La Conferència del Desarmament ha motivat una manifestació
imponent de les voluntats pacifistes de tot el món. Per damunt les diversitats
de raça, de llengua, de religió i de concepció social, els esperits més
sensibles s’han mostrat unànimes a assenyalar els perills d’una represa d’hostilitats
guerreres onsevulga que fos i l’oportunitat d’aprofitar l’aspiració a la pau
de la majoria dels homes d’avui per a endegar definitivament aquelles voluntats
i per a fer-la pràcticament efectiva.
Per poc inclinats que us sentiu pels temes periodístics que es refereixen als problemes de la pau i del desarmament, us haureu adonat de com és copiosa, sobretot en aquests darrers temps, la literatura que s’hi refereix: no hi ha escriptor polític, ni escriptor independent, ni agrupament de literats prou lliures per a desentendre’s de les pressions oficials, ni caricaturista polític, que no hagin fet pública manifestació d’aquella voluntat de pau que caracteritza els esperits universals d’avui.
Per poc inclinats que us sentiu pels temes periodístics que es refereixen als problemes de la pau i del desarmament, us haureu adonat de com és copiosa, sobretot en aquests darrers temps, la literatura que s’hi refereix: no hi ha escriptor polític, ni escriptor independent, ni agrupament de literats prou lliures per a desentendre’s de les pressions oficials, ni caricaturista polític, que no hagin fet pública manifestació d’aquella voluntat de pau que caracteritza els esperits universals d’avui.
A la secció Meridians, donem el text del
manifest adreçat al seu Govern pels escriptors txecs més assenyalats, i un extracte,
molt breu, d’un article publicat per H. G. Wells en publicacions de
diversos països. En un dels paràgrafs d’aquest article, el famós novel·lista
anglès posa, d’una manera molt nua i crua, aquest dilema: o «Cosmòpolis» o
«guerra». Això és: tot pacifista que no estigui disposat a cedir part de la
sobirania nacional del seu país a favor d’una autoritat internacional, central
(universal i federal), que no tingui el coratge de subordinar la bandera
nacional a la bandera de la pau, peca o de poca intel·ligència o de mala fe.
«Un país no pot ésser a la vegada independent i controlat, un europeu no pot ésser
a la vegada un partidari de la pau organitzada i un patriota feréstec i
íntegre.»
Creiem que aquestes paraules de Wells —que no amaga un
cert escepticisme quan dubta que hom pugui il·lusionar-se massa sobre els
progressos seriosos de la pràctica pacifista— són singularment, en el seu
aspecte apatriòtic, suggestives. Patriotes catalans, hem hagut de vèncer sovint
la incomprensió d’aquells als quals és dur de distingir la fervor patriòtica de
les col·lectivitats nacionals sotmeses a un Estat aliè i sovint advers a llur
fretura de llibertat, i la fervor patriòtica dels qui en fer sinònims pàtria i
Estat acusen precisament aquelles col·lectivitats de patriotisme desviat.
Els mots de Wells ens donen oportunitat per a manifestar
no solament la nostra aversió pel patriotisme esquerp i íntegre, ans també per
a confirmar la nostra adhesió, que data de la nostra més extrema adolescència,
pel Catalanisme en tant que representa l’expressió d’un patriotisme
políticament condicionat a una reforma radical de l’estructura dels Estats i a
una concepció nova de les relacions exteriors d’aquests Estats.
Nosaltres som patriotes fins al punt, i no més enllà,
que la Pàtria catalana, això és, la col·lectivitat dels catalans, vegi
reconeguda la seva llibertat, que no ha d’admetre d’altres limitacions que les
que ella mateixa, d’acord amb les directives tradicionals del catalanisme
polític, reconegui com a necessàries per a conciliar els seus drets elementals
amb els deures que comporta la doctrina federalista, ja que, renovada, el guany
hauria estat copiós: hom hauria apaivagat els clams desesperançats dels
extremosos, hom hauria donat la sensació que, efectivament, anàvem cap a un
ordre nou, i aquella «originalitat» que els viatgers cerquen inútilment en l’articulat
de la Constitució hauria estat no solament un estímul sinó un exemple. Als qui
segueixen l’exposició de les directives dels més joves doctrinaris europeistes
d’avui no estranyarà la nostra afirmació que, políticament, el més revolucionari
que hom pot fer és l’ordenació federal dins cada Estat per a arribar a l’Europa
sobirana. Des dels joves intel·lectuals liberals i europeistes als socialistes
més ortodoxos, tots convenen a proclamar la necessitat d’una política federal a
l’interior dels vells Estats i una política federadora a l’exterior, amb prou
esperit crític.
[La Publicitat, 17-II-1932]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada