Ahir al vespre, a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, Paul Éluard va donar la
seva conferència, ja anunciada, sobre Surrealisme. Éluard, amb molta de
claredat, rectificà, sense per ventura proposar-s’ho, l’error dels qui han volgut donar a aquest moviment
una interpretació exclusivament literària i artística. No pas que no afirmés,
com un dels seus trets primers, el de la Poesia, sinó perquè, amb raonaments que no admeten doble
interpretació, mostrà el lligam del Surrealisme amb les forces subversives —les forces del
mal, en tant que per mal hom entén el bé i el bell burgès—, amb la idea revolucionària que
mou el proletariat.
Amb textos de Breton, que Éluard accepta, va dir que no refusaven, els surrealistes,
«el pes magnífic i aclaparador de la cultura», sinó que el prenien amb el fi de
guiar-lo contra la societat capitalista. El surrealisme, que segons Éluard és
un estat d’esperit i un instrument de coneixença, lliga la seva sort a la causa
de l’alliberament de l’home, representada, sempre segons ell, pel proletariat
revolucionari. No pas que acceptin la submissió de l’art i de la poesia a la
política proletària, sinó que en realitzar el surrealisme la seva revolució en
art i en literatura contribueix, amb els seus mitjans propis, a aquella
subversió que ha de fer recobrar, segons ells, íntegres els drets de cadascú
amb l’emancipació col·lectiva.
En al·ludir als qui acusen d’esnobs els qui han preferit el Picasso
surrealista en la tria de pintures exposades actualment a Barcelona, els
compara als qui perseguien Voltaire, Rousseau, Sade, etc., tot confirmant la
permanència del «surrealisme» que d’Heràclit a Miró i a Dalí passant per Llull
s’ha manifestat diversament. Remarca la surrealitat d’alguns artistes catalans
i es fixa en l’arquitectura de Gaudí —Sagrada Família i casa Milà—, que ell
considera d’un surrealisme integral.
En una al·locució emotiva als «camarades» exposa la seva fe en un sol mot: Fraternització.
Cita l’exemple seu i de Max Ernst, el surrealista alemany, que es combateren, ignorant-se, de
trinxera a trinxera, ell com a soldat d’infanteria i Ernst com a artiller, i
que ara van junts en la lluita contra el que ell considera llur enemic comú: el
Capitalisme amb els seus aliats, Pàtria, Família i Religió.
La conferència, que sobtà els qui ignoraven l’adhesió
al comunisme del Surrealisme que segueix les directives de Breton, fou
il·lustrada amb nombroses diapositives de Duchamp, Picasso, Dalí, Miró, Ernst,
Magritte, Arp, etc.
Si tenim present que el comunisme oficial defensa el
realisme socialista, en art i en literatura, que és la negació mateixa del
Surrealisme, plàstic i poètic, és possible imaginar que la subtil disquisició
de Paul Éluard, exquisida dicció i clar de concepte, no satisféu del tot ni
molts comunistes artísticament de gust «burgès», ni els aficionats al
Surrealisme, molts d’ells ben conservadors socialment.
Fou molt aplaudit, i l’arquitecte J. L. Sert en donà,
en català, la traducció.
[La
Publicitat, 24-I-1936]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada