Amb aquests mots L. G. Gros intenta fixar la
situació feta a la poesia i als poetes pel món actual. No ho ha escrit en cap
revista política, ni en uns quaderns socials, ans en una publicació per a tots
solvent: «Cahiers du Sud» (agost 1935). Els seus mots són, exactament, aquests:
«les cinc-centes persones aproximades que, a França, s’interessen per la
poesia contemporània no en fan res d’una nota de revista. Pertanyen ja, poc o
molt, a la Societat Secreta dels Poetes i llur adopció és tota feta».
«La Societat Secreta dels Poetes»! Vegeu què vol dir, segons un altre
poeta, Edmond Humeau: indiferència de les grans revistes envers la poesia i la
crítica de la poesia; procés d’un aristocratisme que alguns poetes, per excés o
per defecte, acceleren; isolament voluntari i àdhuc: «... pretext invocat, amb
el menyspreu de tota comunió. Els poetes, ¿no són per ventura víctimes d’un
sentiment de classes que els isola amb els gossos de luxe?»
És a dir: la indiferència de la crítica per la poesia correspon a la
indiferència del públic per la poesia contemporània. Els poetes, colpits en
llur orgull, es refugien de nou en les històriques i senyorials torres de
vori, on converteixen el desdeny dels altres en distinció aristocràtica tot
establint entre ells i l’ampla plebs, la dels financers, botiguers i
proletaris, una barrera de classes. Això és: els Poetes i els altres.
Tanmateix reconeix Humeau que els poetes francesos d’avui tenen un auditori
ben escàs. El públic no sap res de la poesia actual, i el poeta, davant tanta d’ignorància,
cedeix «... davant el luxe nefast de les petites sectes subvencionades com
Mesures o Minotaure tot acontentant-se amb bells papers, edicions de preu
inassolible i un odiós aristocratisme que els separa de tota comunitat real».
De qui és, però, la culpa? Hi ha, fet i fet, culpa? El poeta ha tendit
sempre a conjurar-se amb els qui li són més addictes per a constituir-se en
secta. I al moment precís que tothom parla de «comunió», alguns poetes, potser
els més sensibles al batre d’ales de les masses, es dessolidaritzen del major
nombre d’humans. D’una part.
De l’altra; ni els editors, ni els crítics, ni el públic, no s’acosten als
poetes. ¿Per raó d’aquell aristocratisme o a causa de llur propi plebeisme? És
allò que els partidaris dels poetes del poble —o per al poble— no indaguen.
Puix que bé podria ésser que, el menyspreu fos, en els uns i en els altres,
instintivament mutu. (Ens referim, és clar, al grup de poetes a què al·ludeixen
Gros i Humeau. Entre els receptors de les veus celestes —o demoníaques—, entre
els poetes efectivament inspirats, tots dos temperaments, el populista i el
sectari, tenen representants immortals a totes les literatures. Volem dir que
l’allunyament del poble —o llur acostament— no és provocat, sinó instintiu.
Qui gaudeix d’ésser ovacionat per la multitud —o de viure en l’espasme del nombre—,
qui agonitza només de pensar en la possibilitat d’aconseguir involuntàriament
un seguici d’admiradors. És clar: compte amb els falsos sectaris!)
Compte amb la demagògia poètica! La Societat Secreta dels Poetes
assenyala, amb la seva existència, el perill.
[La Publicitat, 20-IX-1935]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada