RUPTURA DE TRADICIÓ

                            (Amb motiu del Centenari de la Renaixença)

Del llibre, tot just aparegut, de J. J. A. Bertrand (La Littérature Catalane Contemporaine, 1833-1933, Ed. Belles Lettres, París), cal esperar que els crítics en diran tot el bé que mereix. És una aportació francesa interessant —i útil— a les festes commemoratives del Centenari de la Renaixença catalana, l’esclat de les quals comença a fer-­se albirable aquests dies. Deixo, doncs, als crítics la tasca que els correspon, i permeteu-me de fer algunes observa­cions breus a la «Conclusió» amb què l’autor tanca el volum.

Per al senyor J. J. A. Bertrand, la generació represen­tada pels noms de Carner i López-Picó no ha acceptat llur mestratge, i en la novel·la, la poesia lírica, etc., les insurreccions, la rebel·lió, han estat hostils a la regla i a la disciplina de les escoles. És justa aquesta apreciació? Jo, que, sense interrupció, he anat assenyalant aquesta «ruptura», em permetré, de nou, interpretar-la.

La «confusió», l’anarquia» que descobreix en les lletres catalanes d’avui, amb molt d’encert, el senyor J. J. A. Bertrand, no s’haurien produït sense una causa política: la Dictadura. La «ruptura», la «pèrdua de tra­dició», l’«abandó del mestratge», hom l’observa entre els polítics que, gairebé sense adonar-se’n, es veuen obligats a representar una causa patriòtica que no és ben bé la pròpia, i en el catalanista integral (en tant que el cata­lanisme és una «ètica», una «estètica» i una «política» originals) format en la generació de Prat de la Riba - Fa­bra - Carner.

Crec, i ho he dit sovint, que de Carner a Sebastià Sán­chez-Juan, la tradició, malgrat la diversitat de tempera­ment i de les influències exteriors, no s’ha interromput. És més: Sánchez-Juan, considerat com un «avantguar­dista» independent, reprèn Verdaguer de la mateixa manera que un altre «avantguardista» independent, Salvat­-Papasseit, reprengué Maragall. Disciplina d’inspiració: amor de la llengua i de la puresa gramatical en els dos primers; incurança verbal, espontaneïtat poètica en Ma­ragall i en Salvat. Jo no veig, doncs, ruptura ni anarquia en el procés poètic Verdaguer - Carner - Sánchez-Juan, ni en el procés Maragall- Sagarra - Salvat, ni en el procés Ló­pez-Picó - Riba - Esclassans. En canvi, l’he vist a partir de 1933: els joves poetes d’avui han oblidat que amb Carner i Riba l’idioma era, de 1918 ençà, un instrument, de la ma­teixa manera que la jove demagògia política ha oblidat que amb Prat de la Riba la línia general d’una política cultural i nacional autòctona restava establerta.

El desordre en el nostre esperit nacional naixent —po­lític i cultural—, el devem a Primo de Rivera. La genera­ció que tenia de tretze a quinze anys al 1923 és la que més ha sofert d’aquell cop de destral.

No dubto que l’amor a l’estudi dels més joves actuarà a favor de llur reincorporació a aquells corrents literaris que, tot i llur diversitat i oposició efectives, assenyalaven la formació d’una literatura autòctona amb característi­ques d’idoneïtat i d’universalitat. Tot i el meu amor al risc i a l’aventura espirituals.

                                 [«La Publicitat», 9-IV-1933]
 

«EL POETA ÉS QUI INSPIRA»

Si els ciutadans de Barcelona no estiguessin tan atra­fegats —distrets—, fa temps que haurien fet efectiu llur homenatge a aquests petits cenacles on es conrea el culte a l’esperit, i un dels quals, el dels «Amics de la Poesia», fa molt més pel bon nom de la ciutat que tot un consell de gestors municipals insensibilitzats per llur pròpia inútil gestió.

Els qui tenen la sort de concórrer a les reunions pe­riòdiques dels «Amics de la Poesia» s’han fet càrrec ben sovint de la importància que té per a la causa de la cultura una entitat com l’esmentada, que fa possible reunir entorn d’un poeta uns quants centenars de ciuta­dans per als quals la poesia és encara una realitat pre­sent,

A la reunió de dilluns, com adés quan hi havíem es­coltat Riba, Carner o Paul Valéry, vam tenir la mateixa torta impressió d’alta civilitat. Tot un públic, en bona part femení, envaint —aquest és el mot— una sala per escoltar amb fervor una lectura de bons poemes.

Paul Éluard. més nòrdic que llatí, francès de Chau­martin, la «ville rouge» de prop de París, va comparèi­xer acompanyat d’alguns poetes catalans —Riba, Foix, Garcés, Manent—, i, immediatament, el silenci, un silenci que va durar una hora, va ésser absolut. Devem a la gen­tilesa de Paul Éluard envers «La Publicitat» la publicació del text íntegre del curt parlament amb que va precedir la lectura dels seus poemes:

«El poeta és aquell qui inspira molt més que aquell qui és inspirat. Els poemes tenen sempre grans marges blancs, grans marges de silenci en els quals la memòria ardent es consuma per a recrear un deliri sense passat. Llur principal qualitat és, ho repeteixo, no pas d’invocar, ans d’inspirar. Tants de poemes d’amor sense objecte reuniran un bon dia els amants. Somniem sobre un poe­ma com somniem sobre un ésser. La comprensió, com el desig, com l’odi, és feta de les relacions establertes entre la cosa compresa i les altres compreses o incom­preses.

»La poesia crea mites. Imposa la primavera al cor de la tardor, el gust de les dones rosses entre els braços embrunits. Per al poeta res no és mai del tot absent. Mai no està situat del tot ni en l’espai, ni en el temps. Els millors potser, els únics poetes, són els qui suporten d’ésser traduïts i compresos en totes les llengües i que commouen a través dels segles.

»La poesia és eterna i universal. Exalta tot el que hi ha de sublim en la natura humana, és la deu no corrompuda de la vida. I és, per tal com és la vida que milita sempre contra totes les potències de desolació que sostenen l’agonisme i la bestiesa. Està dotada d’un accent que denota i fa la vida en un món de necessitats prudentment ordenades i d’estirabots remorejants. Tendeix sempre, amb les seves imatges extralúcides, amb les seves imatges clares com l’aigua de roca, a la comprensió perfecta de l’inhabitual i a la seva utilització contra les destrosses d’un “cert” bon seny. Milita insolentment per un règim nou, el de la lògica lligada a la vida, no com una ombra, ans com un astre.»

A continuació Éluard va llegir poemes corresponents a les diverses etapes de la seva producció poètica —de Capitale de la douleur; Mourir de ne pas mourir; L’amour, la poésie; La vie immediate; La rose publique; Facile—, tot intercalant-hi un text de L’immaculée Conception escrit en col·laboració amb André Breton; abans d’acabar va llegir cinc poemes inèdits.

Una ovació que va durar estona va subratllar l’adhesió dels oients. Tot d’admiradors es van acostar al poeta, que anava acompanyat de la seva gentil muller , per a felicitar-lo. I no hi va haver prou temps per a signar tants àlbums com li presentaven les belles admiradores.

                                                                       [«La Publicitat», 22-I-1936]