JOSEP GAUSACHS I

Tantes d’escoles! I tants de pintors! I tantes d’exposi­cions! Tanmateix és cert. Però entre dogma i tendència, entre incendiaris i bombers heus ací a les Galeries Laieta­nes un esperit finíssim, un dibuixant subtil, un tempera­ment dur i graciós a la vegada, un pintor francament, decididament europeu, universal: Gausachs. A Gausachs, l’admirem des de les seves primeres produccions plàsti­ques o l’impressionisme? Cubisme? Superrealisme? Tant se val! Gira a la dreta? Tomba a l’esquerra? Què li fa! Tota la producció de Gausachs es mou dins un mateix pla. Tant si empra la «noble matèria» com si enganxa tuberies de plom als seus quadres, Gausachs manté les seves quali­tats d’esquiador celest. Menys vel·leïtós que Dalí —l’inèdit Dalí, malgrat tot! Menys dogmàtic que Miró, l’enginyós pessebrista astral. Quan Barcelona es deixondirà de les tenebres que de 1923 ençà (i encara dura) la submergeixen, les primeres clarors que il·luminaran la seva alba novella tindran la fràgil duresa de cinc o sis pintors que més estimem, entre els quals Gausachs.

Gausachs, o el dibuixant per a britànics naturalitzats a Barcelona. No diem el pintor, puix que ens referim ex­clusivament a la producció d’aquest artista datada a Hecho —o Fecho— (Pirineu Aragonès) a l’estiu de 1931 i exposada del 29 de novembre a l’11 de desembre a les Galeries Laietanes. Gausachs exposarà la seva pintura ben aviat a la Sala Parés.

[La Publicitat, 3-XII-1931]

ESCOLA CATALANA?

Hi ha una escola catalana de superrealisme? L’ano­menada actual de dos pintors racialment catalans, Dalí i Miró, permet de fer aquesta pregunta. Quant a Dalí, la seva racialitat és, ho hem dit alguna altra vegada, típica. Dalí aporta a la pintura universal les característiques més sensibles del «realisme metafísic» dels endicocèfals brus. Tota l’altra pintura dita «surrealista», això és, de la secta a que pertany Dalí, recula davant les produccions del solitari del Cap de Creus. Ignorem si entre els ama­dors de les recerques plàstiques o de l’aventura espiritual Dalí és «comprès» (permeteu el vulgarisme) amb la facili­tat amb que el comprendrà sempre un sud-europeu occi­dental i, singularment, un català sensible. Puix que cal po­sar-se aquesta paradoxa: nosaltres, que no creiem en un tipus ràcic català, ni en un nacionalisme de tipus àric, hem de modificar la nostra creença o, si voleu, establir una excepció davant un pintor com Dalí (ideològicament un sense-pàtria, un negador de la pàtria), el qual manté totes les essències del català tipus fins al punt d’haver donat la nota més aguda dins la pintura europea precisa­ment per la seva fidelitat a l’esperit de la tribu que l’ha infantat. Amb motiu de la seva exposició recent a les Galeries Pierre, ha estat reconeguda (no diem acceptada) la personalitat de Dalí. Els crítics més oposats en ideo­logia han reconegut la seva primacia dins la pintura anomenada «surrealista». No han vist prou bé que era precisament pel seu agut «realisme», profundament, ex­clusivament local.

II

Com Dalí, el pintor Joan Miró fa plàstiques en les pintures algunes de les qualitats autòctones més castis­ses. No solament per nodriment irracional, ans bé per voluntat, per dir-ho així, política. L’obra de Miró —d’in­tuïció irrealista i plàsticament romàntica— és gairebé d’expansió nacional. (En l’exposició de les seves pintures, que acaba de cloure a les Galeries Pierre, de París, Miró ha venut catorze de les seves divuit grans teles exe­cutades aquest hivern darrer. Actualment se li represen­ta, amb èxit, a «L’Alhambra» de Londres, Joc d’infants, i els seus admiradors anglesos han organitzat ràpidament —per telèfon i tramesa per avió— una exhibició de pin­tura i dibuix mironians a The Major Gallery de Lon­dres. A la tarda li ha estat sol·licitada una exposició a Nova York, i, per a l’hivern, una exposició general a Ba­silea i a Zuric. Una altra exposició de l’obra de Miró es prepara a Londres, l’obertura de la qual serà dins la pri­mera quinzena d’abril de 1934. Simultàniament a aquesta exposició, «Cahiers d’Art», de París, publicarà un número dedicat exclusivament a la reproducció de les darreres obres del nostre pintor amb textos en francès. anglès i alemany. I, també, la casa editorial Skira, que ha publi­cat obres de poetes clàssics il·lustrades per Picasso i per Dalí, acaba d’encarregar a Miró les il·lustracions del llibre d’un poeta, clàssic també.) L’expansió, la «irradiació», com es complau a dir Miró, de Catalunya a través de la seva pintura és palesa si hom té present que ha pintat les seves obres ací —com Dalí—, i que es nodreix, també com Dalí, de les més delicades essències de la nostra espiritualitat. Per exemple, les catorze pintures darreres, venudes l’endemà d’ésser exposades, han estat executades totes al passatge del Crèdit, de Barcelona. En aquest temps de crisi i de «contingentaments» és bo de saber que l’exportació de pintura superrealista ha esdevingut un honorable comerç.

