Miquel
Ferrà, des d’aquesta
mateixa plana, ha dit exactament allò que calia a propòsit de l’homenatge plàstic que les terres de llengua catalana deuen a Ramon Llull. Llur capitalitat, Barcelona, no té encara, en escaure’s el setè centenari de la naixença del nostre primer gran
poeta, un monument de pedra que
assenyali al transeünt la permanència en
el record del nom d’un
dels nostres pocs valors universals.
(Millor!, diuen, Aquest, Aquell i El de més enllà. Millor!, responem a cor tots els
catalans a qui la majoria de monuments
aixecats a la memòria d’Algú en aquesta Barcelona sotmesa a la dictadura dels urbanicides ens sembla no pas un homenatge, ans una ofensa. Però, ¿i si, en un moment de seny, ens poséssim d’acord perquè aquest monument proposat per
commemorar
el centenari lul·lià fos aquella «noble estàtua» a la qual han al·ludit en poc temps no solament En Ferrà ans també N’Avinyó, En Segarra i N’Alós?)
Els poetes,
que, entre nosaltres, són
els qui
més deuen a Ramon Llull, podrien ésser cridats, tant com els artistes, a triar l’indret més escaient per a erigir-hi l’estàtua i àdhuc
hom els podria atorgar un lloc entre els ciutadans
nomenats per a seleccionar els projectes escultòrics.
Personalment
he pogut constatar en pocs dies de diferencia
com la figura de Llull guarda als ulls de molts les seves proporcions, i com la seva obra interessa com una obra d’actualitat
vivent.
No
és pas que jo, personalment, cregui que un monument urbà sigui el millor homenatge
a un home il·lustre.
Tots
els tòpics favorables a «la lectura de les
seves obres», a «escoltar la veu del seu missatge», a «propagar les
seves doctrines», a
«seguir el seu exemple» són vàlids.
Per a un homenatge plàstic a
Ramon Llull en escaure’s el seu setè centenari em
sembla no solament oportú
sinó que crec que si Catalunya no visqués tan estranyament absent
d’ella
mateixa, el monument a Ramon Llull estaria
a hores d’ara a punt d’inaugurar-se.
De Llull hom en diu molt de bé. Però... d’esma. Per a
molts de catalans és una figura gairebé mítica. Alguns romàntics del catolicisme l’han fet actual
darrerament a Franca i els superrealistes, desentenent-se del cristianisme
fonamental de l’obra de Llull, l’han posat a la llista dels autors herètics que aconsellen de llegir. (Molts recordareu el somni llegendari: Llull, adormit al peu d’un
arbre, va tenir un dia un somni. Li va semblar que
veia damunt les fulles caràcters de lletra turcs i àrabs. Segons Llull
—o la llegenda—, això
era una revelació del cel. ¿No deu ser aquesta «mística» de la revelació que haurà suggerit als irrealistes
francesos —Max Jacob,
Breton— d’incloure Llull
entre els seus?)
Sigui quin sigui,
però, el criteri que mereixi,
per exemple, Llull filòsof, el seu nom és una rèplica als
clercs defensors del
quietisme intel·lectualista. Ningú
com Llull no ha «intervingut» fins al martiri. Em deia fa poc un entusiasta de Benda que Llull no fou mai un intel·lectual,
i que sempre, àdhuc en l’Ars
Magna, fou un poeta. Per que rebutjar-ho?
M’he apartat una mica
del tema d’aquest article la intenció
del qual, per ventura
també de poeta,
és proposar que hom prengui en consideració el meu punt de
vista particular favorable a l’acceptació del monument que en
ple carrer del Bisbe, i a costat mateix
del Palau de la Generalitat, la Dictadura
destinava a no sé quins
«màrtirs».
El lloc és el més escaient de la ciutat: l’arquitectura, discretíssima. Basta només triar els escultors per al bust o estàtua i per als relleus. Això permetrà enllestir el monument aquest mateix any que és, si fa no fa, el del centenari.
Em farà costat ningú?
[«La Publicitat», 2-IV-1933]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada