això. El Catalanisme, que és una Cultura, és també una política —encara que, com ho creiem molts, aquesta política sigui també una cultura. És més inexacte creure que l’autonomia és un òrgan di­ferenciat del Catalanisme. Si l’autonomia no fos un instrument posat al servei del Catalanisme, tant se valdria no retre-li un culte excessiu. M’agrada més parlar de Catalunya que de Catalunya autònoma. Com adonar-me que alguns, amb exemplar saviesa, parlen de la Universitat de Barcelona i no de la Universitat autònoma. ¿Som autònoms? Què fer, doncs, tots plegats? L’endemà de l’autonomia, si tots fóssim efectivament autònoms i no doctrinalment autonomistes, la faç de Catalunya hauria canviat gloriosament.
Tanmateix, milers de catalans pensen així. A milers i milers de patriotes, escampats en una polseguera de par­tits, els bat el cor de pensar que no tardarà a arribar l’hora en la qual l’autonomia servirà per a realitzar Cata­lunya, per a instaurar totes les coses en Catalunya. A mi­lers i milers els sembla, com a mi, que aquesta realitza­ció és visiblement lenta ...
No estranyem gens que el «Missatge als Mallorquins» hagi obtingut, immediatament després de la seva apari­ció, tantes d’adhesions. És una veu catalana, pura en la seva intenció i quasi majestuosa en el to. Després de tanta de doctrina abstracta, de tant d’autonomisme hàbilment defensat amb vocabulari de tesi universitària, de tant de republicanisme històric, de regionalisme prehis­tòric i de flamenquisme traduït en un català inferior, ha arribat potser el moment que irrompi el Catalanisme amb tota la seva força original, i amb tota la seva ori­ginal interpretació del mot «revolució», dit, expressat, in­terpretat a la catalana.
« ... que irrompi». És a dir, que s’imposi, amb tota la violència espiritual i amb els òrgans de l’autonomia com a armes.
En adherir-se al «Missatge als Mallorquins», molts catalans ho han aprofitat per a refrescar-se, per a rejove­nir-se en les aigües dolces del sentiment català. La tesi ofega la vida... La Constitució mutila la Pàtria...
El «Missatge als Mallorquins» és un acte de presència dels catalans vitals.

                                                                                             [La Publicitat, 28-V-1936]

UNA POLÍTICA I UNA DOCTRINA

¿Quin diari, quin dels partits polítics afectes a Cata­lunya no ha establert, un dia o altre, els guanys obtinguts pel moviment, de l’Oda a la Pàtria ençà? El cofoia­ment ha fet, però, que alguns s’excedissin en establir el balanç, i, exaltada la imaginació, han arribat a confondre les cabanes amb castells i els parracs penjats dalt els pallers amb banderes de triomf. Em prenc la llibertat, en la diada commemorativa d’avui, de remarcar que, ara i per ara, i al cap de dos anys de pretesa revolució, Cata­lunya no s’ha recobrat encara espiritualment i que la fervor patriòtica necessària per a realitzar la «revolució de fons», això és, la Idea Catalana, per la qual (no us alarmeu, minyons de la darrera lleva literària) totes les coses han d’ésser instaurades en Catalunya, no lliga, per consentiment democràtic, els catalans d’avui en una aspi­ració comuna.
No sóc sol a compartir el criteri que el Catalanisme és, ultra una política, una doctrina. La seva «emoció» ini­cial, ¿no es deu, per ventura, a la fusió de ço que per­tany, moralment, a l’home, amb ço que volem que sigui la Pàtria? L’equivalència per substitució de: la creença, l’amor, la joia, la coneixença, l’esperança, l’afecció per la llibertat característiques del deler individual amb el deler col·lectiu que ha valorat el moviment, ha permès l’adhesió al Catalanisme dels més bells esperits del país a partir de l’alba de la Renaixença. El desencís actual de molts d’aquests idealistes, ¿no es deu precisament a l’error ra­dical dels governants d’avui d’haver-se desentès de les consignes morals que enfervoreixen en el comú?
Si admetem, doncs, aquesta interpretació del nostre moviment —a la qual deu tota la seva força— quan sen­tim debatre al voltant nostre si Aquest, Aquell o Aquell Altre «han traït», em costa d’abstenir-me de cridar a tot vent que tots o hem traït o hem omès. Des del punt de vista idealista, qualsevol mancament a l’ètica inclusa en el moviment és o una omissió o una deserció. Qui subor­dina la Pàtria al partit traeix; qui, a l’hora d’assentar els fonaments, ha predicat —i practicat— la desunió, sigui el que sigui el pretext, és deslleial. Deserta, i és infidel, el demagog; ha traït el qui ocupa llocs indeguts als escalafons democràtics, el qui cobra d’una corporació públi­ca per un càrrec que no exerceix.
El Catalanisme nat de la Renaixença deu la seva for­ça i el seu prestigi a la seva decisió moral. Crec, doncs, que l’esforç dels idealistes d’avui ha d’ésser d’endegar el retorn a aquesta noble dretura amb el fi de preparar les ments i les voluntats per a quan arribarà l’hora de la veritable revolució, en la qual, ho repetiré de nou, totes les coses de la pàtria seran instaurades en Catalunya, i pel Catalanisme en tant que adoctrina amb normes i precep­tes de convivència social i humana.

                               [La Publicitat, 24-VIII-1933]

CATALANS NACIONALS

Tots hem vacil·lat en la tria dels mots per a designar el nostre moviment de reivindicació nacional. El Catalanisme esdevingué Nacionalisme. Els partits catalanistes canviaren llur nom pel de nacionalistes. Els catalanis­tes s’anomenaren individualment nacionalistes. Darrera­ment, en desvaloritzar-se internacionalment els mots «na­cionalista» i «nacionalisme» en llur accepció imperialista, els patriotes catalans han preferit de substituir aquests mots equívocs pels primitius: «catalanista» i «catalanis­me».

En el pròleg que per al volum 77 de la «Col·lecció Po­pular Barcino» El principi de les nacionalitats ha escrit el seu autor, A. Rovira i Virgili, explica la substitució del títol inicial de l’opuscle, El nacionalisme, per l’actual i fa una breu disquisició sobre les diverses accepcions dels mots «nacionalista» i «nacionalisme», que havia propo­sat fa alguns anys René Johannet i adoptats, sense èxit, per alguns escriptors catalans. Aquests mots, inventats per a designar els moviments de reivindicació patriòtica dels pobles sense llibertat, no solament són, com diu A. Rovira i Virgili, de fonètica dura: són, emprats per Johannet i els seus, despectius. Si us plau, pejoratius. Té raó de refusar-los. Recordem amb disgust d’haver-los emprat alguna vegada.

La majoria de patriotes catalans coneixen el procés de matisació dels mots «nacionalisme» i «nacionalista», que A. Rovira i Virgili explica en el pròleg esmentat. No cal, doncs, referir-nos-hi. En canvi, el mateix autor proposa, amb el fi d’evitar equívocs, de substituir entre nosaltres el mot «nacionalista» pel de «nacional». Així, direm, per exemple, «catalans nacionals» per «nacionalistes cata­lans»: «moviment nacional» per «moviment nacionalis­ta». Creu també que fóra desitjable la substitució del mot «nacionalista» pel de «català». No creu prudent, però, per ara, de renunciar-hi, donat que hi ha molts catalans «que no són catalanistes, que no són catalans nacionals».

Si tenim, per ventura, alguna observació a fer quant a la substitució dels mots «catalanista» i «catalanisme», que no és avinent de retreure ara, en canvi la substitució que proposa A. Rovira i Virgili del mot «nacionalista» pel de «nacional» creiem que serà acceptada per la ma­joria d’escriptors catalans. No solament dir «català na­cional» és una manera «més pura i més clara», ans, a parer nostre, més justa i elegant.

Gairebé gosaríem dir —i és una apreciació subjecti­va— que l’expressió «català nacional» integra més totes les essències del catalanisme que no pas la de «català nacionalista». Diríeu que un «català nacional» s’ha incor­porat ja, definitivament, al moviment nacional, i que un «català nacionalista» pugna per aquesta incorporació. El primer diríeu que és un català «actiu» en l’ordre patriò­tic; el segon, un «aspirant».

Catalans nacionals! Quants som avui? ¿Quants de mi­lers de catalans hi ha que viuen en i per Catalunya, que viuen com a «nacionals» de Catalunya? No compteu els que creuen que Catalunya té dret a la seva llibertat, els defensors exteriors de la llibertat nacional de Catalunya, ans els que viuen, en carn i esperit, el procés d’allibera­ment nacional de la Pàtria. Això és: «catalans nacionals».

Aquesta expressió d’A. Rovira i Virgili matisa ricament el nostre vocabulari patriòtic. Repetim que no dubtem a creure que serà acceptada pel major nombre. Cal valo­ritzar-la prou perquè a no tardar l’aspiració de tots els catalans sigui d’esdevenir «catalans nacionals», d’osten­tar aquest apel·latiu amb l’arrogància de qui ha passat a ésser un ciutadà actiu de Catalunya.

                                                                                                [La Publicitat, I-IV-1932]

UNA LLENGUA I UNA CULTURA

Ho hem dit amb insistència: el Catalanisme, ultra ésser una política, és una cultura. Més encara: el Catala­nisme, en tant que moviment nacional destinat a realit­zar dins l’àrea geogràfica de les terres que parlen una mateixa llengua la Idea catalana, és més exactament interpretat quan la política desenvolupada pels seus re­presentants dins les corporacions oficials tendeix a iden­tificar-se amb la cultura.

Tot just constituïda la comunitat catalano-balear i llançat el «Manifest als Mallorquins» que tan bella res­posta ha merescut, rebíem de València, la noble capital del País Valencià, el programa oficial dels actes que tin­dran lloc en aquella regió amb motiu de celebrar-s’hi del 26 de juliol al 2 d’agost la quarta setmana cultural va­lenciana. Sota el signe de la nostra llengua, València, per la voluntat, pel patriotisme i amb el suport dels seus fills més assenyalats, s’incorpora al vast moviment cultu­ral que indica la presencia d’un nucli vital a totes les terres on es parla català. La comunitat espiritual que uneix les comarques del País Valencià, remarcada per «Proa», entitat organitzadora de la quarta setmana cultu­ral valenciana, és del tot compatible amb la comunitat cultural que uneix les diverses regions de la Pàtria, on la unitat de l’idioma ha fet possible la gran renaixença.

Ahir mateix, els metges i els biòlegs de llengua cata­lana es reunien a Perpinyà, la bella ciutat catalana ca­pital del Rosselló, per celebrar-hi llur novè congrés. De Barcelona, de València, de Mallorca, els nuclis de con­gressistes han estat prou importants per a fer més palesa aquella alta solidaritat. En una mateixa llengua, els met­ges i els biòlegs de les diverses contrades on aquella és parlada, estableixen una organització científica que a la Catalunya central ha tingut sempre els seus defensors més decidits. Remarquem que és un fill de València, el doctor Corachan, qui representa el govern català i que és en català que recorda, a Perpinyà, per a cloure el seu parlament d’obertura, el tríptic del plorat Bofill i Mates: «València és un perfum, Catalunya una cançó, i Mallorca una essència», i que diu: «El Rosselló és totes les coses a la vegada.»

Per tal com València, la Catalunya del Principat, el Rosselló i les Illes parlen una mateixa llengua, és possi­ble la naixença —o la renaixença— d’una cultura que fa solidàries aquestes terres. És damunt aquesta comunitat de llengua i de cultura que els temps esdevenidors, si tots sabem ésser fills de la Idea, veuran bastir una polí­tica que farà sòlida pels segles la magna comunitat na­cional de la qual som, ja nosaltres, súbdits devots i lleials.

Fer sensible aquesta idea —que és la Idea catalana­— als fills de totes les contrades que uneix el conreu d’una mateixa llengua, és, per ventura, una tasca urgent. Si els catalans, els primers en llur adhesió, saben alliberar-se de l’instint de discòrdia, permanent en aquells que no saben projectar la Pàtria en el futur, per subordinar-se en drets i en deures a la causa de la comunitat, als qui tenen fe en els destins de Catalunya, el més noble dels exemples.

[La Publicitat, 26-VI-1936]

 

«PATRIOTA, ESQUERP I ÍNTEGRE»

La Conferència del Desarmament ha motivat una ma­nifestació imponent de les voluntats pacifistes de tot el món. Per damunt les diversitats de raça, de llengua, de religió i de concepció social, els esperits més sensibles s’han mostrat unànimes a assenyalar els perills d’una re­presa d’hostilitats guerreres onsevulga que fos i l’opor­tunitat d’aprofitar l’aspiració a la pau de la majoria dels homes d’avui per a endegar definitivament aquelles voluntats i per a fer-la pràcticament efectiva.
 Per poc inclinats que us sentiu pels temes periodís­tics que es refereixen als problemes de la pau i del desarmament, us haureu adonat de com és copiosa, sobretot en aquests darrers temps, la literatura que s’hi refereix: no hi ha escriptor polític, ni escriptor independent, ni agrupament de literats prou lliures per a desentendre’s de les pressions oficials, ni caricaturista polític, que no hagin fet pública manifestació d’aquella voluntat de pau que caracteritza els esperits universals d’avui.

A la secció Meridians, donem el text del manifest adreçat al seu Govern pels escriptors txecs més assenyalats, i un extracte, molt breu, d’un article publicat per H. G. Wells en publicacions de diversos països. En un dels paràgrafs d’aquest article, el famós novel·lista anglès posa, d’una manera molt nua i crua, aquest dilema: o «Cosmòpolis» o «guerra». Això és: tot pacifista que no estigui disposat a cedir part de la sobirania nacional del seu país a favor d’una autoritat internacional, central (universal i federal), que no tingui el coratge de subordinar la bandera nacional a la bandera de la pau, peca o de poca intel·ligència o de mala fe. «Un país no pot ésser a la vegada independent i controlat, un europeu no pot ésser a la vegada un partidari de la pau organitzada i un patriota feréstec i íntegre.»

Creiem que aquestes paraules de Wells —que no amaga un cert escepticisme quan dubta que hom pugui il·lusionar-se massa sobre els progressos seriosos de la pràc­tica pacifista— són singularment, en el seu aspecte apatriòtic, suggestives. Patriotes catalans, hem hagut de vèncer sovint la incomprensió d’aquells als quals és dur de distingir la fervor patriòtica de les col·lectivitats nacionals sotmeses a un Estat aliè i sovint advers a llur fretura de llibertat, i la fervor patriòtica dels qui en fer sinònims pàtria i Estat acusen precisament aquelles col·lectivitats de patriotisme desviat.

Els mots de Wells ens donen oportunitat per a mani­festar no solament la nostra aversió pel patriotisme es­querp i íntegre, ans també per a confirmar la nostra adhesió, que data de la nostra més extrema adolescència, pel Catalanisme en tant que representa l’expressió d’un patriotisme políticament condicionat a una reforma ra­dical de l’estructura dels Estats i a una concepció nova de les relacions exteriors d’aquests Estats.

Nosaltres som patriotes fins al punt, i no més enllà, que la Pàtria catalana, això és, la col·lectivitat dels cata­lans, vegi reconeguda la seva llibertat, que no ha d’adme­tre d’altres limitacions que les que ella mateixa, d’acord amb les directives tradicionals del catalanisme polític, reconegui com a necessàries per a conciliar els seus drets elementals amb els deures que comporta la doctrina federalista, ja que, renovada, el guany hauria estat copiós: hom hauria apaivagat els clams desesperançats dels extremosos, hom hauria donat la sensació que, efectivament, anàvem cap a un ordre nou, i aquella «originalitat» que els viatgers cerquen inútilment en l’articulat de la Constitució hauria estat no solament un estímul sinó un exemple. Als qui segueixen l’exposició de les directives dels més joves doctrinaris europeistes d’avui no estra­nyarà la nostra afirmació que, políticament, el més revolucionari que hom pot fer és l’ordenació federal dins cada Estat per a arribar a l’Europa sobirana. Des dels joves intel·lectuals liberals i europeistes als socialistes més ortodoxos, tots convenen a proclamar la necessitat d’una política federal a l’interior dels vells Estats i una política federadora a l’exterior, amb prou esperit crític.

[La Publicitat, 17-II-1932]

ESTIMAR CATALUNYA

S’avé sempre a la veritat qui afirma que el Catala­nisme ha nat i progressat a causa de l’amor dels cata­lans a llur contrada. Sia tradicionalista, sia conservador, sia progressista, el català, quan, regenerat per la gràcia de l’amor a la comunitat, ha intervingut en política, ho ha fet endut per aquesta afecció. Haurà projectat, en el seu fur intern, una imatge de Catalunya benauradament medieval, o pacíficament menestral o arriscadament pro­gressista socialment i políticament; tant se val: el motor únic ha estat l’amor a la col·lectivitat de gents que par­len català.

Costa d’admetre que no estimen Catalunya els qui no s’avenen a viure darrera uns finestrals gòtics: o els qui voldrien, al contrari, que ens vestíssim tots plegats com els súbdits de Jaume I. O, encara, els qui pretenen que res no s’acosta tant a un eslau com un català, i vol­drien veure ceretans, indigetes, ausetans, laietans, iler­getes i cossetans, regits a la manera moscovita. Costa tant, que ens és desagradable àdhuc el fet de veure esta­blerta aquesta competència. No es pot dir mai: En Tal no estima Catalunya perquè refusa el porró, l’esparde­nya, les excursions a Montserrat i la sopa de farigola. O, en Tal Altre no l’estima perquè només col·lecciona goigs, fa el pessebre pels volts de Nadal i en música no­més admet el flabiol, el tamborí i la tenora.

No es pot dir. No podem negar la catalanitat de nin­gú, sia individualista, sia col·lectivista, en tant que Cata­lanisme vol dir amor de la terra natal. Tots estimen Catalunya, tots són catalans els qui reconeixen com a mo­tor de llur activitat política i social precisament aquell amor. Ningú no es pot atribuir l’exclusiva en aquest abandó generós del pur egoisme individual a la causa comuna. Ningú no és més català que altri en tant que tots reconeixen l’amor a la comunitat com a motivació única de llur punt de vista divergent. Els qui la volen Blanca, els qui la volen Negra i els qui la volen Tal-Com-­És, tots, mentre no hi haurà un fet concret que justifiqui la malfiança, són lleials al terrer.

Les dificultats branquen i fullen en concretar aquell fet. Puix que un us dirà que voler Catalunya «així» no és tan català com voler-la «aixà». No creiem, però, en llur imperabilitat. Si Catalunya és «una» i indivisible —per què no?— tot allò que no afecta l’essència mateixa de la seva unitat, tot allò que no impossibilita la tasca més urgent que és la del propi recobrament i la de la reconstrucció prèvia a la seva realització i a la seva pro­gressió, és secundari.

Per a un català, el signe d’unió entre els compatrio­tes és un signe d’amor: al Fet català i a la Idea que l’impulsa. Els qui estimen o accepten Catalunya es retro­ben. Per sota i per damunt les banderes. D’ací que, essent sovint una minoria els catalanistes de cada vila, de cada ciutat de Catalunya, són ells qui donen el to a les fac­cions. I quan més obertes són les hostilitats, els catalans s’haurien de donar les mans i oblidar llurs discòrdies.

Vegeu com reconeixereu el català addicte: per un acte també d’amor: acostar-se als altres, errats en la lluita o ofuscats en la victòria, per enfortir el lligam comú, mentre Catalunya no haurà assolit la seva plenitud, reconeixereu els qui l’amen i estimen per la promptitud a desertar de les faccions, a reconèixer l’error o l’ofusca­ció, a subordinar llurs activitats polítiques a una sola activitat solidària: establir un front més ample per fer el combat menys dur.

[La Publicitat, 11-I-1935]

A LA UNITAT PER LA CULTURA

Quan un català afecte a la causa del Catalanisme anomena pel seu nom el país natiu i diu Catalunya, no es limita a representar-se mentalment les terres que integren unes províncies administratives. En dir Catalunya, en sil·labejar el nom de la nostra contrada, el català re­generat per la fe en els seus destins projecta damunt un mapa inèdit la silueta d’una comunitat realitzada on tots els qui parlen català i els qui sense parlar-lo han ingres­sat, sota el signe de la unitat per la cultura, a tan noble assemblea, es reconeixen conciutadans amb igualtat de drets i de deures.

 Tota cultura tendeix a unir; tota pàtria tendeix a realitzar-se. Una política, si és lleial a la seva destinació d’e­xecutar per a l’eternitat, ha de servir simultàniament la cultura i la Pàtria. Sota el signe negatiu, les cultures i les pàtries es dissolen en lluites internes, en pugnes en­tre vilatges, en duels entre els capitosts de les faccions en l’assalt del poder pels incapaços, en la plebeïtzació dels valors intel·lectuals, en el menyspreu de les capacitats físiques i de les realitats morals. Sota el signe positiu en canvi, les pàtries i les cultures ordenen llurs forces físiques i espirituals, bandegen els instigadors de guerra civil, eleven la moral dels ciutadans i s’assenyalen un des­tí. La Pàtria i la Cultura exerceixen una funció irradia­dora integradora, o moren damunt arenys ombrívols tot rosegant les pròpies entranyes.

Cap ciutadà en aquesta hora de dubtes sobre quins són els destins de la col·lectivitat, si, sota el signe positiu, exerceix un domini absolut sobre el seu ésser físic o la seva realitat espiritual, no dubtarà a decidir-se: a la unitat per la cultura i a l’imperi per l’establiment d’un ordre i de la seva jerarquia. En el cas advers a la dispersió mortal per l’anivellament al ras, desintegració física substitució dels ideals integradors per les cobejances immediates materials o nihilistes en l’ordre ètic, social i polític.      

El Catalanisme que, doctrinalment és de rel mediterrània, en les seves diverses manifestacions culturals o polítiques ha tendit sempre a ordenar per a construir a projectar-se, a eixamplar-se, a integrar. Quan algú intenta de desviar-lo dels seus destins, la contrada esdevé una província agònica en una terra morta i els ciutadans s’espellussen els uns contra els altres per disputar-se els sous escassos embossats durant la servitud.

El Missatge als Mallorquins és una represa de cons­ciència. La desídia i la incúria esdevenen en els cors lleials i en les voluntats disciplinades passió d’unitat. Con­voquem els catalans insulars per tal com sense ells la Pàtria és orba. Un altre dia cridaran en nom de la cultura superior els qui, per tal com són germans de llinatge, de llengua i d’història, s’hi trobaran exclusivament repre­sentats. I els qui s’aixopluguen sota la bandera comuna perquè serà la més segura de les societats polítiques. 

Per la unitat de la cultura, pel recobrament polític i social, per la congregació de totes les gents que par­len vulgar o se senten políticament, culturalment o so­cialment representades per Catalunya, tots els fills de la terra, d’orient a occident, del litoral o de la muntanya, súbdits d’un Estat o d’un altre Estat, continentals o in­sulars, han d’ésser presents a l’hora de la realització de la Idea Catalana.

[La Publicitat, 16-VI-1936]

ARQUITECTURA, ESTIL I REGLA

El setembre vinent tindrà lloc a Roma el xiii Congrés Internacional dels arquitectes, el qual desenvoluparà els temes següents: 1) Consistència i construcció dels nous materials i resultats obtinguts amb llur ús; 2) De les coneixences útils als arquitectes, funcionaris o professionals lliures, en l’estudi dels edificis públics i dels plans reguladors de la ciutat, per tal que puguin col·laborar útilment en la projecció d’aquests plans, que comprenen tots els edificis, ponts, carreteres, estacions, etc., el conjunt de les quals contribueix a l’estètica general i a la urbanística, tal com aquesta és entesa actualment; 3) Estudi dels mitjans que els arquitectes poden emprar per fer comprendre clarament al públic i a les administracions els avantatges de recórrer a llur competència i a llurs serveis directes, sense passar a través dels intermediaris inútils com les societats de construccions; 4) De l’estandardització en l’habitació col·lectiva; 5) De la construcció, circulació i protecció subterrània; 6) Protecció de la concessió general dels projectes i drets dels arquitectes de dirigir-ne les construccions; 7) Concursos d’arquitectura i construccions de caràcter públic.

Ens sembla que els temes anunciats són prou in­teressants perquè els arquitectes que tenen el sentit de la responsabilitat —no són pas tots— hi fixin l’atenció. Els interessats, com nosaltres, per l’or­denació d’un estil que reculli les fretures de la sensibilitat moderna, els amorosos de les «asimètri­ques simetries», com nosaltres, i els qui, també com nosaltres, creuen que l’estil fa els pobles, seguim sempre amb atenció les temptatives que, en l’or­dre arquitectònic i urbanístic, són exposades en aquests congressos per arquitectes de tendència di­versa però d’intenció concorde.

Potser, entre nosaltres, i encara que alguns deuen creure que no, hom insisteix poc entorn del tema de l’estil. En instaurar-se la República, des de La Publicitat i amb el nostre nom legal vam ex­posar el nostre desencís: la República no tenia es­til. No ho dèiem en el sentit d’alguns escriptors castellans, per bé que l’estil polític i l’estètica man­tinguin uns lligams que no són albiradors per a tot­hom. La forma, però, respon sovint al contingut: una «revolució» que mantenia cobertes amb un pe­llingot de sac les velles insígnies dels escuts, que tapava amb franges roges de les banderes arriades[1] i que, l’endemà mateix d’haver estat «pro­clamada», copiava i refeia el vell, fracassava com a tal. Potser és arriscat afirmar-ho, per tal com no va ésser, des del primer moment, una revolta es­tètica, ans únicament sentimental, la Revolució fracassava, com a tal, a les quaranta-vuit hores d’haver estat proclamada.

El sovietisme, el nazisme i el feixisme —fosca, tèrbola o actual— estan representats per una estè­tica. L’anglicisme i el kemalisme, també. A Itàlia han passat de l’estació ferroviària de Milà a la de Florença; Moscou rectifica les seves desviacions neoclassicistes i accepta l’estètica nova tot escoltant els parers dels més decidits dels arquitectes interessats per a trobar l’estil que correspon als temps actuals. Al classicisme acadèmic oposen un classicisme viu.  

L’arquitectura expressa, millor que cap altra art, l’estil d’un poble. Amb l’estil, la seva originalitat i la seva forca: la Catalunya autònoma tampoc no va respondre del tot als interessos vius de l’espe­rit nou. Per tal com no va tenir una política li va fallar, en tants d’aspectes, l’estètica. Allà on va triomfar la voluntat de reforma —al·ludim l’acte més efectiu que han vist realitzar, que és el de la Universitat autònoma— triomfava un estil cultural.

(I pensar que hi va haver diaris catalans i periodistes catalans que van combatre, en català, la primera Universitat pròpia! És evident que és en nom del Catalanisme que hom ha atacat més despietadament Catalunya.) A dreta i a sinistra els irresponsables fan gruix.

Doneu-me només el passaport d’un país i us diré com és. O un bitllet governatiu o les titulars d’un diari. Un poble amb estil, que vol dir amb una política clara i directa, el descobriu en els detalls més perdedors. Un poble amb estrenyecaps atia l’anarquia.

Quan Catalunya, moralment, s’ha desfet, ho proclamen els urbanistes, els arquitectes i àdhuc els periodistes: vegeu quin català escriuen molts dels nostres joves. La Dictadura va donar el «gòtic» del carrer del Bisbe i la incòmoda Exposició de Montjuïc. La desfeta de la Generalitat dóna un estil arquitectònicament i espiritualment representat per l’edifici de la Cambra de la Propietat, del Portal de l’Àngel.

Allà on no hi ha regla ni estil hi ha barbàrie. 

Preferim, qui ens ho blasmarà, un vell edifici que faci olor de nou a un edifici novell que flairi reumàtic. Encara que l’autor, bugat o moix, ens vulgui fer creure que ho ha fet expressament. Els imitadors d’engruts i rovells no són dels nostres. Ja en tenim prou amb certes manifestacions de pessebrisme municipal, medieval o camperol.

                                                                                                       [La Publicitat, 14-VIII-1935]

---

[1] Ami no observa l’afegitó de l’autor, i diu: « ... bande­res i que ... ».

AGNOSTICISME NO COMPARTIT

No solament els bascos i els gallecs, ans també els canaris, han expressat, per mitjà de la premsa, llur parer favorable a una intervenció més decidida dels diputats catalans «a favor dels interessos generals de la República». Millor: d’una manera molt subtil, canaris, bascos i gallecs han fet comprendre que la representació catalana al Parlament es mostrava excessivament reservada en debatre’s qüestions que afecten la generalitat del país. Més decidida, la premsa d’Euskadi creu que el silenci de l’equip català, sobretot el de la seva ala esquerra, no afavoreix la resolució dels plets nacionals plantejats als Constituents.

Ens interessa de fer constar que no són solament els nostres correligionaris en autonomies de Galícia i d’Euskadi que lamenten l’escassa intervenció dels representants de Catalunya en els debats que no afecten l’Estatut de Catalunya, sinó que la majoria dels catalans amb sensibilitat política s’han adonat dies ha d’aquesta activitat deficient de la minoria catalana.

El punt de vista dels autonomistes gallecs i bascos, compartit per molts catalans, és que la intervenció de la minoria catalana a favor de l’Estatut hauria d’ésser completada per una intervenció franca i decidida de la mateixa minoria a favor de totes les reivindicacions de caràcter autonomista posades a debat per les altres minories parlamentàries. Un escriptor galleguista creu que aquesta intervenció hauria d’ésser, com hem transcrit abans, a favor dels interessos generals de la República.

Cal comprendre entre aquests interessos no solament els derivats dels principis doctrinals debatuts en aprovar-se els articles de la Constitució, ans també els interessos localitzats. És a dir: a parer d’uns i altres, la posició de la minoria catalana davant el Parlament hauria guanyat en avantatge d’haver considerat llurs components com a propis no solament els plets autonomistes gallecs i bascos, sinó també, per dir-ho així, el «plet» general de la República.

Aquesta «absència» d’un pensament català, d’unes directives catalanes, en l’obra de la reconstrucció política d’Espanya és més ostensible si hom té en compte que el Catalanisme ha elaborat, en el curs de la seva formació ideològica, una doctrina que, per damunt de les seves interpretacions liberals o tradicionals, és prou sòlidament estructurada per a permetre als representants de Catalunya, de dreta o d’esquerra, blancs o vermells, un plantejament general del punt de vista català.

Puix que aquesta és la veritat, que semblen haver oblidat (per ventura intencionadament), o que potser ignoren, nombre dels representants actuals de Catalunya al Parlament. Davant l’espanyolisme unilateral i castellanista, davant el nacionalisme imperialista castellà, hi ha l’espanyolisme objectiu i optimista del Catalanisme històric, total.

L’agnosticisme de l’actual minoria catalana al Parlament, conscient o no, és, a parer nostre, un error de tàctica. Un (irreparable?) error que esdevindrà històric.

[La Publicitat, 2-X-1931]

AMB L'AI AL COR

Adés ens tractaven com si fóssim uns calçasses: ara ens confonen amb els criolls. ¿Heu llegit la premsa ítalo­-feixista i franco-governamental d’ençà que es proclamà la República catalana a Barcelona i la República espanyola a Madrid? Com deuen patir, Déu meu, a l’hora del desde­juni, els lectors d’aquells diaris! Puix que, és cert: no hi llegireu cap dia una nova optimista procedent de Barce­lona ni de Madrid. En canvi, quins titulars en tractar-se d’un dels problemes que es posen davant la Constitució! Quins adjectius en el text! La premsa ítalo-feixista, és clar, infla el desori per es­parverar els liberals d’Itàlia, pecadors incorregibles, que creuen encara en la possibilitat de veure’s alliberats del Duce. La República espanyola, amb les seves inquietuds, és un «papu» de gran efecte per a fer recular, esporu­guits, a llurs cataus, els demòcrates del país. La premsa franco-governamental alterna les informacions alarmistes amb ponderats consells adreçats als ministres provisio­nals. (És clar que poden dir que de consells hi ha qui en demana: fa poc van visitar els territoris de la Repúbli­ca els dos socialistes francesos prou anomenats aquests dies perquè calgui recordar-ne els noms, que diu si ha­vien estat enviats a cercar, com a tècnics, per algú del Govern, perquè com a tals expressessin llur parer. En aquesta sol·licitació de parer nosaltres no hi érem. Ni els ciutadans de la República. Ha estat un acte pintoresc de provincianisme. Una «falla d’estil» de la República.)

La qüestió posada davant les Constituents que més preocupa la premsa esmentada és, però, la de l’Estatut català. En pocs dies hem vist acusats els catalans d’«ex­cessivament gosats», «pertorbadors inconscients», «repu­blicans inexperts», «separatistes adelerats», i, darrera­ment, d’«escelerats utopistes». Ho han dit així de Milà, de Roma i de París. Ha han repetit diaris de província. ¿Per que, col·legues de Franca i d’Itàlia, viure tot el dia amb l’ai al cor?

Mireu: hi ha una tradició establerta dins la premsa catalano-catalanista segons la qual els canvis polítics que esdevenen als altres paises són recollits o amb una im­parcialitat sense amagatall o amb aquella liberal simpatia amb què, mentre no subverteixin els principis més elementals de la doctrina democràtica, cal considerar els fenòmens que es produeixen sota els nostres ulls en el foll planeta en el qual ens cal de fer la viu-viu tan poques desenes d’anys. El catalanisme, millor, la premsa catala­nista, pot alliçonar, en aquest aspecte, algunes zones del periodisme europeu. Estem segurs que si els fenòmens que s’esdevenen aquests dies a Espanya s’haguessin pro­duït a un altre país d’Europa, la nostra atenció seria oberta a totes les seves fases. I en lloc de comentar «si és possible una República federal» en sentit dubitari, diríem amb el màximum de simpatia que «donen el bell exemple d’instaurar una República federal». En lloc de creure que atorgar la llibertat nacional als nuclis his­tòrics del país és un perill, asseguraríem que és un avan­tatge, etc.

Els nos tres col·legues ítalo-feixistes i franco-governa­mentals prefereixen, ells saben per què!, viure amb l’ai al cor i fer-hi viure llurs pobres lectors.

En canvi, veieu? (en parlarem amb tot detall), l’òr­gan dels grups meridionals que surt a París demana que els occitans s’adrecin a En Macià per a demanar-li que, en estabilitzar-se el català, hom tingui en compte els parlars del migdia. Diu, a la vegada, que Barcelona és la gran ciutat d’Occitània i, oh sorpresa!, que qualsevol habitant del sud de Franca entén més un escrit de «La Nau» o de «La Publicitat» que un de Paul Valéry...

Temps vindrà, per ventura, que l’ai al cor no serà fic­tici.

[La Publicitat, 30-VIII-1931]