OBIOLS, O EL PUDOR

Des dels seus primers cartons —flancs dolcíssims dels pujols de Sarrià, vinya, oliveres (o alzines!)— Josep Obiols ha mostrat púdicament una qualitat pictòrica idèntica. PÚDICAMENT. El pintor Obiols —no és ell sol en la història de la pintura ni en la de la literatura— ha ama­gat les seves altes qualitats i les ha recollides, sovint, sota carotes alienes. Per timidesa, per pudor. Aquesta pudicitat, característica en alguns esperits formats a l’an­tiga vila que protegeix el Mont d’Orsa (Gausachs i Obiols, per exemple), és una de les més belles qualitats de la humanitat catalana. Aquest pudor és, en Obiols, triple: com a pintor, com a català i com a home. Deia Joaquim Folguera (com hauria gaudit, el gran enyorat, de retrobar reunides totes les característiques espirituals de Jo­sep Obiols a la «Syra» aquests dies!) que la pugna en aquest món no és, com creuen els marxistes, entre dues classes: els possessors i els desposseïts, ni, com creuen els moralistes, entre bons i dolents, ans entre els parti­daris de la feina ben feta i els altres, entre la Pudícia i la Barroeria. El pintor Obiols és entre els primers dels primers. És «el pudor» i «l’obra ben feta». (L’actual di­vorci, prematur —l’espiritual, no el polític—, entre els catalanistes es deu a la irrupció dins el nostre moviment col·lectiu de l’escamot dels barroers, dels impúdics, els quals, com s’esdevé sovint en els moments més crítics d’una revolució, s’apoderen del comandament des d’on exhibeixen les característiques de llur estament: fals misticisme, intriga, arribisme, duplicitat, exaltació eròtico-sentimental de les masses, intolerància i traïció. El púdic és liberal; el barroer, tirànic. El Catalanisme històric és púdic, integrador, liberal. El Catalanisme histèric dels barroers és impúdic, disgregador i feixista.) En política com en pintura. No desistim: Obiols, o el pudor, o si voleu, Obiols, o el català.^*

                                                                                  [La Publicitat, 24-XII-1931]

^* Entre els pintors que estimem, Gausachs és púdicament tímid, Miró púdicament pur, Dalí impúdicament pur.