J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 10 de setembre del 2012

«HI HA CENT MANERES DE SERVIR EL PAÍS...»



No recordem exactament on hem llegit aquests mots (Jules Payot? Aulard?). Però sabem que van ésser habi­tuals entre els apòstols laics de la Revolució francesa. Aquests darrers vint anys, els apologistes de la pàtria de la Revolució han estat denigrats pels apologistes de la pàtria francesa. De 1914 a 1918, uns i altres van combatre arrenglerats sota un mateix Estat Major. França? Huma­nitat? Tant se valia: la pàtria de la Revolució «va coin­cidir» amb França, i els drets de l’home amb els drets dels ciutadans de la República francesa. L’himne de la revolu­ció es va tornar l’himne de França. I tant els qui creien que la pàtria no era la raça (puix que a França ni els bascs, ni els bretons, ni els provençals no integren cap unitat ràcica); ni la unitat de llengua (bretons, france­sos i occitans a França, la Suïssa quadrilingüe, la Bèlgica bilingüe, etc.), ni l’ús, ni l’esperit com els defensors de la pàtria natural (una terra, una estirp, una llengua, una religió), es van aplegar sota una mateixa senyera. Els uns, granada en mà, defensaven la «Civilització»; els altres la «Civilització francesa». França es va beneficiar de tots els estols. Tots dos van servir el país.

Però hi ha d’altres maneres, cent d’altres maneres, en temps de pau, de servir el país: el laboratori, la bi­blioteca, el taller, l’hospital. Hi ha l’home coratjós. «Hi ha el defensor del dret, de la llei i de la llibertat», ha dit Primaire. Hi ha, encara, el Poeta, el Ciutadà i l’Arquitec­te. Ateneu bé: el Poeta, el Ciutadà i l’Arquitecte. Arbi­trarietat? Paradoxa? No; oh, no...

Les condicions especials en què es debat el nostre plet han obligat sovint, i obliguen encara, el Poeta, el Ciutadà i l’Arquitecte a ocupar el lloc del Polític. La dura oposi­ció de l’adversari ve empitjorada entre nosaltres per l’asmàtica resistència del desnacionalitzat a incorporar-se als moviments de reivindicació. Si el recobrament dels autòctons per la causa de la pròpia llibertat no hagués estat tan lent, la tasca del polític hauria estat menys feixuga i a l’hora de defensar uns drets —i uns deures—­ davant l’Estat en constitució, la cohesió de tres milions de ciutadans hauria donat a la representació parlamentà­ria el do d’eloqüència i de convenciment que patèticament li ha mancat. El balbuceig dels representants del poble és celadament l’expressió del balbuceig dels congregats.
Aquestes dues tasques d’establir un front davant l’adversari i de mantenir-lo han motivat un afebliment dels tres poders, dels tres braços a primer cop d’ull arbitra­ris: Poetes, ciutadans i arquitectes han abandonat les activitats pròpies per dedicar-se a allistar i a convèn­cer. No s’han pogut refiar ni del «poble» ni del «polí­tic», i han hagut d’ésser ells mateixos multitud i capitost.
«És una error —deia, si fa no fa, Sorel al seu deixeble Edouard Berth— que els teòrics del sindicalisme no pertanyem a cap sindicat ni actuem en política.» El con­tacte del doctrinari amb la massa desmoralitza, segons ell, l’un i l’altra.
¿No és possible que entre nosaltres es propagui una error equivalent? ¿No seria més eficaç que el ciutadà actués decididament com a tal, i reaccionés, baronívola­ment, a favor de la causa de la llibertat, del dret i de la justícia en tots els ordres de la vida? Estem segurs que en aquests moments ningú no en dubta.
Però tan segurs estem, i més encara, de la necessitat que el Poeta i l’Arquitecte (amb les diverses i múltiples accepcions amb què hom vulgui emprar aquests dos qualificatius) abandonin llur uniforme equívoc per ésser in­tensament Poeta i Arquitecte, amb vestidura pròpia.
Primer és la política?, pregunta Roorda. Per als polí­tics, és clar. Però, poetes, arquitectes, ciutadans!, pel bé de la pàtria, pel bé de la humanitat, no abandoneu els vostres castells, conreeu les vostres possessions. Puix que serà quan amb més fervor i amb més exclusivitat basti­reu la vostra, que realitzareu una política, que fareu «la política» que convé al País. El polític, el lloc del qual —oh falsa vocació!— usurpeu enganyats, ha d’ésser un ordenador de les vostres obres.
[La Publicitat, 25.XI.1931]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada