«HI HA CENT MANERES DE SERVIR EL PAÍS...»

No recordem exactament on hem llegit aquests mots (Jules Payot? Aulard?). Però sabem que van ésser habi­tuals entre els apòstols laics de la Revolució francesa. Aquests darrers vint anys, els apologistes de la pàtria de la Revolució han estat denigrats pels apologistes de la pàtria francesa. De 1914 a 1918, uns i altres van combatre arrenglerats sota un mateix Estat Major. França? Huma­nitat? Tant se valia: la pàtria de la Revolució «va coin­cidir» amb França, i els drets de l’home amb els drets dels ciutadans de la República francesa. L’himne de la revolu­ció es va tornar l’himne de França. I tant els qui creien que la pàtria no era la raça (puix que a França ni els bascs, ni els bretons, ni els provençals no integren cap unitat ràcica); ni la unitat de llengua (bretons, france­sos i occitans a França, la Suïssa quadrilingüe, la Bèlgica bilingüe, etc.), ni l’ús, ni l’esperit com els defensors de la pàtria natural (una terra, una estirp, una llengua, una religió), es van aplegar sota una mateixa senyera. Els uns, granada en mà, defensaven la «Civilització»; els altres la «Civilització francesa». França es va beneficiar de tots els estols. Tots dos van servir el país.

Però hi ha d’altres maneres, cent d’altres maneres, en temps de pau, de servir el país: el laboratori, la bi­blioteca, el taller, l’hospital. Hi ha l’home coratjós. «Hi ha el defensor del dret, de la llei i de la llibertat», ha dit Primaire. Hi ha, encara, el Poeta, el Ciutadà i l’Arquitec­te. Ateneu bé: el Poeta, el Ciutadà i l’Arquitecte. Arbi­trarietat? Paradoxa? No; oh, no...

Les condicions especials en què es debat el nostre plet han obligat sovint, i obliguen encara, el Poeta, el Ciutadà i l’Arquitecte a ocupar el lloc del Polític. La dura oposi­ció de l’adversari ve empitjorada entre nosaltres per l’asmàtica resistència del desnacionalitzat a incorporar-se als moviments de reivindicació. Si el recobrament dels autòctons per la causa de la pròpia llibertat no hagués estat tan lent, la tasca del polític hauria estat menys feixuga i a l’hora de defensar uns drets —i uns deures—­ davant l’Estat en constitució, la cohesió de tres milions de ciutadans hauria donat a la representació parlamentà­ria el do d’eloqüència i de convenciment que patèticament li ha mancat. El balbuceig dels representants del poble és celadament l’expressió del balbuceig dels congregats.

Aquestes dues tasques d’establir un front davant l’adversari i de mantenir-lo han motivat un afebliment dels tres poders, dels tres braços a primer cop d’ull arbitra­ris: Poetes, ciutadans i arquitectes han abandonat les activitats pròpies per dedicar-se a allistar i a convèn­cer. No s’han pogut refiar ni del «poble» ni del «polí­tic», i han hagut d’ésser ells mateixos multitud i capitost.

«És una error —deia, si fa no fa, Sorel al seu deixeble Edouard Berth— que els teòrics del sindicalisme no pertanyem a cap sindicat ni actuem en política.» El con­tacte del doctrinari amb la massa desmoralitza, segons ell, l’un i l’altra.

¿No és possible que entre nosaltres es propagui una error equivalent? ¿No seria més eficaç que el ciutadà actués decididament com a tal, i reaccionés, baronívola­ment, a favor de la causa de la llibertat, del dret i de la justícia en tots els ordres de la vida? Estem segurs que en aquests moments ningú no en dubta.

Però tan segurs estem, i més encara, de la necessitat que el Poeta i l’Arquitecte (amb les diverses i múltiples accepcions amb què hom vulgui emprar aquests dos qualificatius) abandonin llur uniforme equívoc per ésser in­tensament Poeta i Arquitecte, amb vestidura pròpia.

Primer és la política?, pregunta Roorda. Per als polí­tics, és clar. Però, poetes, arquitectes, ciutadans!, pel bé de la pàtria, pel bé de la humanitat, no abandoneu els vostres castells, conreeu les vostres possessions. Puix que serà quan amb més fervor i amb més exclusivitat basti­reu la vostra, que realitzareu una política, que fareu «la política» que convé al País. El polític, el lloc del qual —oh falsa vocació!— usurpeu enganyats, ha d’ésser un ordenador de les vostres obres.

[La Publicitat, 25.XI.1931]

QUATRE GRANS LLIBRES CATALANS

   Tots els qui segueixen atentament totes les accions i reaccions de la vida catalana s’hauran adonat d’aquest fenomen: la coincidència de la represa de l’ofensiva internacional dels vicaris del sindicalisme llibertari, que acull en les seves organitzacions els més indesitjables dels metecs, paral·lela a l’ofensiva antinacional del lerrouxisme inadaptat i dels blancs alfonsins afemellats, amb la represa del fervor patriota dels catalans lleials a la causa sagrada de Catalunya. Aquesta coincidència és palesa àdhuc en aquelles activitats espirituals menys perceptibles de la massa vel·leïtosa. Així, mentre la grolleria, la incivilitat i la barbàrie exòtica intenten ensenyorir-se de la ciutat, heus ací com, de l’estol de patriotes formats a l’època heroica del catalanisme i educats en les disciplines civils que instaurà l’insubstituït Prat de la Riba, és represa o, si us plau més, continuada, l’ampla, la generosa ofensiva cultural, que és una de les motivacions fonamentals del moviment català.

      D’aquesta ofensiva, en poc temps n’hem vist exemples magnífics: diaris nous en català, revistes, llibres, cursos, conferències, tot un conjunt d’activitats que no tenen encara llur expressió política adequada, però que, lentament, fervorosament, heroicament, preparen l’hora de la Revolució Catalanista a la qual hem fet al·lusió temps enrera en aquestes planes. La gran Revolució que ha d’ofegar totes les altres petites revolucions per tal com serà integral: la de la Pàtria, per un aixecament en massa dels catalans; la de l’Ordre, en el sentit d’una estructuració jeràrquica d’una democràcia civil profundament nacional; la de la Disciplina, en oposició a tots els corrents bàrbars amb què la immigració incontrolada ha sacsejat, i sacseja! (fins quan?), Catalunya.

     No sabríem amagar que la nostra emoció patriòtica és mol més forta en adonar-nos que l’esperit de continuïtat és encara present en els millors que no en conèixer el resultat d’unes eleccions; que preferim una conquesta del català, per petita que sigui, a un vot; un llibre en català, a un conseller municipal que no sigui en tots els seus actes públics un soldat de la nostra revolució. Aquesta emoció l’hem sentida, i molt forta, en rebre com a subscriptors, i d’un plegat, quatre volums nous d’«Els Nostres Clàssics», això és, dels clàssics catalans. No pas com a bibliòfils, ni tan solament com a lectors. Ans com a adeptes de la causa nacional. Puix que aquesta bella ofensiva bibliogràfica suposa: a) un editor amb fe; b) un grup benemèrit de subscriptors que no claudica i, per tant, amb fe; c) unes possibilitats editorials davant un públic lent a comprendre les fretures urgents de la Pàtria, un nucli del qual, però, tan reduït com vulgueu, conserva i aviva la nostra fe. Només un patriota, català nacional, pot comprendre el que representa per a la causa de la llibertat i de la grandesa de Catalunya la tasca dura d’aquests altres patriotes, catalans nacionals, que, a l’hora mateixa que la multitud inconscient i els polítics hàbils juguem a una cosa tan indefinible com és a «blancs» i a «negres», treballen, incansables, per la causa de l’esperit, que és la que ha de redimir-nos a tots. Aquests editors, aquests erudits, aquests escriptors que, allunyats del brogit estèril i per damunt de la pugna fratricida entre estats d’un mateix exèrcit, editen, treballen i estudien per Catalunya, per la causa de la seva cultura i per l’esplendor i expandiment de la nostra llengua gloriosa, i assenyalen la presència de la Pàtria amb un fervor que forçosament desarmarà, a no trigar, el botifler pervers i el bàrbar inadaptat...

                                                                                                                       [La Publicitat, 5-XII-1933]