JOSEP GAUSACHS II

Quan llegiu: «... la pintura es debat en espasmes agò­nics» s’esdevé que hi doneu la vostra conformitat per adhesió als corrents antipictòrics del constructivisme ra­cionalista, o per reacció davant els quilòmetres de tela, de pintura inútil, que hom exposa d’un cap a l’altre de temporada a les galeries de Barcelona, o per esperit re­volucionari advers a totes les tendències actuals de la pintura burgesa —inclosa, ja hi ha qui ho ha dit, la pin­tura literària del surrealisme de l’escola de París. Si, menys radical en les vostres resolucions, vacil·leu, però, a donar categoria excessiva a la pintura moderna, s’esdevé que o passegeu escèptic davant tanta d’exhibició absurda, decidit, però, a aplaudir, si s’escau, els intents reeixits, o que exulteu tot d’una davant el miracle. Aques­ta exultació, possiblement lírica —no és cap censura, sinó al contrari—, després d’assenyalar que no sou cap col·leccionista de l’espècie barcelonina amb característi­ques franques d’imbecil·litat precoç, pot produir-se, per exemple, davant les pintures exposades per Josep Gau­sachs a can Valenciano. No us atraurà ni el tema; això és, no us adonareu ni del realisme del paisatge ni de la sem­blança del retrat, ni de la melangia de les platges, ni de les carns regalimants dels bodegons. Us adonareu, com els qui presenciaren, a Manresa, la Davallada de l’Espe­rit Sant en forma de globus lluminós, que sou espectador, potser únic, d’un miracle: heus ací una pintura —diríeu— ­pintada amb pintura! ¿Amb quin material, doncs, deuen pintar la majoria dels «artistes» que exhibeixen llur ma­gra nuesa pels carrerons obacs i obscens de les galeries d’art?

[La Publicitat, 20-V-1934]