[La Publicitat, 12 i 13-VII-1933]

OBIOLS, O EL PUDOR

Des dels seus primers cartons —flancs dolcíssims dels pujols de Sarrià, vinya, oliveres (o alzines!)— Josep Obiols ha mostrat púdicament una qualitat pictòrica idèntica. PÚDICAMENT. El pintor Obiols —no és ell sol en la història de la pintura ni en la de la literatura— ha ama­gat les seves altes qualitats i les ha recollides, sovint, sota carotes alienes. Per timidesa, per pudor. Aquesta pudicitat, característica en alguns esperits formats a l’an­tiga vila que protegeix el Mont d’Orsa (Gausachs i Obiols, per exemple), és una de les més belles qualitats de la humanitat catalana. Aquest pudor és, en Obiols, triple: com a pintor, com a català i com a home. Deia Joaquim Folguera (com hauria gaudit, el gran enyorat, de retrobar reunides totes les característiques espirituals de Jo­sep Obiols a la «Syra» aquests dies!) que la pugna en aquest món no és, com creuen els marxistes, entre dues classes: els possessors i els desposseïts, ni, com creuen els moralistes, entre bons i dolents, ans entre els parti­daris de la feina ben feta i els altres, entre la Pudícia i la Barroeria. El pintor Obiols és entre els primers dels primers. És «el pudor» i «l’obra ben feta». (L’actual di­vorci, prematur —l’espiritual, no el polític—, entre els catalanistes es deu a la irrupció dins el nostre moviment col·lectiu de l’escamot dels barroers, dels impúdics, els quals, com s’esdevé sovint en els moments més crítics d’una revolució, s’apoderen del comandament des d’on exhibeixen les característiques de llur estament: fals misticisme, intriga, arribisme, duplicitat, exaltació eròtico-sentimental de les masses, intolerància i traïció. El púdic és liberal; el barroer, tirànic. El Catalanisme històric és púdic, integrador, liberal. El Catalanisme histèric dels barroers és impúdic, disgregador i feixista.) En política com en pintura. No desistim: Obiols, o el pudor, o si voleu, Obiols, o el català.^*

                                                                                  [La Publicitat, 24-XII-1931]

^* Entre els pintors que estimem, Gausachs és púdicament tímid, Miró púdicament pur, Dalí impúdicament pur.

«QUÈ ES EL SURREALISME?»

Ahir al vespre, a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, Paul Éluard va donar la seva conferència, ja anunciada, sobre Surrealisme. Éluard, amb molta de claredat, rectificà, sense per ventura proposar-s’ho, l’error dels qui han vol­gut donar a aquest moviment una interpretació exclusi­vament literària i artística. No pas que no afirmés, com un dels seus trets primers, el de la Poesia, sinó perquè, amb raonaments que no admeten doble interpretació, mostrà el lligam del Surrealisme amb les forces subversives —les forces del mal, en tant que per mal hom entén el bé i el bell burgès—, amb la idea revolucionària que mou el proletariat.

Amb textos de Breton, que Éluard accepta, va dir que no refusaven, els surrealistes, «el pes magnífic i aclaparador de la cultura», sinó que el prenien amb el fi de guiar-lo contra la societat capitalista. El surrealisme, que segons Éluard és un estat d’esperit i un instrument de coneixença, lliga la seva sort a la causa de l’allibera­ment de l’home, representada, sempre segons ell, pel proletariat revolucionari. No pas que acceptin la submis­sió de l’art i de la poesia a la política proletària, sinó que en realitzar el surrealisme la seva revolució en art i en literatura contribueix, amb els seus mitjans propis, a aquella subversió que ha de fer recobrar, segons ells, ín­tegres els drets de cadascú amb l’emancipació col·lectiva.

En al·ludir als qui acusen d’esnobs els qui han preferit el Picasso surrealista en la tria de pintures exposades ac­tualment a Barcelona, els compara als qui perseguien Voltaire, Rousseau, Sade, etc., tot confirmant la perma­nència del «surrealisme» que d’Heràclit a Miró i a Dalí passant per Llull s’ha manifestat diversament. Remarca la surrealitat d’alguns artistes catalans i es fixa en l’ar­quitectura de Gaudí —Sagrada Família i casa Milà—, que ell considera d’un surrealisme integral.

En una al·locució emotiva als «camarades» exposa la seva fe en un sol mot: Fraternització. Cita l’exemple seu i de Max Ernst, el surrealista alemany, que es combate­ren, ignorant-se, de trinxera a trinxera, ell com a soldat d’infanteria i Ernst com a artiller, i que ara van junts en la lluita contra el que ell considera llur enemic comú: el Capitalisme amb els seus aliats, Pàtria, Família i Religió.

La conferència, que sobtà els qui ignoraven l’adhesió al comunisme del Surrealisme que segueix les directives de Breton, fou il·lustrada amb nombroses diapositives de Duchamp, Picasso, Dalí, Miró, Ernst, Magritte, Arp, etc.

Si tenim present que el comunisme oficial defensa el realisme socialista, en art i en literatura, que és la negació mateixa del Surrealisme, plàstic i poètic, és possible imaginar que la subtil disquisició de Paul Éluard, exquisida dicció i clar de concepte, no satisféu del tot ni molts comunistes artísticament de gust «burgès», ni els aficionats al Surrealisme, molts d’ells ben conservadors socialment.

Fou molt aplaudit, i l’arquitecte J. L. Sert en donà, en català, la traducció.

                                   [La Publicitat, 24-I-1936]