No recordem exactament on hem llegit aquests mots (Jules Payot? Aulard?).
Però sabem que van ésser habituals entre els apòstols laics de la Revolució
francesa. Aquests darrers vint anys, els apologistes de la pàtria de la
Revolució han estat denigrats pels apologistes de la pàtria francesa. De 1914 a 1918, uns i altres van combatre arrenglerats sota un
mateix Estat Major. França? Humanitat? Tant se valia: la pàtria de la
Revolució «va coincidir» amb França, i els drets de l’home amb els drets dels ciutadans de la República francesa.
L’himne de la revolució es va tornar l’himne de França. I tant els qui creien
que la pàtria no era la raça (puix que a França ni els bascs, ni els bretons,
ni els provençals no integren cap unitat ràcica); ni la unitat de llengua
(bretons, francesos i occitans
a França, la Suïssa quadrilingüe, la Bèlgica bilingüe, etc.), ni l’ús, ni
l’esperit com els defensors de la pàtria natural (una terra, una estirp, una
llengua, una religió), es van aplegar sota una mateixa senyera. Els uns,
granada en mà, defensaven la «Civilització»; els altres la «Civilització
francesa». França es va beneficiar de tots els estols. Tots dos van servir el
país.
Però hi ha d’altres maneres, cent d’altres maneres, en temps de pau, de
servir el país: el laboratori, la biblioteca, el taller, l’hospital. Hi ha
l’home coratjós. «Hi ha el defensor del dret, de la llei i de la llibertat», ha dit Primaire. Hi ha, encara,
el Poeta, el Ciutadà i l’Arquitecte.
Ateneu bé: el Poeta, el Ciutadà i l’Arquitecte. Arbitrarietat? Paradoxa? No; oh, no...
Les condicions especials en què es debat el nostre plet han obligat sovint,
i obliguen encara, el Poeta, el Ciutadà i l’Arquitecte a ocupar el lloc del Polític. La dura oposició de l’adversari
ve empitjorada entre nosaltres per l’asmàtica resistència del desnacionalitzat
a incorporar-se als moviments de reivindicació. Si el recobrament dels autòctons
per la causa de la pròpia llibertat no hagués estat tan lent, la tasca del
polític hauria estat menys feixuga i a l’hora de defensar uns drets —i uns deures— davant l’Estat en
constitució, la cohesió de tres milions de ciutadans hauria donat a la
representació parlamentària el do d’eloqüència i de convenciment que patèticament li ha mancat. El
balbuceig dels representants del poble és celadament l’expressió del balbuceig
dels congregats.
Aquestes dues tasques d’establir un front davant l’adversari i de mantenir-lo
han motivat un afebliment dels tres poders, dels tres braços a primer cop d’ull
arbitraris: Poetes, ciutadans i arquitectes han abandonat les activitats pròpies
per dedicar-se a allistar i a convèncer. No s’han pogut refiar ni del «poble»
ni del «polític», i han
hagut d’ésser ells mateixos multitud i capitost.
«És una error —deia, si fa no fa, Sorel al seu deixeble Edouard Berth— que
els teòrics del sindicalisme no pertanyem a cap sindicat ni actuem en política.»
El contacte del doctrinari amb la massa desmoralitza, segons ell, l’un i l’altra.
¿No és possible que entre nosaltres es propagui una error equivalent? ¿No
seria més eficaç que el ciutadà actués decididament com a tal, i reaccionés, baronívolament, a favor de la
causa de la llibertat, del dret i de la justícia en tots els ordres de la vida? Estem segurs que en aquests
moments ningú no en dubta.
Però tan segurs estem, i més encara, de la necessitat que el Poeta i
l’Arquitecte (amb les diverses i múltiples accepcions amb què hom vulgui emprar
aquests dos qualificatius) abandonin llur uniforme equívoc per ésser intensament
Poeta i Arquitecte, amb vestidura pròpia.
Primer és la política?, pregunta Roorda. Per als polítics, és clar. Però,
poetes, arquitectes, ciutadans!, pel bé de la pàtria, pel bé de la humanitat,
no abandoneu els vostres castells, conreeu les vostres possessions. Puix que
serà quan amb més fervor i amb més exclusivitat bastireu la vostra, que
realitzareu una política, que fareu «la política» que convé al País. El polític,
el lloc del qual —oh falsa vocació!— usurpeu enganyats, ha d’ésser un ordenador
de les vostres obres.
[La Publicitat,
25.XI.1931]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada