UNA POLÍTICA I UNA DOCTRINA

¿Quin diari, quin dels partits polítics afectes a Cata­lunya no ha establert, un dia o altre, els guanys obtinguts pel moviment, de l’Oda a la Pàtria ençà? El cofoia­ment ha fet, però, que alguns s’excedissin en establir el balanç, i, exaltada la imaginació, han arribat a confondre les cabanes amb castells i els parracs penjats dalt els pallers amb banderes de triomf. Em prenc la llibertat, en la diada commemorativa d’avui, de remarcar que, ara i per ara, i al cap de dos anys de pretesa revolució, Cata­lunya no s’ha recobrat encara espiritualment i que la fervor patriòtica necessària per a realitzar la «revolució de fons», això és, la Idea Catalana, per la qual (no us alarmeu, minyons de la darrera lleva literària) totes les coses han d’ésser instaurades en Catalunya, no lliga, per consentiment democràtic, els catalans d’avui en una aspi­ració comuna.
No sóc sol a compartir el criteri que el Catalanisme és, ultra una política, una doctrina. La seva «emoció» ini­cial, ¿no es deu, per ventura, a la fusió de ço que per­tany, moralment, a l’home, amb ço que volem que sigui la Pàtria? L’equivalència per substitució de: la creença, l’amor, la joia, la coneixença, l’esperança, l’afecció per la llibertat característiques del deler individual amb el deler col·lectiu que ha valorat el moviment, ha permès l’adhesió al Catalanisme dels més bells esperits del país a partir de l’alba de la Renaixença. El desencís actual de molts d’aquests idealistes, ¿no es deu precisament a l’error ra­dical dels governants d’avui d’haver-se desentès de les consignes morals que enfervoreixen en el comú?
Si admetem, doncs, aquesta interpretació del nostre moviment —a la qual deu tota la seva força— quan sen­tim debatre al voltant nostre si Aquest, Aquell o Aquell Altre «han traït», em costa d’abstenir-me de cridar a tot vent que tots o hem traït o hem omès. Des del punt de vista idealista, qualsevol mancament a l’ètica inclusa en el moviment és o una omissió o una deserció. Qui subor­dina la Pàtria al partit traeix; qui, a l’hora d’assentar els fonaments, ha predicat —i practicat— la desunió, sigui el que sigui el pretext, és deslleial. Deserta, i és infidel, el demagog; ha traït el qui ocupa llocs indeguts als escalafons democràtics, el qui cobra d’una corporació públi­ca per un càrrec que no exerceix.
El Catalanisme nat de la Renaixença deu la seva for­ça i el seu prestigi a la seva decisió moral. Crec, doncs, que l’esforç dels idealistes d’avui ha d’ésser d’endegar el retorn a aquesta noble dretura amb el fi de preparar les ments i les voluntats per a quan arribarà l’hora de la veritable revolució, en la qual, ho repetiré de nou, totes les coses de la pàtria seran instaurades en Catalunya, i pel Catalanisme en tant que adoctrina amb normes i precep­tes de convivència social i humana.

                               [La Publicitat, 24-VIII-1933]

EXACTAMENT: NACIONAL

Qui no fulleja dimarts la premsa estrangera? (Qui, és clar, dels centenars de catalans que pledegen per la cau­sa de Catalunya com un fet nacional i no com la realit­zació d’aquest o d’aquell partit. «Els partits i els cabdills —diu, també, Masaryk— són moridors. La Pàtria és eter­na.») Havíem —havíeu— donat un cop d’ull, curiós o es­cèptic, a la premsa espanyola, (Què hi diuen els bascos? Què els gallecs? ¿Què en pensen —«què pensen fer»— els nostres parents de Valencia? ¿Què els altres de Mallor­ca?) Àdhuc la premsa del Rosselló: ¿Què els diu el cor als catalans del Rosselló, del Conflent, del Vallespir i de la Cerdanya el fet que hi ha uns veïns anomenats també catalans que ja tenen llur Parlament nacional?

Valencians i mallorquins, bascos i gallecs, han donat a les històriques eleccions de diumenge llur importància excepcional. Diríeu que s’han adonat perfectament que des d’ara la història dels pobles peninsulars, llur sort, va lligada a la política nacional de Catalunya dintre la República. (Se n’han adonat més ells que no pas la majo­ria de candidats i electors. Ofuscats per les misèries de la política interior, han oblidat uns i altres que depe­nia del resultat de les primeres eleccions nacionals, de la política exterior de Catalunya. És possible que uns i altres ni tan solament no sabien —exactament no sa­bien— que eren unes eleccions nacionals ni què eren «na­cionals»).

Qui fullejà la premsa estrangera, sí. Quins títols: El futur Parlament català; Les primeres eleccions catalanes; Catalunya ha elegit el seu primer Parlament nacional; La Catalunya autònoma elegeix el seu Parlament. Quines simplificacions: «Ha guanyat el partit nacionalista d’es­querra per majories; les minories, les obté la lliga nacio­nalista de dreta.»

De lluny, l’esdeveniment de diumenge ha pres unes proporcions més justes que no pas des d’ací. Als cro­nistes de política internacional, els sorprendria la lectura de la major part dels discursos que els candidats al Par­lament català feien en llurs mítings de propaganda electoral.

Em sembla que era Briand qui a aquests electorers esbojarrats que obliden en llurs propagandes de districte quina és exactament la missió encarregada als futurs membres del Parlament democràtic i s’entretenen a ga­llejar vanitats i «a prometre calçat nou al sagristà», els anomenava matapuces. Els matapuces, si judiquem per llur oratòria, han format aquests dies legió...

Si aquells cronistes estrangers han vist prou clar, millor, han vist tan clar com els patriotes d’ací que es tracta justament d’una «naixença» nacional, de la incor­poració d’un nou Parlament democràtic a la política eu­ropea, bé val la pena de remarcar-ho.

Sobretot per a recordar a uns i altres, als elegits i als electors catalans, que es tracta de la formació d’un Par­lament nacional, la tasca del qual no serà pas exclusiva­ment de substituir per «bimbes» les barretines dels ra­bassaires, sinó també de preparar Catalunya per a la seva política exterior, peninsular i europea.

                                    [La Publicitat, 27-XI-1932]

VOTEU PER LA PÀTRIA

El 23 d’aquest mes s’escau el terç centenari de la nai­xença de Spinoza. ¿Recordeu com aquest filòsof es refe­reix als fonaments de l’Estat? «Ningú no pot dubtar que és molt més útil als homes de viure segons les lleis i les injuncions de la Raó. No hi ha ningú que no desitgi viure, tant com pugui, a l’abric del temor, i això és impossible mentre li és permès a cadascú de fer el que li plau i a la Raó no li són reconeguts més drets que a l’odi i a la còlera. Ningú, efectivament, no viu sense an­goixa entre les enemistats, els odis, la còlera i els enganys. No hi ha ningú, per tant, que no procuri d’esca­par-ne tant com li és possible.» D’ací que els homes hagin aspirat a unir-se en un cos i que hagin subordinat la força i la cobejança individuals al poder i a la voluntat de la Comunitat. A l’estat de Natura ha seguit l’estat de Raó. Al caprici individual, la solidaritat del major nom­bre per la llibertat col·lectiva, que és la fermança més segura de les llibertats individuals.

La comunitat dels catalans, al moment de posar a prova aquesta subordinació de les cobejances a la Raó simbolitzada per la Pàtria oberta i generosa, ¿contradirà la llei universal per a lliurar-se els seus components als odis, a les enemistats, a la còlera i als enganys que han de destrossar-la?

Puix que la realitat és avui, entre nosaltres, aquesta: la cobejança contra el bé comú; la Passió contra la Raó; l’Egoisme contra la Pàtria. Els drets de la persona, els drets de la col·lectivitat subordinats a la Facció; àdhuc les cobejances singulars sumades a favor de la cobejança mesquina. Els odis individuals que havien de subordinar-se per a l’establiment del Dret comú s’han unit par­cialment per atiar els fills de la Pàtria els uns contra els altres. I còleres, aversions i enemistats folles han es­tablert el Desordre quan tots volíem ésser solidaris de la gran Renaixença i germans lleials al moment precís de la gran Joia Nacional que els pobles només coneixen en moments comptats i memorables.

Hom ha atiat els patriotes contra els patriotes, els re­publicans contra els republicans, els catòlics contra els catòlics. Dins el clos mateix de la Pàtria! I com si no fóssim prou tots sols en aquestes baralles fratricides, mo­gudes no pas per la cobejança dels drets de la Comunitat, sinó per la del grup contra el grup i per la de tots ple­gats contra la Comunitat, han vingut hostes ponentins, falç o creu alçada, per a enardir-nos —enemics gola­fres!— en la pugna criminal.

Els patriotes... No fa gaires dies que des d’aquestes mateixes columnes en recordava el deure. No sé quants el compliran. Ni sé, en aquests moments, els milers de fidels amb què compta Catalunya. Però sé quants el com­pliran. Pocs, o molts, redimiran amb llur exemple l’abjecció dels altres.

Per al patriota, en el dia d’avui, memorable en la història de la nostra col·lectivitat, no hi ha més drets que els de Catalunya, que vol tots els seus fills solidaris en l’obra de la seva reconstrucció. Totes les ofuscacions han de subordinar-se als drets de la Pàtria, i els drets de l’individu han d’ésser reclamats davant totes les fac­cions per a posar-los al servei del Dret col·lectiu.

Per al ciutadà lleial de sempre, per al català d’ara i adés, per al qui ja gemia amb la Catalunya irredempta quan aquell, tal, posava l’espasa al servei del perjur, o aquell altre, tal, delatava els quatre folls juramentats per alliberar-la; per al vilatà humil que s’ha vist durant tren­ta anys bescantat i perseguit, perquè estimava la Terra, pels mateixos que ara en cobegen l’usdefruit; per al ca­talà que per damunt els interessos exclusius posa en aquests moments els de la Pàtria, només hi ha un deu­re: desobeir totes les veus per escoltar només la del cor i seguir els dictats de la seva consciència. Votar per la Unitat contra les faccions.

Això és: votar per la Pàtria.

                                 [La Publicitat, 20-XI-1932]

TRIBUT A JOAQUIM FOLGUERA

«La Publicitat» surt avui, per primera vegada, redacta­da íntegrament en la nostra llengua. Al gaudiment de ca­dascú per aquesta renovació feliç d’un vell full ciutadà, segueix en alguns la melangia per l’absència d’aquell qui, d’aquesta gesta, n’hauria estat per ventura un propulsor cabdal: En Joaquim Folguera. Complim, doncs, en aques­ta primera plana oberta del nostre diari, en català, el deure inicial de tributar un record a la seva memòria.

En el dolç trasbals, gairebé voluptuós, per a adaptar «La Publicitat» a la nostra llengua i incorporar-la defini­tivament a la causa de la Pàtria, havem tingut sovint la sensació de la no-presència de qui fou un dels nostres amics millors. Ja arran del seu traspàs ens havíem trobat de vegades havent de suspendre la realització de pe­tits projectes, perquè el càlid alè que els hauria vitalitzat s’havia extingit no pas en el batec d’un dolor propi sinó en la tràgica arbitrarietat d’una ventada assoladora. Cada vegada que la nostra voluntat impacient pugnava per realitzacions immediates de projectes vastíssims i quasi irrealitzables, n’era En Folguera l’impuls inicial i n’era ell a darrera hora l’únic recer acollidor. Temps després de la seva mort ens havia esdevingut de dirigir-nos ins­tintivament a l’indret on en vida el trobàvem i, amb l’amargor als llavis de la cendra de les paraules que li vo­líem dir, mortes a flor de llavi, havíem de recular les nostres passes.

El cercle d’amics que voltava En Folguera era tanma­teix divers. La seva paraula, dolça en lliscar, s’afilava agudament al contacte de la carn amiga i ens feia re­dreçar tènuament adolorits, disposats, però, a l’atenció que ens era requerida. Entorn d’ell, gent que sempre més ha anat d’ací d’allà esparsa, s’havia aglutinat, disposada a acceptar el seu guiatge, a escoltar la seva veu, perenne al nostre record, a seguir els seus consells refermats en la seva gosadia o en el seu seny, a encendre els ulls i els cors amb una de les roents guspires del seu i a protegir-nos gelosos sota la blavor gairebé divina dels seus ulls. L’encís d’aquella voluntat ardent, travada per la misèria per ventura transitòria del seu cos, ens havia subordinat sense adonar-nos-en a una autoritat que acceptàvem joio­sament. Literats, artistes, periodistes, economistes, homes de ciència i fins i tot homes d’afers, coronaven llurs ini­ciatives amb les d’En Folguera, i la possibilitat d’atènyer belles coses irrealitzables se’ns presentava tot d’una.

Un dels projectes d’En Folguera era de publicar un gran diari català. No cal dir com a la seva imaginació i, per encomanament, a la imaginació de tots, aquest diari hauria estat el millor del món. Malcontents en absolut dels que surten a Barcelona, més malcontents encara dels diaris espanyols, el nostre diari seria l’ideal. Resseguíem àvidament la premsa anglesa, francesa, nord-americana, italiana, etc., i en cadascun dels diaris d’aquests països estrangers trobàvem innovacions per a introduir al nos­tre i defectes per a repel·lir. Discutíem la grandària —i ell la imposava—; dibuixàvem la disposició del text —i ad­metíem la seva—; estenia una llista de col·laboradors libe­ralíssima i extensa —i l’acceptàvem tal com ens la llegia.

Format que particularment no ens era agradable, tipus de lletra amb els quals no estàvem pas tots d’acord, sec­cions que crèiem inútils o contraproduents, col·laboradors que mai de la vida no havíem volgut a costat nostre, ho acceptàvem sense contradicció. Per tal com tots aquests detalls en els quals com a tals teníem particularment raó de rebutjar, prenien tot un altre aire en disposar-los En Folguera de guisa i de faisó que els elements més antagònics s’harmonitzaven sota el control del seu voler.

¿Què hauria fet En Folguera en aquests moments ac­tuals? Potser el diari que ell havia projectat hauria sortit temps ha, si no tan perfet almenys acceptable. Potser es trobaria entre nosaltres. I s’hi trobaria al davant, comandant i aconsellant, amb tots plegats mobilitzats a les seves ordres, fent del diari una magnífica toia on la flor vermella de les nostres extremositats jovenívoles encer­claria la púdica flor morada d’una tragèdia personal.

El nostre camí quotidià a «La Publicitat» és gairebé el mateix camí quotidià que teníem amb En Folguera. En aquest diví decandir-se de l’estiu, en aquesta flonjor cap­vespral de setembre, el passeig de Gràcia ens submergeix en una tèbia dolçor que ens fa parlar sota veu, perquè en veu alta els nostres mots ressonen massa violents. Nosal­tres encara ens hi acompanyem amb En Folguera. Li exposem els nostres plans com si ell fos vivent i els rectifiquem com si encara ens hi fes observacions.

Ell, que havia hagut de renunciar a tantes de joies humanes, havia lliurat la seva passió a les coses de l’es­perit. Entorn seu, avui, els que havem abandonat amb els ulls encesos i el cor a trossos les joies transitòries d’una prolongada minyonia, formaríem potser legió. Les sirin­gues sonen tan lluny que no en sabem de copsar el ritme ni ens podem lliurar a la dansa. Si encara tenim les mans doloroses de les deixes d’un perfum que ens subjugava, cerquem l’aigua purificadora i eixuguem-nos amb els bo­cins de túnica que servem entre mans. Fem de les nostres amargors, dels nostres plors, dels nostres desigs infinits i insatisfets el combustible que ha d’encendre una passió única: la de l’esperit per Catalunya.

Com En Folguera, fem que de la nostra set d’amor i d’expandiment, se n’enforteixi la voluntat per a posar-la a disposició de la causa santa de la nostra redempció nacional.

                                   [«La Publicitat», l-X-1922]

CATALANS NACIONALS

Tots hem vacil·lat en la tria dels mots per a designar el nostre moviment de reivindicació nacional. El Catalanisme esdevingué Nacionalisme. Els partits catalanistes canviaren llur nom pel de nacionalistes. Els catalanis­tes s’anomenaren individualment nacionalistes. Darrera­ment, en desvaloritzar-se internacionalment els mots «na­cionalista» i «nacionalisme» en llur accepció imperialista, els patriotes catalans han preferit de substituir aquests mots equívocs pels primitius: «catalanista» i «catalanis­me».

En el pròleg que per al volum 77 de la «Col·lecció Po­pular Barcino» El principi de les nacionalitats ha escrit el seu autor, A. Rovira i Virgili, explica la substitució del títol inicial de l’opuscle, El nacionalisme, per l’actual i fa una breu disquisició sobre les diverses accepcions dels mots «nacionalista» i «nacionalisme», que havia propo­sat fa alguns anys René Johannet i adoptats, sense èxit, per alguns escriptors catalans. Aquests mots, inventats per a designar els moviments de reivindicació patriòtica dels pobles sense llibertat, no solament són, com diu A. Rovira i Virgili, de fonètica dura: són, emprats per Johannet i els seus, despectius. Si us plau, pejoratius. Té raó de refusar-los. Recordem amb disgust d’haver-los emprat alguna vegada.

La majoria de patriotes catalans coneixen el procés de matisació dels mots «nacionalisme» i «nacionalista», que A. Rovira i Virgili explica en el pròleg esmentat. No cal, doncs, referir-nos-hi. En canvi, el mateix autor proposa, amb el fi d’evitar equívocs, de substituir entre nosaltres el mot «nacionalista» pel de «nacional». Així, direm, per exemple, «catalans nacionals» per «nacionalistes cata­lans»: «moviment nacional» per «moviment nacionalis­ta». Creu també que fóra desitjable la substitució del mot «nacionalista» pel de «català». No creu prudent, però, per ara, de renunciar-hi, donat que hi ha molts catalans «que no són catalanistes, que no són catalans nacionals».

Si tenim, per ventura, alguna observació a fer quant a la substitució dels mots «catalanista» i «catalanisme», que no és avinent de retreure ara, en canvi la substitució que proposa A. Rovira i Virgili del mot «nacionalista» pel de «nacional» creiem que serà acceptada per la ma­joria d’escriptors catalans. No solament dir «català na­cional» és una manera «més pura i més clara», ans, a parer nostre, més justa i elegant.

Gairebé gosaríem dir —i és una apreciació subjecti­va— que l’expressió «català nacional» integra més totes les essències del catalanisme que no pas la de «català nacionalista». Diríeu que un «català nacional» s’ha incor­porat ja, definitivament, al moviment nacional, i que un «català nacionalista» pugna per aquesta incorporació. El primer diríeu que és un català «actiu» en l’ordre patriò­tic; el segon, un «aspirant».

Catalans nacionals! Quants som avui? ¿Quants de mi­lers de catalans hi ha que viuen en i per Catalunya, que viuen com a «nacionals» de Catalunya? No compteu els que creuen que Catalunya té dret a la seva llibertat, els defensors exteriors de la llibertat nacional de Catalunya, ans els que viuen, en carn i esperit, el procés d’allibera­ment nacional de la Pàtria. Això és: «catalans nacionals».

Aquesta expressió d’A. Rovira i Virgili matisa ricament el nostre vocabulari patriòtic. Repetim que no dubtem a creure que serà acceptada pel major nombre. Cal valo­ritzar-la prou perquè a no tardar l’aspiració de tots els catalans sigui d’esdevenir «catalans nacionals», d’osten­tar aquest apel·latiu amb l’arrogància de qui ha passat a ésser un ciutadà actiu de Catalunya.

                                                                                                [La Publicitat, I-IV-1932]

EL DEURE DELS CIUTADANS

Llegiu: «En convocar-se les eleccions per a la consti­tució del primer Parlament nacional, tots els partits, a excepció d’una fracció comunista i dels grups minoritaris, van convenir en la presentació d’una candidatura única, símbol de la unitat nacional i homenatge a l’estreta soli­daritat establerta durant segles entre els fills del país, sense distinció de partit, de religió o d’estament.»

Si fa no fa, aquest text resum la història de la majo­ria de nacions europees alliberades en el moment de llur elevació a Estat independent. En el moment de consoli­dar el règim de llibertat, tots els ciutadans que durant els anys de submissió havien treballat plegats per la causa de la llibertat eren cridats a formar de nou per a constituir el primer Parlament, i es presentaven en can­didatura única, perquè aquell moment, com diu Masaryk, «és el moment més gloriós de la Pàtria».

Gairebé totes, potser totes, les pàtries del món han conegut aquest «moment feliç».

Només el nostre país ha d’ésser testimoni d’aquest es­pectacle: els seus devots fidels, a l’hora de servir-la amb més lleialtat, desfermen llurs passions partidistes o sec­tàries per promoure davant l’adversari, que ENTRE NOSAL­TRES ÉS A L’INTERIOR, una batussa civil, millor, unes «guer­retes civils», en les quals gairebé cada patriota forma i mana un estol advers.

Tots n’estem avergonyits, però aquesta és la realitat: els catalans es disposen a establir el primer Parlament prou dividits perquè quisvulla s’hi instauri per sotme­tre’ns a la més vexant de les servituds: la de l’enemic de la llibertat, nodrit amb la nostra pròpia sang.

Jo no sé si hi ha cap home, cap partit, cap escamot, o cap facció responsables d’aquesta divisió, o si és a la col·lectivitat —i bé podria ésser— a qui en cal culpar. Però sé que els qui han estat patriotes ara i adés, els qui han treballat per la Pàtria, els qui l’han estimada sense esperar recompensa, els qui l’han servida sense sol­·licitar cap favor, els qui l’han defensada sense aspirar a cap càrrec ni a cap prebenda, això és, els patriotes sen­se cap més qualificatiu, tenen en aquests moments un deure: excloure de les candidatures qualsevol nom sospitós de subordinar la causa de la llibertat a qualsevol altra causa. Ara és l’hora de la tria.

Quan tingueu els butlletins de vot a les mans, sigueu exigents com la vostra consciència: el patriota només pot votar patriotes, i té el deure d’evitar que no hi hagi nin­gú que doni el seu vot a qui en les hores de perill cedeixi a les suggestions de l’adversari.

La malifeta dels 90.000 electors frescs i recents no ha de repetir-se més. Ni la inconseqüència dels qui van dei­xar de costat En Pompeu Fabra. Ni la turpitud dels qui afavoreixen en corporacions públiques, mesos i mesos, els més agosarats servidors de ço que ja no és.

Si per a un demòcrata el vot és l’home, humana és la causa dels ciutadans lleials: inscriviu, doncs, damunt les vostres paperetes el nom d’aquells de qui esteu convençuts que en pròxims conflictes possibles seran al costat dels qui propugnen una política solidària de llibertat.

[La Publicitat, 13-XI-1932]

A LA UNITAT PER LA CULTURA

Quan un català afecte a la causa del Catalanisme anomena pel seu nom el país natiu i diu Catalunya, no es limita a representar-se mentalment les terres que integren unes províncies administratives. En dir Catalunya, en sil·labejar el nom de la nostra contrada, el català re­generat per la fe en els seus destins projecta damunt un mapa inèdit la silueta d’una comunitat realitzada on tots els qui parlen català i els qui sense parlar-lo han ingres­sat, sota el signe de la unitat per la cultura, a tan noble assemblea, es reconeixen conciutadans amb igualtat de drets i de deures.

 Tota cultura tendeix a unir; tota pàtria tendeix a realitzar-se. Una política, si és lleial a la seva destinació d’e­xecutar per a l’eternitat, ha de servir simultàniament la cultura i la Pàtria. Sota el signe negatiu, les cultures i les pàtries es dissolen en lluites internes, en pugnes en­tre vilatges, en duels entre els capitosts de les faccions en l’assalt del poder pels incapaços, en la plebeïtzació dels valors intel·lectuals, en el menyspreu de les capacitats físiques i de les realitats morals. Sota el signe positiu en canvi, les pàtries i les cultures ordenen llurs forces físiques i espirituals, bandegen els instigadors de guerra civil, eleven la moral dels ciutadans i s’assenyalen un des­tí. La Pàtria i la Cultura exerceixen una funció irradia­dora integradora, o moren damunt arenys ombrívols tot rosegant les pròpies entranyes.

Cap ciutadà en aquesta hora de dubtes sobre quins són els destins de la col·lectivitat, si, sota el signe positiu, exerceix un domini absolut sobre el seu ésser físic o la seva realitat espiritual, no dubtarà a decidir-se: a la unitat per la cultura i a l’imperi per l’establiment d’un ordre i de la seva jerarquia. En el cas advers a la dispersió mortal per l’anivellament al ras, desintegració física substitució dels ideals integradors per les cobejances immediates materials o nihilistes en l’ordre ètic, social i polític.      

El Catalanisme que, doctrinalment és de rel mediterrània, en les seves diverses manifestacions culturals o polítiques ha tendit sempre a ordenar per a construir a projectar-se, a eixamplar-se, a integrar. Quan algú intenta de desviar-lo dels seus destins, la contrada esdevé una província agònica en una terra morta i els ciutadans s’espellussen els uns contra els altres per disputar-se els sous escassos embossats durant la servitud.

El Missatge als Mallorquins és una represa de cons­ciència. La desídia i la incúria esdevenen en els cors lleials i en les voluntats disciplinades passió d’unitat. Con­voquem els catalans insulars per tal com sense ells la Pàtria és orba. Un altre dia cridaran en nom de la cultura superior els qui, per tal com són germans de llinatge, de llengua i d’història, s’hi trobaran exclusivament repre­sentats. I els qui s’aixopluguen sota la bandera comuna perquè serà la més segura de les societats polítiques. 

Per la unitat de la cultura, pel recobrament polític i social, per la congregació de totes les gents que par­len vulgar o se senten políticament, culturalment o so­cialment representades per Catalunya, tots els fills de la terra, d’orient a occident, del litoral o de la muntanya, súbdits d’un Estat o d’un altre Estat, continentals o in­sulars, han d’ésser presents a l’hora de la realització de la Idea Catalana.

[La Publicitat, 16-VI-1936]